Diu la dita que les presses són males conselleres. També es diu que qui té pressa no es diverteix. I, per acabar, les coses fetes massa de pressa, ixen com ixen.
Dic això perquè ara tot són presses. Sense voler, hem arribat al sis de maig. Sembla l’altre dia, quan ens deien que no passava res i ja duem setmanes i setmanes en estat d’alarma. I amb un nombre de morts que baixa o puja, però que va sumant. Per no parlar dels afectats, que són més d’un quart de milió. Ni dels aturats, que augmenten, però que no es compten els dels ERTO per a que no en pareguen massa. I el final del curs, que ja està ací i que es veu que els alumnes passaran de curs “excepte en casos molt extraordinaris”. Però que no serà un aprovat general. Això no. S’hauran de fer més dies de classe el curs que ve per a recuperar allò que no s’ha pogut adquirir enguany.
Un moment. Si no s’ha adquirit, com es pot recuperar? Però no passa res. Continuem avançant i fent previsions per d’ací a un mes mal comptat. Perquè d’ací a vint-i-cinc dies serà juny. I en juny comença la campanya turística d’estiu. I tot són presses per arribar en les millors condicions possibles. I diu que el dia 11 de maig ja es començarà a no se què, i que el 18 ja quasi tot i que, a partir d’ací, ja ens vindrà tot rodat. Fins i tot el president Puig vol que tot el País Valencià passe de seguida a la fase 1 del desconfinament. Perquè hi ha pressa, que la temporada està per començar i si no s’hi arriba, el desastre econòmic està servit.
Imaginem per un moment que el temps que ha transcorregut des que es va començar a demanar que s’aïllara Madrid, que era i és el principal focus de la pandèmia a l’estat, (seguit a una setmana per algunes zones de Catalunya i per un tercer focus entre la Rioja i Euskadi) fora la meitat del temps que ens ha de durar la pandèmia. El 5 de març, el flamant ministre Illa ja es va negar a aïllar Madrid amb tota mena de raons (sense cap raó amb trellat, de fet), perquè allà ja tenien la major part dels casos. Des de llavors, ha plogut molt. Però només han passat seixanta dies. Si ara la pandèmia s’acabara d’ací a seixanta dies, estaríem a sis de juliol.
Això suposant que no ens passe res més. Perquè com que hi ha pressa, les passes es peguen més de pressa del què es poden fer. I no ens esperem, entre passa i passa, a veure quines conseqüències té allò que hem fet. I deixem eixir els xiquets (que està bé); però a la setmana ja eixim tots. Als dos dies, entenem que s’han de fer les coses menys malament i establim franges horàries per als col·lectius que ixen. I tots a passejar, a fer esport, a anar d’ací cap allà. I a treballar els treballadors que encara tenen feina, que és molt precís treballar. Però tot es fa de setmana en setmana, quan el període d’incubació del virus es veu que és de dues setmanes.
Clar; si per la pressa fem un pas en fals, només un, quan ens adonarem hauran passat dues setmanes. I ens pillarà el següent pas també pegat. I no hi haurà més remei que tornar enrere. És com allò del joc de l’Oca quan caus a la casella de la mort. Tornes a començar. Tenim pressa per arribar abans que l’estiu al final de la pandèmia. Però si ens equivoquem només una vegada, podem arribar perfectament a la tardor.
Però és que no era només un problema de pressa. N’hi ha un altre. Els poders econòmics i els seus titelles, els polítics, tenen uns interessos que no semblen ser la salut dels ciutadans. De manera que es tracta de tornar quan abans millor allà on érem abans de començar la pandèmia. Però és que ja fa molt temps que va, això de la pandèmia. Si ho recordeu, el Mobile World Congress 2020 ja es va suspendre per aquesta pandèmia. I es va cancel·lar el 12 de febrer. En aquell moment, els científics que van insistir tant com van poder per a que el suspengueren, ja els van posar de volta i mitja. I no els van fer massa cas. Ni llavors, ni tampoc ara mateix. Perquè no es volia malmetre un model econòmic determinat. Però ara ja s’ha vist que si s’hagués aïllat el primer focus a temps, no hauríem arribat fins ací. Però el València va anar a jugar a Bèrgam. I van tornar tots empestats. I després, l’Atalanta encara va tindre temps de vindre a jugar a València. Segona onada de virus. Malgrat que el partit ja va ser a porta tancada, els afeccionats, dels uns i dels altres van ocupar els carrers.
Ara, després de tancar-ho tot tard i malament, ho volem reobrir de pressa. I tant de pressa ho volem fer que molta gent ja no es posa ni caretes ni guants. Perquè es pensen que ja ha passat. I no són conscients que encara no. Que fa cent dos anys, quan a la “gripe espanyola”, que a la Plana es deia “la Cucaratxa”, van haver fins a tres onades. I que la pitjor va ser la segona. Nosaltres, tot just hem passat la primera (i amb mala nota, tot s’ha de dir). Només ens falta tindre pressa en tornar a allò que encara en diem “la normalitat”. Perquè si ens relaxem, ens tornarem a empestar. De manera que val més que anem amb compte i mantinguem les mesures de protecció. Si volem córrer massa, ens anirà bé recordar que “qui fuig de Déu, corre de bades”. És que el refranyer en té per a tots i per a tot.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!