El llombrígol surrealista

El llombrígol surrealista

­–D’uns quants mesos ençà que no alce el cap, doctor.

–A veure, assente’s al divan i relaxe’s. Així. Explique’m les sensacions que l’amoïnen.

–Calcule que em sent un llombrígol en un fangar.

–Caram!, això és kafkià: ha begut alguna beguda espirituosa?

–Jo? Ni pensar-ho: llombrígol és la manera de dir que em trobe fóra de context, com un quadre abstracte.

–Però creure’s un cuc és molt concret; no vol dir surrealista?

–També podria ser, però què es això?

–Doncs, mire, surrealista és tot això que es desenvolupa per davall de la realitat. Ara bé, ens cal saber-ne els motius. Faça memòria i conte’m tot el que li vinga a la ment.

–No sé si podré, fa mesos que dorm malament i em resulta difícil concentrar-me.

–Si m’ho permet li provocaré un estat hipnòtic. Li pareix bé?

–Això fa mal?

–Al contrari, quan es desperte se sentirà com en un núvol.

–Faça-ho.

–D’acord, ara observe aquest pen drive penjat de la cadeneta i no li retire la vista. Això mateix, les parpelles li pesen i van caient dolçament  en els braços d’un son profund, plàcid… Intente recordar quan començà a creure’s un llombrígol. Avant.

–Hi han persones; moltes persones assentades sobre uns bancs com de mitja lluna; algú proposa una qüestió sensata davant d’un faristol; s’estima el seu poble; els que hi estan en contra en són molt més i prefereixen que la nació de l’orador desaparega; es burlen d’ell i voten en contra de la proposta noble que ha presentat.

–Bé, ara tracte  d’aproximar-se a l’actualitat.

–L’actualitat… Un home de cabells foscos i barba blanca. M’odia perquè no suporta que jo parle diferent ni que m’estime la terra on nasquí. Un jove guapo i atlètic coincideix amb l’anterior; em sent amenaçat per una xica jove i sàdica que estrena ulleres i les lluïssors de la muntura se’m claven en l’ànima com projectils de vidre.  També hi ha una altra xica molt bonica que sembla una Puríssima del Tiépolo: no desentonarien si ells i els seus seguidors portaren una camisa especial i una boina de color llampant. Fan por. Humilien tant com poden i poden molt. Han estat ocupant el territori durant desenes de dècades i se’l volen apropiar definitivament subjugant el poble que l’ha construït. Formen un exèrcit imbatible i fan servir els jutges i  lles lleis com a moltons de banyes granítiques. Patisc perquè ells no pateixen per la meua substància. Consideren perilloses persones que no han fet cap mal ni han imposat res per la força. Qui sap si és per això que els hostilitzen fins a la repugnància; no vull pensar que els castiguen i els consideren com a terroristes perillosos perquè són pura idea i neta paraula. A un d’ells el provocaren envestint-lo amb una bandera que no fou rebutjada com hagueren fet ells a la inversa. Ningú alça la veu en favor seu. Presó, exili, repressions, innocents, pacífics, demòcrates…

–Prou. Quan diga tres, desperte’s. Una, dos, tres.

–Tenia raó. Ara em sent millor. Com si haguera descansat.

–Ho veu? Ja li ho he dit. Però segons les seues interessants revelacions, vosté no és un quadre abstracte, sinó una obra hiperrealista.

–Vol dir? I per què no puc dormir?

–Li faré un diagnòstic: viu sota la síndrome que descobrí el doctor Weiss de Winterthur cap als anys huitanta del segle passat. Es genera en d’hipotàlem. Les ondes cerebrals actuen com a neuromoduladors en funcions com la son, els afectes i el benestar.

–I com es manifesta?

–L’afecció es desencadena quan –irreflexivament o no– la inconsciència se sent atacada per agressions reiterades a la dignitat. És com si uns betablocadors impediren la segregació d’endorfines. En fi, un altre trastorn d’ansietat que les defenses naturals no són capaces de neutralitzar.

–I és una malaltia rara, doctor?

–No, però l’ambient que genera el poder l’oculta. No oblide que estem immersos en un descomunal subterfugi on predomina una falsa normalitat. La gran bambolla on els principis i l’honestedat han perdut els valors ja que impera l’abús de la força. Vosté és una altra víctima, però no l’única.

–De manera que no he de sentir-me un llombrígol?

–No, home, no. De hui en avant procure mantindre’s al marge de les obsessions de les masses. Ah, i abans de gitar-se prenga’s una camamil·la, borda si pot ser.

V. M. i M.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *