Bloc Tibidabo
Joaquim Torrent
Visió succinta del benasquès i la resta de parles ribagorçanes
Joaquim Torrent
Maria Teresa Moret, professora de Filología Catalana a la Universitat de Saragossa, en la conferència“Com parlaven els nostres avantpassats? Una aproximació lingüística a través de la documentació medieval”, basada en la seua tesi doctoral.
Les parles de la Ribagorça Occidental, especialment a la seua part sud estan, actualment,bastant castellanitzades i la seva fesomia és bastant diferent no ja a segles enrere, sinó fins i tot a dècades enrera; per tant, s´imposa en elseu estudi una perspectiva diacrònica. Quant a les parles del Sobrarb -tot i que a la part oriental, Valls de Bielsa i Gistau i Fova de Terrantona, s´observa un cert vernís català- cal reconèixer que ja pertanyen a un altre àmbit diferent al Ribagorçà. No debades l´eminent antropòleg i folklorista Violant i Simorra ja feia notar que no sols la parla, sinó també, els tipus d´edificació, les eines i els atuells rurals, i fins i tot la manera de dur les galledes, a partir de la vall de benasc fins a Andorra pertanyien a una altra zona cultural.
Tornant a la relació entre benasquès -que és com s´ha de dir, i no patués, que no és més que una manera de designar un llenguatge mal parlat- i la resta de parles ribagorçanes és evident que aquest té grans concomitàncies amb les parles ribagorçanes orientals -i fins i tot pallareses, i també força influències occitanes, cosa lògica per la seva situació-, unes concomitàncies que també s´extenen a les formes que presentaven les parles ribagorçanes occidentals en el segle XIX (Éssera Mitjà) i en els segles XVII i XVIII (Baix Éssera), especialment si ho comparem amb la fesomia que presentava el mateix benasquès en els períodes esmentats. Ara, en canvi, és evident que no es pot dir el mateix pel procès de patuesització -ara sí que empro el terme en sentit pejoratiu- en el doble vessant de corrupció de la llengua i de forta diglòssia i interrupció en la seva transmissió intergeneracional, sofert tant per les esementades parles ribagorçanooccidentals com pel mateix benasquès.
Així, es pot afirmar que qui es limiti a una visió purament hiperlocalista de la parla de Benasc sense tenir una visió de conjunt i del lloc exacte que ocupa en relació amb altres parlars i del diasistema lingüístic on cal situar-la, resta impedit per comprendre-la i interpretar-la en tota la seva dimensió. I si, a més, aquesta visió és purament estàtica i mancada de perspectiva històrica la no comprensió és total i equiparable a l´alienació, tot donant lloc a la inoperància i a la manipulació per tota mena de poders fàctics, ni més ni menys que el que ocorria amb el felibrisme.
És més, si un benasquès pretèn negar, contra totes les evidències històriques, els aspectes “catalans” de la seva parla s’està negant a sí mateix, i si hagués de ser coherent amb aquests postulats hauria de començar per entrar a l´església parroquial de Benasc amb un cincell i començar a trencar les inscripcions en català que s´hi troben, i també hauria de cremar tota la documentació benasquesa que es conserva d’abans de la primera meitat del segle XVI, en una clara actuació esquizofrènica. I és que, com deia Raimon, “qui perd els orígens perd la identitat”…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Un altre tema interessant paral·lel al benasquès són els parlars de l’interior del País Valencià. Generalment, hom parla de la repoblació aragonesa a l’interior front la repoblació catalana a la costa. Això no és totalment cert, ja al SXX Josep Giner i Marco (http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Giner_i_Marco) va dir que va existir un valencià occidental, segurament semblant al ribagorçà/benasquès, i aquest parlar va esdevenir en el que ara entenem per xurro, un castellà farcit de girs valencians. És a dir, a tot el Regne de València, la llengua era el català amb els diferents dialectes. Va ser arran l’expulsió dels moriscs que aquestes zones de l’interior van perdre una part de la població i van començar arribar castellans (Vall d’Aiora) i aragonesos (Alt Palància i Serrans) despoblades, canviant els usos lingüístics, depenent el grau d’immigració va afectar la llengua. Al contrari, al Benasc on no es va produir cap expulsió i el seu aïllament va permetre servar la llengua.
El més greu de tot plegat és que els estudis d’en Josep Giner han caigut en l’oblit i quan m’ha tocat exposar aquestes idees, pocs han intentat enraonar.
Cal trencar els tòpics historicistes.