Progrés. II.

Amb el primer ajuntament democràtic, ens van arribar dues novetats. Es va instal·lar una seu de la UNED al poble, i això va estar bé, i també es va declarar Vila-real, «Ciudad de la Naranja». Que veges tu quin sentit tenia. Aquell era de la UCD i l’alcalde era Batiste Carceller. Després, tan bon punt aquell alcalde va deixar pas al primer del PSOE, amb Enrique Ayet d’alcalde, es van començar les obres públiques. La primera, va ser la urbanització del Barranquet, que duia uns anys aturada perquè el primer constructor havia fet un nyap sobre un nyap de plànols que havien preparat els enginyers de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (des d’algun despatx remot i sense haver mai vist què projectaven i on anava). Aquella obra va ser un èxit. Es van llevar els ponts del Raval, es va obrir un gran carrer d’Est a Oest i va augmentar el trànsit en aquell carrer de mala manera. Tan gran va ser l’entusiasme que, de seguida, es va decidir urbanitzar les avingudes de Itàlia, Alemanya (així batejades en temps dels nazis, com a homenatge dels acòlits del militar baixet que manava ací i que es continuen dient igual) i la de França.

La cosa ja no va anar igual. Les qualitats de la construcció no van ser les mateixes i les reparacions han hagut de ser molt més freqüents. Coses del destí, del pressuposts, dels constructors (els de les avingudes d’Alemanya i Itàlia d’una banda i el del Barranquet eren germans, però ja estaven renyits, per aquella època).

I el trànsit augmentava i les infraestructures no. I circular pel poble s’anava fent difícil, cada dia més. De manera que es van començar a donar solucions noves. Per exemple, va arribar la primera rotonda. Els més joves pot ser no sàpiguen que va ser la primera, però és la que està a la cantonada del col·legi Escultor Ortells. Al mig de la prolongació de la Murà, que allà es diu Avinguda Francesc Tàrrega. Com era la pimera, la gent l’anava a veure, perquè a un poble amb carrers estrets, que es fera una cosa com aquella al mig del carrer, cridava l’atenció. Però tenia una certa gràcia, perquè ja érem com la capital i la seua plaça de Maria Agustina.

Anys més tard, aquella rotonda va aturar un autobús de línia que va perdre el control i va anar fent maleses des del Cedre fins allà.

Però els problemes anaven a més i les solucions no s’acabaven d’encertar. Com els cotxes no cabien enlloc, es van començar a fer aparcaments subterranis en alguns blocs de pisos nous (insuficients per als cotxes dels qui hi vivien. I, per fi, es va pensar que la solució éren els aparcaments públics subterranis. I es va començar per la Murà. Dos, en van fer allà. I es va perdre per a sempre la possibilitat de fer passar un metro per allà. Després, van derivar en «per a residents» i el problema va continuar. I cada vegada més rotondes, i més semàfors, i més cotxes, i els carrers igual d’estrets que es construïen (o s’havien projectat cinquanta anys enrere. Perquè modificar un plànol sempre és difícil. Els interessos particulars de cadascú entropessen amb els públics. I cadascú vol cobrar ben car el seu metret (quadrat) i comprar ben barat el del veí.

S’havia de resoldre el problema de la via del tren, que tancava la ciutat per l’Est. I es va fer el primer pas subterrani. El mateix que s’inunda cada vegada que plou. Però quan se’n va plantejar un altre al final del carrer del Cedre, ja hi va haver oposició dels veïns. I dels comerços del a zona. No es va fer i els comerços de la zona han tancat tots. Per fi, al final del camí Cedre, s’hi ha plantat una rotonda molt menuda amb un lletrer de ferro que aclareix que estan al Cedre.

De sobte, la febre de les rotondes ho va envair tot. Per exemple, de la carretera de Vila-real a Onda, que només tenia un revolt a l’alçada del barranc de Ràtils, se n’ha fet un seguit de rotondes que impedeixen circular a bona velocitat. Però que proporcionen bon negoci als fabricants de senyals de trànsit.

Hi havia, però, un lloc que no havia prosperat, encara. Era el trosset de camí vell de Castelló a Onda que va des de l’encreuament amb l’antiga N-340 (el de Fesols) fins a l’encreuament amb el camí de l’Ermita. Això va tindre dues solucions. D’una banda, el Pla Madrigal, que va convertir una partida agrícola en residencial amb preus dels terrenys semblants als de la moixama de bona qualitat. Però d’altra banda, al començament d’aquest tram, hi ha un cert polígon industrial. Les antigues Carroceries Gozalbo, a una banda, Rocersa a l’altra i, en mig, tota una sèrie de indústries menudes i mitjanes. Això arriba fins la pujada del pont de santa Quitèria, que en diuen carrer de l’Encarnació. Allà està Muelles y Ballestas, Pavi el dels prefabricats, Ceràmicas Meridiano, Talleres Jois, algunes empreses de transports i moltes altres. Tot això fa que, per un camí antic, amb amplada molt limitada i que no és recte, circulen molts cotxes i també molts camions, una bona part dels quals són articulats. I com és un camí, en tot el tram no hi ha voreres. Anar-hi a peu era tasca gairebé impossible.

De manera que ens ha arribat una altra onada de progrés.

Ara fa uns mesos, just a la cantonada del camí vell de Castelló a Onda amb el carrer de l’Encarnació, van tirar una casa. La cantonera. I era perquè anaven a fer una rotonda. Però aquell encreuament és estret. I per allà passen molts camions pesants. De fet, hi arriben fins el mateix pont de santa Quitèria, perquè allà hi ha la base d’una empresa de transports. Però jo pensava que farien alguna cosa mig ben feta. No ha segut el cas. Han plantat una rotonda que, si vas amb cotxe, la pots passar a dures penes. Amb un camionet, amb moltíssima dificultat. I si vas amb un camió articulat, de cap manera. Afortunadament, l’han deixada al nivell del paviment. No han tingut valor per alçar el centre. I com no els cabia ni així, està desplaçada respecte de l’encreuament. Així, si vens des de Castelló, quasi no la pilles, però si vens des de l’Ermita, l’has de passar quasi tota per a poder continuar. Si eres un camió articulat, com no pots fer altre, passes recte i la xafes: procurant, això sí, no emportar-te les quatre paletes que han posat al mig (més o menys) que indiquen que estàs a una rotonda. Quan planten la farola al mig del tot, ja serà impossible passar i, segurament, les empreses de la zona se n’aniran a un lloc on els facen la vida menys difícil.

I me direu. I la vorera. I si un vol passar a peu per tot aquell tros de camí?

També estan fent una vorera. Estreta i ocupant part del camí, per descomptat. A ningú se li haurà acudit que es podria expropiar una franja de terreny a les empreses i solars de les vores. Els accessos haurien segut millors per a tots ells. Haurien protestat però haurien accedit. Segur.

Però clar. No hi ha diners, perquè l’anterior ajuntament es va deixar uns bonys com a codonys. I és veritat. Però, no hauria estat més barat que tot no fer res? Deixar-ho com estava? Abans estava malament, però ara està pitjor.

I diu que, per a poder pagar, hauran d’apujar la contribució. No sé jo si la gent ho acceptarà. Però el que sembla confirmar-se, és que en assumptes de mobilitat, als de Vila-real ens ha mirat un tort. I ja fa anys que ens mira, pel què es veu.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *