Figures ocultes

Figures ocultes

Vicent Artur Moreno i Giménez

Benvolgut Pedro Sánchez: li he de confessar que els darrers 30 dies han estat difícils, potser els dies més difícils de les nostres carreres professionals. La meua no importa perquè no vull presidir un estat europeu, però vostè sí. Parlem de vostè, que és qui apareix en tots els focus mediàtics. Perquè com que supose que també vol ser el meu president, vull compartir amb vostè unes quantes reflexions que em preocupen o que m’han provocat interrogants que estic segur que em respondrà.

M’ha fet la sensació des de sempre que és un supervivent. En el PSOE ningú no donava un duro per la seua persona política, però va ser capaç de resistir i de jugar la seua millor basa, la de la perseverança. Ha jugat un joc perillós i ha aconseguit fer fora del govern espanyol una opció política que va portar a la debacle ètica i econòmica una societat que feia 40 anys vivia una dictadura enmig de l’Europa democràtica. El veia com un home intel·ligent, amb personalitat… Però ara tocava treballar i governar per a tothom. I ací m’aparegueren els dubtes.

En els darrers tres o quatre anys han passat coses molt importants. Una greu crisi de l’estat matriu que ha posat en dubte el mateix funcionament del sistema de partits, la confiança i la competència dels polítics. Una crisi econòmica d’alt espectre… Se’n recorda? Un de cada tres espanyols està en risc d’exclusió. I això en una societat que vol representar el súmmum del paradigma del benestar…

El procés sobiranista anava augmentant de magnitud en una regla matemàtica claríssima: com més incomprensió, burla, menysteniment i repressió de l’Estat, més ciutadans crítics que optaven per la via sobiranista. La via possibilista. L’altra ja l’havien provada. I no els havia funcionat. Perquè assistien perplexos a un augment de les línies repressives de l’Estat que deia que ens estimava. La societat demanava exercir el dret d’autodeterminació a través d’una consulta democràtica. A través de les urnes. Tot normal en un estat de dret. La crisi se la va menjar un PP corrupte i incapaç d’articular solucions dialogants que passaven per escoltar i reunir-se amb les forces partidàries del referèndum, majoritàries al Parlament i cada dia més majoritàries per incompetència manifesta de l’Estat. Aquest, amb la seua mentalitat mesetària, pensa que amb la repressió disminuirà la pressió. I és per això que no ens coneix. Van optar per la negació a escoltar, per l’ús dels poders de l’Estat, de les seues clavegueres, maltractes als detinguts (especialment les xicones), infiltrats, calúmnies, per la repressió i, en últim terme, emprar les forces públiques com a infants de marina que desembarcaren al port de Barcelona dels vaixells-Piolin… Tot molt normal… Tot això per tal d’impedir… votar pacíficament.

I ara vénen les imatges del terror, estimat Pedro Sánchez. Davant d’observadors internacionals, uns goril·les apallissaren gent asseguda en terra que alçava els braços. Vergonya, cavallers, vergonya… Commoció, incredulitat, sentir que això no pot estar passant. Perquè davant d’un poble organitzat, amb urnes, amb censos universals, amb ganes de votar, vells i joves… Un col·lectiu de bèsties que només volien una cosa: urnes, les urnes eren seues. I en condicions extremament hostils van votar, malgrat tot, malgrat els ferits i les agressions gratuïtes. Una votació que els observadors internacionals van validar com a neta, pulcra, i més sabent les condicions en què fes feia. Un poble organitzat contra el poder fàctic. Un poble que coordina la distribució de milers d’urnes, centenars de milers de paperetes, sobres… Per primera vegada el poble superava el poder: el poble pla organitzava un sistema de consulta universal. I aquells que s’hi oposaven no van poder confiscar cap urna abans de la constitució de les meses. El cens universal i la informàtica permetia votar en qualsevol mesa. Els serveis d’intel·ligència espanyols van intentar rebentar el sistema però no ho aconseguiren… Una mala gestió: policies crispats que arrabassaven urnes de les mans dels ciutadans. Lleig. Lleig per a un demòcrata. Lleig per a Europa. Però els seus fidels catalans ja han donat servilment les gràcies a la policia espanyola, als mossos, a tu… per haver-nos atonyinat a les escales dels col·legis electorals, a les manifestacions que trencaven quan trencaven ulls i cames… I el senyor Marlasca no sols no hi veu mala praxi, sinó que –al contrari– va pensant quina medalla donarà a aquests valents robocops de meseta.

I en això que arriba vostè. Diferent tarannà, potser. Més perspectiva de govern, de mediació… Però el que va fer va ser servir-se de la qüestió catalana per als seus interessos, per a aconseguir més vots a l’Estat espanyol. En demonitzar-me a mi, cohesionava els electors extremenys, andalusos, castellans, càntabres, gallecs, bascos, catalans, valencians, mallorquins, asturians i murcians que tenien la cultura castellana i l’esperit castellà. Aquells que –legítimament– creuen en la sacrosanta indissolubilitat de la pàtria –com la del matrimoni– una pàtria castellana ataquinada de patilles, farbalans i atxilipús.

I és veritat que algun problema deuen tenir aquests territoris si necessiten servir-se del “Procés” català per a cohesionar-se. Supose que tots respectem la identitat espanyola, igual que la britànica, la germànica o la francesa… De la mateixa manera, espere que respecteu la meua.

El PSOE ha perdut l’ànima pel camí. D’abans de Suresnes, en queda molt poc: ni socialista –ara la vostra filosofia queda lluny del socialisme–, ni obrer… però d’espanyol, sí. Per què ha malparlat malament de mi a Extremadura per a aconseguir vots? I a Andalusia, i a Castella. Ha dit com som d’insolidaris, d’egoistes, de pensar molt poc en el bé comú… Doncs ara vull que em parle a mi. Però no que em malparle de les altres nacions, pobles o territoris que formen l’Estat. Vull que em diga què vol fer amb els 2,5 milions de persones que pensem que el moviment més digne i pràctic és crear estructures d’estat pròpies perquè vostès ens han defraudat. I ara li dic que els nostres polítics també han d’anar al racó de pensar, perquè m’estan donant un exemple molt miserable dels meus pensaments. Perquè en un moment en què cal estar units, cadascú fa el que li dóna la gana.

Vull que votem. Vull l’acció democràtica més primigènia, la més pristina: votar. Era patètic veure com arrancaven urnes de les mans de la gent, com agredien persones, com transformaven la impotència i la incompetència professional en ràbia. Contra jovenets, contra xicones, contra ancians… deixant veure el pitjor de l’ésser humà: la ira, la supèrbia…

Res no hauria passat si hagueren acceptat l’Estatut del 2010. No hauria augmentat l’independentisme, però l’ou de la “seua” serp la van covar els repressors. En compte de sembrar pedagogia van sembrar amenaça i repressió. Perquè els últims dies han estat intensos. Terribles per a la gent que pensava que manifestar-se pacíficament en un estat de dret era un exercici segur. Terribles per a la gent que pensava que votar era l’exercici més normal en una societat democràtica. Jo el considerava més intel·ligent i vull creure que està atrapat pels seus assessors –un d’ells, un fitxatge estrella que actuava fa uns quants anys en les files del PP– i que vostè no decideix. És un titella. Me’l feia amb més personalitat i que trauria la mateixa actitud i convicció que va mostrar quan va ser capaç d’enfrontar-se a tots dins del seu partit. Perquè tenia un ideal. I se’n va anar amb el seu cotxe. Però havia de vèncer, havia de convèncer barons que podrien militar perfectament en l’ala més rància del PP.

Humilment, no el reconec en les darreres declaracions en els seus actes… No oblide una cosa: els habitants de la Corona d’Aragó som ciutadans des del segle XIII i tenim una relació peculiar amb el poder. Nosaltres “som francs e sobirans” senyor Sánchez. Som humils però no servils. No llepem culs. Haurien de dir-li-ho quan ve per ací. I si considerem que hem de protestar per una sentència injusta, ho farem. Pacíficament i fermament. Com si no tinguérem criteri per a manifestar-nos quan ho considerem. Com si  no fórem prou madurs per a decidir. Per cert… no tracte el president Torra de la manera despectiva com ho fa… Crec que guanyaria més reunint-se amb ell que no burlant-se de les seues telefonades. I, sobretot, no tracten el govern belga com tractarien els seus “vassalls”. Que potser pensen enviar-los els Terços de Flandes? Potser Pérez-Reverte els comandaria per “malandrines”. Les amenaces a la justícia internacional democràtica poden crear-los algun disgust. Perquè a fora, la separació de poders és real i no els agrada que els polítics entren en terrenys on la jurisprudència es modifica i mira de protegir els ciutadans, amb drets i deures.

Perquè presumptament l’altre dia va passar per Barcelona i va visitar l’Hospital de Sant Pau. I va dir que no li semblava adequat que els funcionaris l’escridassaren… I també m’han comentat que, en un canvi d’última hora, van decidir entrar per urgències, un servei vital per a un hospital. Com si l’hospital fóra de vostès. Ho veu? Sempre l’actitud. Una actitud perdonavides, arrogant, prepotent, de menysteniment de l’altre.  L’hospital és dels ciutadans. I dels professionals que els gestionen. I durant 30 minuts la seua decisió va col·lapsar el servei. El d’Urgències. Què era el següent: prohibir a la gent posar-se malalta i no passar pel servei? I és cert: Sánchez va ser escridassat, però a canvi van paralitzar un servei d’urgències. La primera imatge que em ve al cap  és un personatge amb una actitud neocolonialista que ve a visitar els seus soldats després d’una batalla contra la revolta dels indígenes. Perquè si no m’enganye, venia a visitar… policies espanyols ferits en les manifestacions!

Benvolgut senyor: si vol ser president de tots, també hauria d’haver visitat els mossos ferits i, sobretot, els ciutadans i ciutadanes ferits per actes vandàlics no sols dels manifestants, sinó també de la policia piolinera espanyola que fotia colps a gent asseguda en terra i que –presumptament– introduïa boles de petanca en motxilles de xicones a les quals prèviament els havien requisat la motxilla. Perplexitat. Parle amb Xènia.

Haurà de seure a parlar. Hi ha molts ferits damunt la taula. Ulls perdut i ossos trencats. Però no amb Casado, Rivera i Iglesia. Alguns d’aquests es porten molt bé i no han anat mai a cap manifestació. Aquests són bons xics. Ells no hi tenen res a veure, perquè està parlant amb gent de la seua corda. Haurà de parlar amb… el contrincant polític, que per a això li paguem; haurà de tornar a la normalitat democràtica, a la casella d’eixida, perquè no és normal que hi haja gent a la presó per convocar referèndums, enfilar-se a cotxes oberts de la Guàrdia Civil amb armes carregades dins o exiliats per idees polítiques. Perquè si vostè vol ser algú en política, haurà de fer política. I d’alta intensitat. Haurà de recordar que és una democràcia i que si una Constitució la defensa un exèrcit, és que va nàixer poc democràtica, que nasqué d’un ou anomenat Franco.

Perquè mentre les manifestacions omplien els carrers de Catalunya i vostè visitava policies ferits, les restes del dictador sobrevolaven damunt nostre. No d’una manera metafòrica. No es perda l’esquetx més antològic de l’antològic Polònia: un venerable i simpàtic ancià –Franco– veia en un aparador les imatges d’una pantalla mentre reflexionava: “exiliats, presos polítics, càrregues policials a gent indefensa, les meues banderes (referint-se a un míting de VOX)… Home! no és tan diferent el país de quan me’l vaig deixar “atado y bien atado”.

Benvolgut senyor Pedro Sánchez. No sé com va en les enquestes. Però si vol de veritat passar a la història, haurà de demostrar que és digne de fer-ho. Que és un estadista, que fa coses que ningú no ha fet. I si vol que els llibres d’història parlen de vostè, passe per damunt de tots els seus. Esdevinga un estadista, esdevinga un trencador, un home que va ser capaç de pacificar una situació que aparentment no tenia solució. Siga un negociador. Estiga a l’alçada de la història. Parle amb els seus i deixe de traure rèdits d’un país que sempre anirem fent. Faça’m reconèixer que vostè va ser capaç de seure’s a parlar amb uns polítics i polítiques que eren la representació de més de dos milions i mig de persones. Que, per descomptat, no són terroristes. Perquè en definitiva el que han fet és sacsejar el producte d’una Transició que s’havia instal·lat en un espai de confort on a poc a poc havien guanyat els interessos de la gran banca i el gran capital, i s’havien anat oblidant els drets civils i socials. Perquè ni la Transició va ser un beuratge màgic ni la Constitució la panacea de res.  Això ho entenen els “altres” espanyols? Les “Espanyes” (amb Portugal) es mereixien molt més que açò que tenim. Ens podem alliberar de la cotilla “constitucionalista”? Podem recuperar la plurinacionalitat i els drets que han estat suprimits per una societat cada cop més mercantilitzada i banal?  Més centralista i castellana? Si això és ser terrorista, me’n declare. Però seré un terrorista pacífic, integrant d’un tsunami en què les mans a l’aire són les meues companyes de viatge.

La llibertat d’expressió no és terrorisme, la desobediència civil no és terrorisme, alçar la mà per preguntar no és terrorisme. La societat civil té el poder. I la societat civil ha decidit que ha d’haver-hi canvis. Perquè després, els mateixos que hi estan en contra i volen portar-me setanta anys a presó, se n’aprofitaran. Perquè d’això se’n diu progrés, canvi, llibertat, millora, evolució… I recorde-ho: som sobirans i companyons.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *