LA CONTRAPORTADA DEL LLIBRE “ELS ÚLTIMS 100 METRES” DE QUIM TORRA (2016).

 

Diu:

“Només 100 metres. Podríem mirar enrere i veure tots els quilòmetres recorreguts, la llarga travessia del desert.
Només 18 mesos. Podríem mirar enrere i veure tots els anys passats, totes les lluites perdudes.
Però ara que Catalunya té una majoria social independentista, ara que els vents són favorables, només ens cal mirar endavant. Per culminar el procés s’han de produir totes les condicions d’una tempesta política perfecta -democràtica, pacífica, fidel a les institucions catalanes-, tot i que els requisits es resumeixen en dos: tot depèn de nosaltres i tindrem només allò que aconseguim guanyar-nos. Ho podem fer i ho podem fer bé. Tenim el mandat democràtic per fer-ho en divuit mesos. Hem passat del dret a decidir al deure d’autodeterminar-nos.
I els 100 metres finals que ens falten per recórrer tenen ara un nou sentit, amb la mort de Muriel Casals. Ella és justament el millor argument per aconseguir la independència: li(sic) devem. T’ho devem, estimada Muriel.”

Començant pel final, i malgrat que sé que el que escriuré pot semblar antipàtic, no crec que la Muriel Casals sigui el millor argument a favor de la independència, ni que li ho deguem. La Muriel, a qui jo vaig tractar en diverses tertúlies a l’Ateneu Barcelonès, sempre em va semblar una persona admirable en molts sentits. I és de veres que el seu somriure era balsàmic. Li devem agraïment cívic i patriòtic, sí. Però el dret a autodeterminar-nos, ens el devem nosaltres mateixos com a catalans. La independència només s’ha de derivar de la nostra voluntat majoritària. Entenc l’enorme tristor de Quim Torra per la mort de la Muriel Casals. I la comparteixo. Però la política ha de ser al més racional possible. El sentimentalisme no hi ajuda. Crec que l’hem de defugir.
Han passat més dels 18 mesos. La tempesta perfecta que ens havia de dur a la independència no s’ha produït. Malgrat que, efectivament, depenia de nosaltres mateixos, no ens l’hem poguda guanyar. Hi ha hagut tres factors que ho han impedit: que només som un 48% de la població, que espanya ha estat més forta que nosaltres i que no hem tingut suport internacional. Resumit: no serem independents d’espanya fins que no tinguem prou força per ser-ho. Ens cal tenir un milió més de vots i tenir uns dirigents i un poble capaços d’arribar fins al final.
Fins ara l’independentisme s’ha centrat a voler tenir raó. I, a Catalunya, ha guanyat i continua guanyant aquest debat. Perquè no hi ha un 52% d’unionistes. Quan un 80% de la població catalana creu que tenim dret a autodeterminar-nos i espanya ens el nega, la raó es posa automàticament de part nostra, encara que sigui, en el fons, un debat previ a l’independentisme o l’unionisme. El tarannà autoritari de l’unionisme li fa perdre la raó entre la gran majoria dels catalans.
Cal continuar vetllant per continuar tenint raó, perquè en una democràcia tenir raó és essencial per vèncer, però hem d’entendre que, si no tenim, a més, la força, mai assolirem la nostra fita. Perquè espanya, en molts aspectes, no és una democràcia. Hi ha coses que la mentalitat espanyola ha tornat pura metafísica, com per exemple la unitat d’espanya. Consideren que espanya no es pot dividir perquè és essencialment una. I la unitat és indivisible. Per preservar aquesta unitat metafísica, que a més té a veure amb la seva decadència imperial, espanya serà capaç de tot. Però que espanya sigui capaç de tot no vol dir que tingui garantida la victòria, com demostra que el seu territori imperial cada vegada és menor.
Crec que aquesta és la gran lliçó del que ha passat a casa nostra en els darrers mesos. No ens podem continuar movent en el terreny estricte del pensament o de la ideologia. Cal que siguem capaços d’imposar-nos a espanya en el cas que la majoria dels catalans vulgui la independència. Si espanya és capaç de tot, nosaltres hem de ser capaços del que convingui. No en tindrem prou amb la raó; ens caldrà també la força. Sense la força no serem independents.
De la mateixa manera que hem passat del catalanisme autonomista – digues-li pujolisme- al catalanisme independentista, ara hem de passar de l’independentisme ingenu i tou, a l’independentisme eficaç, valent i resolutiu. Si espanya ha guanyat aquesta batalla, ha estat per la seva duresa repressiva, perquè, sense tenir la raó democràtica, ha tingut la força de les porres i les garjoles. Si volem guanyar la futura confrontació amb espanya, haurem d’estar preparats per a fer-li front en aquest àmbit. No perquè nosaltres vulguem pegar ni engarjolar ningú, és clar, sinó perquè ens caldrà defensar-nos d’una tirania que utilitza la força física per a imposar-se. Això comença per tenir una majoria mínima d’un 70% d’independentistes i acaba per deixar clar a espanya que arribarem fins on convingui per a ser independents.
Si això és així, fins i tot serà possible que espanya s’avingui a negociar amb nosaltres. Perquè espanya només s’avindrà a negociar quan consideri que no fer-ho la perjudica més que fer-ho, cosa que ara mateix no és el cas. Quan de debò s’ho vegin perdut, negociaran. Tenen moltíssima experiència històrica en això.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *