Bloc Tibidabo

Amb els anys m’he anat tornant en certs aspectes “conservador”, i no em sap greu dir-ho, és una evolució normal de les persomes, les quals  amb la perspectiva del temps deixen de creure en alguns principis que de jovenet les havien ennlluernat. De fet, però, no és conservadurisme “strictu senso”, sinó pragmatisme. A una certa edat ja no ens deixem entavanar i desconfiem per sistema de tots aquells que diuen que volen “salvar el món”…

Ara, dit això, també m’ haureu de concedir que és molt normal que els jovenets que s’inicien en política vagin de “revolucionaris” i es vulguin “menjar el món”, tot volent canviar-lo dràsticament. Això no és blasmable, és fins i tot lògic que sigui així, i m’ atreviria a dir que és sà, forma part de les evolucions personals. Precisament per això desconfió, i molt, d’ aquells joves que ja d’entrada són conservadors i pensen igual que algú de seixanta anys, alguna cosa els falla, i, certament, no m’ hi puc sentir identificat. La joventut es rebel..lia,no conservadurisme. Si de cas ja se’n tornaran, de  conservadors -en alguns aspectes, més aviat pragmàtics en puritat.

En efinitiva, ara puc recolzar  sense cap problema, per exemple, un moviment o partit pragmàtic i que cerrqui solucions concretes, juntament amb altres persones d’orígens diversos, i fins i tot amb gent que de joves hagin estat situats a l’extrema esquerra del ventall polític -com jo mateix- però que amb el temps hagin reflexionat…  El que trobaria realment  incòmode  -i m’inspiraria molta desconfiançá-  és haver d’estar al costat de gent que des dels diset  anys han estat conservadors, els quals, realment, no haurien estat mai  autènticament joves… Tot en el seu moment, i no tothom necessàriament amb la mateixa trajectòria.

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!