Bloc Tibidabo

És normal que la gent del carrer desconfiÏ dels polítics. Saben que no se’n poden fiar del tot, i els voten rutinàriament cada quatre anys amb l’intima convicció que voten aquell que els sembla menys dolent, sense entusiasme. A això no és aliè, per exemple, veure com després de treure’s la pell públicament al poc temps es tornen a trobar, com si  fossin vells amics. Són així, i no només biològicament (SIC), sinó per interessos; uns interessos que els uneixen a tots de banda a banda de l’espectre polític, i que fa que el seu pragmatisme i el seu esperit de casta acabi  per imposar-se i davant els ulls de  la ciutadania els faci aparèixer com una tropa desproveïda del sentiment de vergonya  i que s’ho empassa tot, amb l’exclusiva intenció de romandre inamovible en el càrrec. Una actitud,  tot s’ha de dir, força més accentuada en els països mediterranis i de tradició catòlica.

De fet, els “polítics-polítics” no tenen res a veure, com se sol pensar equivocadament des del carrer, amb els Intel.lectuals i els idealistes.  Un polític és primer de tot un ésser que no s’ escandalitza per res,  absolutament pragmàtic,  per damunt doctrines i eslògans, els quals considera que estan molt bé com a marc decoratiu però que en realitat menysprea i relega en la pràctica, per fruir de la vertiginosa sensació de l’exercici del Poder. El seu és un pragmatisme d’arrel conservadora  -en sentit etimològic- ,per damunt posicionaments concrets, vàlid tant per a polítics de “dretes” com d’”esquerres”. Per alguna cosa la gran majoria de la tropa política prové del gremi jurídic, caracteritzat per tocar molt de peus a terra i pel seu respecte a l’autoritat i a “tot allò que és escrit”.

Entre ells s’entenen, i se saben diferents de la resta dels mortals; en el fons tots són uns. Els polítics “seriosos”,per interès propi mai posaran en joc l’”status quo”, que al capdavall és allò que els proporciona el seu “modus vivendi”; així hem vist com els socialdemòcrates han estat habitualment els millors gestors del capitalisme, i com, sense esquinçar-se els vestits, polítics  oficialment comunistes no han vacil.lat a convertir la Xina en una potència capitalista. Igualment un cop independents, a països com els bàltics o els de l’exJugoslàvia, llevat excepcions, la seva classe politica ha “anat al gra” i ha deixat de solidaritzar-se amb les nacions sense estat.

És evident que ens hem referit als “polítics seriosos”, no als que ells, despectivament, anomenen somiatruites, o altres qualificatius pitjors, fent servir la mateixa lògica que l’inefable Duran Lleida quan  deia a un periodista: “Suposo que no voldrà que jo torni a fer de professor, oi?”  Tot donant a entendre que un polític profesional com ell no es podia “degradar” fent coses reservades al comú dels mortals… Ells, se suposa, són “una altra cosa”…

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!