Bloc Tibidabo

Un cop visionat l’interessant  vídeo  en benasquès “La marca de l’alma” (veure “nota”)  no podem més que sorprendre’ns de certes afirmacions que hi fa José Antonio Saura , filòlleg i benasquesoparlant, en referencia a conceptuar el benasquès de “microllengua” i desvincular-lo de les parles catalanes veïnes.

Evidentement, el benasquès va evolucionar “in situ” des del llatí, i és clar que no hi hagué influència catalana (sic) -en el sentit de “català oriental”-,  com diu el senyor Saura, caient en l’error d’ assimilar allò català amb les comarques  orientals de la llengua. Ribagorça estava estretament entrellaçada amb el Pallars, amb qui compartia caracterísitiques, com influència basca i restar dins l’òrbitaTolosana; i la llengua hi va evolucionar autònomament, de manera constitutiva, una de les primeres mostres, precisament,  va aparèixer a Òrrit, la Terreta,  abans de les homilies d’Organyà

El senyor Saura pot dir el que vulgue i en molts aspectes pot tindre raó, ara, pel que fa a això de la microllengua, aquest concepte no deixa de ser un artefacte, un artlugi, una mena de reació de collita propia per a eixir d’una situació de doble lligam: mentalment, pels condcionanst que l’ envolten i el deuen haver envoltatt li deu resultar metafísicamnent impossible declarar-se “català”, i més si assimila tòpicament la catalanitat a Sabadell o Terrassa i en el subcosncient té la imatge  “dels catalans” projectada secularment i subliminalment des de sempre pel poder real espanyol,amb intenció pejorativa,  però, és clar, també veu que la seua parla ancestral tampoc no és la mateixa que la de Chaca o Samianigo; i per sortir d’ aquest embolic no se li ocorre res més que traure la teoria de la microllengua, obviant segles d’ història i de contactes continuats amb les terres de llengua catalana ribagorçanes i pallareses . I obviant, per exemple, que  en enquestes lingüístiques fetes a Benasc al llarg del segle es pot observar com determinades característiques “catalanes” van desapareixent al pas dels anys i  com es constata l’ existència de participis acabats en “AT”, mentre que ara acaben en “AU”;  fins i tot ara apareix la terminació “AUS” en els plurals, quan la forma tradicional ha estat “ATS”. Això demostra fins a quin punt és important de  tenir en compte els factors diacrònics en els estudis lingüístics, i com, evidentment, la situación actual pot no tenir res a veure amb la immediatament anterior. I igualment ens ensenya el pes, i segons els casos, el lalst que representa l’ existencia de  certes mentalitats, un fet que posà en relleu l’ escola historiográfica farncesa dels “annales”, la qual ens feu fixar en el paper exercit per les sensibilitats col.lectives dels diversos grups humans, mentalitats heretades de lalrg abast que incideixen en la vida quötidiana i que expliquen determinats comportaments col.lectius malgrat estar, fins i tot, fora del pensament lògic.

A més, també cal tenir en compte que usualmentt la denominació de microllengua es reserva per a llengües aïllades i poc   intel.ligibles pròpies de societats encara en un estat d’evolució primitiu i radicades en contextos geogràfics llunyans i aïllats; per tant, no sembla gaire apropiat aplicar aquest concepte a Europa, i menys a una parla inserida dins un continuum neollatí. I tampoc, evidentment, en el  nostre cas tampoc no seria gens adequat parlar de pigin o crioll… Sembla més adient aplicar la definició de “parles de transició”, concepte, però, íntimament lligat a factors extralingüistics, els quals, precisament, i gens casualment, poden ser la solució: positiva: recentrament i dignificació de la parla, o negativa: absorció per la llengua estatal predominant    i desaparició irreeversible… Aquest seria un possible marc teòric i científic, útil i desvinculat del   llast de sentiments i actituds mentals prèvies condicionades….

Per acabar, traiem la conclusió que Saura no és  -potser no se n’adona, malgrat la seua lucidesa en alguns aspectes- prou objectiu ni tan decidit   com caldria, per una sèrie de forts condicionants extralingüístics, com acabem d’apuntar… De vegades el que resulta més complicat és simplement el més senzill, dir al pa, pa, i al vi, vi…

Joaquim Torrent

(Nota: trobareu l’enllaç al video “La marca de l’ alma” als comentaris)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!