Fa gairebé trenta anys, jo estava a un institut d’Elx. Aquella era, després de quatre anys en “expectitva de destí”, la meua primera destinació definitiva. Allà m’hi vaig estar dos cursos, fins que vaig poder traslladar-me, per concurs, més a prop de casa.
El segon curs que m’hi vaig estar, va ser quan es va modificar el mecanisme de les oposicions. Va ser quan els mèrits es computaven juntament amb la nota de l’examen. D’aquella manera, els professors interins amb molts anys treballats podien aconseguir notes molt més altes que qualsevol opositor acabat d’eixir de la facultat. Val a dir que anys abans, com els interins ja eren un col·lectiu nombrós i amb dificultat per accedir a places de funcionari, ja havia hagut “oposicions restringides” unes quantes vegades. En aquelles, el temari era molt menor, perquè es tenia en compte que molts d’ells feia molts anys que havien deixat d’estudiar i tindrien dificultats per a preparar-se un temari més ampli.
El cas és que aquell curs va aparèixer per l’institut un representant sindical que s’assemblava al personatge de l’etiqueta de les ampolles del liniment “Sloan”, amb bigoti i tot. En veure’m jove, em va començar a explicar el mecanisme d’aquelles noves oposicions.
Mira. Si tu dus deu anys treballats, per més nota que et traga un “novato”, mai et podrà superar. Ell podrà treure fins un deu, però si tu ja tens set o vuit punts d’experiència, et plantes de seguida en un tretze o catorze.
Em va dir, tot satisfet. Llavors jo li vaig dir que allò era injust, perquè discriminava les persones per raó d’edat. L’home va girar cua i se’n va anar a convèncer altres companys. Un parell d’anys després, un conegut va aprovar unes oposicions amb una nota d’examen inferior a 2 sobre 10, però amb molts anys d’interí. Em va semblar lamentable.
Ara, quasi trenta anys més tard, han hagut oposicions. I els sindicats, les autoritats educatives (d’ensenyament no n’hi ha) i el col·lectiu d’interins han insistit i han aconseguit que es tragueren a concurs oposició totes les places que hi havia per a treure. Com feia molts anys que no es feien oposicions, hi havia un bon nombre de places. Només de Física i Química, més de dues-centes, per al País Valencià. I altres tantes de Castellà, Valencià, Matemàtiques, Biologia… milers de places. Amb el pas del temps, els mèrits continuen comptant, però només quan s’ha aprovat l’examen. Això és, quan s’ha demostrat un bon coneixement de la matèria que es vol explicar professionalment als alumnes.
I el que ha passat és que les oposicions eren lliures. S’hi han presentat aquells qui han volgut i complien els requisits. Els qui duien molts anys d’interinatge i els qui acabaven d’eixir de la facultat. O aquells que han deixat una carrera d’investigadors i volen canviar de perspectiva. S’hi han presentat moltes persones per a moltes places. Però no hi havia places per a tots. Com a qualsevol oposició mínimament seriosa.
I els tribunals han atorgat la major part d’aquestes places. No totes, però sí una bona part. De manera que hi ha un gran nombre de funcionaris en pràctiques (que acaben d’aprovar aquest juliol) que les ocuparan. I els interins que les ocupaven aquests anys, es divideixen en dos grups. Aquells que han aprovat, i per tant són funcionaris en pràctiques i els que no han aprovat. Aquests, en bona mesura, descobriran que aquest curs tindran places molt pitjors que les que van tindre l’any passat o, pitjor encara, no treballaran. O ho hauran de fer molt lluny de casa. De sobte, després de fer molta força per a que “isqueren totes les places”, han eixit i se les han emportat altres. Ja no hi són. I no tornaran a estar.
Pot ser per això ara hi ha alguns col·lectius d’interins que demanen feina. Però serà difícil que la troben. La feina està en mans dels nous funcionaris.
Hauria segut més raonable treure les mateixes places en quatre o cinc anys. Això hauria donat temps a tothom per a preparar-se, hauria permès accedir a aquells que encara avui no han acabat la carrera i també hauria minimitzat el risc de tindre un mal dia o una mala setmana. Per exemple a un tribunal veí, s’hi va presentar una dona jove, embarassada i quasi a punt de parir. Tots els membres d’aquell tribunal van patir per si tot s’avançava, amb la tensió, la calor i l’angoixa. Afortunadament, la jove ha aprovat. De fet, a la jornada de baremació dels mèrits, ja va acudir acompanyada del seu fill.
Però no. Tots aquells que tenien alguna mena de responsabilitat o de possibilitat d’influir en el mecanisme del procés d’oposicions, van fer tant com van poder per a treure totes les places possibles. Doncs ja està. Malauradament per als qui s’han quedat fora, interins o no, la porta d’accés a l’ofici d’ensenyant, s’ha tornat molt més estreta. I durant una bona temporada, que la major part dels nous funcionaris són joves o molt joves. Però és que la joventut tot ho atropella.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!