Per al novembre que ve hi ha convocades noves eleccions al parlament de Madrid. Com les altres tres vegades anteriors es veu que els qui ho havíem de fer no ho havíem fet bé, o als qui d’allà cobren no els ha agradat, s’hi ha de tornar. I els valencians, tenim dos partits que formen part d’allò que se’n diu el Pacte del Botànic II. El PSOE i Compromís. Però també tenim un parell de problemes molt grossos i imminents. El pèssim finançament, que consisteix en que d’allò que generem els valencians, els de Madrid es queden el que volen i ens retornen el que els ve bé. I clar; cada dia que passa, ens consta diners. I infraestructures, escoles, hospitals, funcionaris, places per a dependents i tot allò que qualsevol compraria amb els seus diners; però som com una dona que treballa a la qual l’home li agafa el jornal i li dóna els diners que ell vol per a les seues necessitats. La situació és tan escandalosa que tothom ho admet. Però ningú li posa solució. L’altre problema és que es veu que tenim la culpa de parlar com parlem. En Català d’ací. Nosaltres li diem Valencià, però fins i tot l’abogacia de l’estat ens ho discuteix. La hipòtesi d’Avogadro no; és veu que no sap què és. I ens hem d’aguantar quan qualsevol, des d’un cambrer maleducat fins a un mal metge ens insulta per parlar o es nega a atendre’ns.
Però anem a pams.
El president del PSOE, el de veritat, el de Madrid, que ja ha dit que és blanc, negre, masclista, feminista, de dretes, d¡esquerres i el que es vulga i el contrari, ha acabat dient que això del finançament ens ho arreglarà d’ací a quatre anys. Res més fàcil. D’ací a quatre anys ja el votarem. De moment, no cal, per a continuar com estem. Per la seua banda, Ximo Puig, el president d’ací, se’n riu i poc més. Doncs això.
I d’altra banda, Compromís, siu que s’ha ajuntat amb un d’aquells de Podemos que es van separar dels altres de Podemos perquè no podien junts però tampoc sembla que separats. I ara, en lloc de compromís, estarà la careta que se’n riu però baix diu que dirà. “més país”. Però no dirà “més país Valencià”. Perquè el de Podemos que ja no es Podemos de Madrid té una frase que és “más España”. Tal vegada els caps pensants de Compromís no han acabat d’entendre que ells van arribar on són (de moment) perquè la gent estava farta dels governs anteriors, que ja pensaven prou, en termes espanyols. I que els valencians tenim problemes de valencians. Els nostres problemes. I que, en el temps que duen en el govern valencià, encara no han enllestit, ni molt menys, allò que els qui hi varem confiar esperàvem. Així que ara, que pretenguen aliar-se amb un que no guanyarà ni allà, ni ací ni enlloc per a ser una minoria minoritària a un parlament que fa anys, uns quaranta de moment, que ens manté el finançament a la vora de l’escanyamet total, no sembla una gran estratègia. Ara que les eleccions van tant de pressa, Compromís ha passa de quatre a un (Baldoví). I si s’encanta, o potser sense encantar-se més del que ja ho ha fet, d’ací a un mes, haurà de plegar fins i tot ell. I llavors, vindran els experts del partit a explicar-nos que no havíem entès el que tocava votar.
Un detall, per acabar. “Els bobos s’acaben”, em deia la meua iaia quan jo pretenia engalipar-la. Ella, que em veia vindre d’una hora lluny, em somreia i em deia allò abans de negar-me el tros de xocolate que no em pertocava, o de dir-me que era hora de tornar a casa o el què fos.
Doncs això. Amb un entrenament de quatre eleccions en quatre anys i sense aclarir res però pagant cada vegada més per obtindre cada vegada menys, els bobos s’acaben. Ja em contestareu el deu de novembre a la nit. Llavors em podreu dir perquè m’he equivocat. O em doneu la raó, que tampoc valdrà per a res, perquè em quedaré amb la raó i prou. I de la raó, com de les gràcies, no es menja.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!