El 1974 Franco estava a punt de morir-se. I tal dia com avui, el dotze de febrer, el seu darrer primer ministre, Arias Navarro, va fer un discurs davant les “Cortes” que va donar lloc a la idea d’una certa obertura del règim. Fou batejat com el “espíritu del doce de febrero”. Fou quan es va dir que es permetrien les associacions polítiques i també va ser simultani a la revolució dels clavells, a Portugal, que va soterrar la dictadura d’allà. Com era normal, amb un govern format per franquistes de pedra picada, ni esperit ni res. El règim va continuar amb el seu camí i va seguir reprimint, assassinant els darrers ajusticiats amb signatura de Franco i, de passada, perdent el Sahara Español en una brillant operació militar que va consistir, en essència, en fugir per cames. Al cap d’un any, la revista satírica Por Favor va commemorar la data amb una portada en la qual es veia un fantasma cobert per un llençol i amb un pastís a la mà amb un ciri encès. El títol deia alguna cosa com “primer aniversari de l’esperit del dotze de febrer”. El règim, emprenyat, va segrestar la revista i la va prohibir uns pocs mesos. Tota una mostra de tolerància.
La casualitat o el destí ha fet que quaranta-cinc anys després, el judici als presos polítics catalans haja començat en la mateixa data. I sobre el tribunal planeja el mateix esperit. Després d’una instrucció de fantasia, arribem a un judici en el qual es veu que el Tribunal només té por. Por que ningú veja què es fa, en aquella sala. I que ho puga explicar. I no s’accepten observadors, i no es permet gravar imatges i es vol impedir l’entrada de familiars, i es vol amagar que hi ha vincles entre l’acusació i l’extrema dreta. I en les imatges del tribunal, es veuen uns quants homes vestits amb les seues togues solemnes i un posat d’importància sota un decorat que es vol impressionant. Però els seus rostres reflecteixen la por de veure’s descoberts en les seues actuacions poc clares. Per això no es permeten proves ni testimonis claus de les defenses. Per a tractar de resistir l’embat d’uns defensors que, des del primer instant, han passat a l’atac.
Mentre, l’estat, el mateix estat que es va ensorrar el 1974 i 1975, que llavors va perdre un terç dels seus territoris, es torna a ensorrar. Com el Caudillo estava a les últimes, ningú volia prendre cap iniciativa per si ficava la pota. Per tant, es va ajornar la crisi del petroli del 73 fins al 74. Ara, molts anys després, sense pressuposts, el govern que no ha fet res de profit des que va aconseguir fer fora la banda del PP, no podrà resistir l’embat d’una extrema dreta que només vol continuar endollada al poder que li permet seguir xuclant sense oferir res a canvi. El deute es continua enfilant, ja no queda gairebé res per a vendre i Catalunya continua ferma.
Per acabar-ho d’adobar, les darreres declaracions de Mónica Oltra la deixen fora de joc. Amb el mateix argument que l’extrema dreta que va fer figa en la manifestació de Madrid.
Aquest judici, sembla que servirà de teló de fons del nou ensorrament d’un estat espanyol que no li importa a ningú.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!