En una setmana hem tingut unes quantes dosis de realitat. En primer lloc, hem pogut veure com el Tribunal Suprem decidia que l’únic que té interès en registrar una hipoteca és el banc que l’emet (que és qui en fa negoci). I com, de seguida, les accions dels bancs espanyols es desplomaven més d’un 6%. Això desprès de totes les pèrdues que ja acumulen des de fa mesos i anys. A continuació, les accions van pujar, però només unes dècimes. L’explicació és que segurament el mateix tribunal es rectificarà a ell mateix i decidirà que no, que els bancs ja fan prou deixant diners a canvi d’uns immobles que si es devaluen no seran prou per a saldar el deute. I que totes les despeses les ha de pagar aquell que necessita els diners. Igual com aquells banquers del segle XIX, els usurers que apareixen en les novel·les de Charles Dickens. “Qui mana, mana”, que deia la meua àvia.
D’altra banda ens hem assabentat que Aràbia Saudita ha assassinat, es veu que d’una manera molt salvatge, a un periodista d’aquella nacionalitat que no acabava d’estar d’acord amb el qui mana allà. Al seu consolat d’Istanbul. I de seguida, hem comprovat que tot Occident ha quedat molt commocionat, però que no podran fer gran cosa perquè el cost econòmic d’enfrontar-se amb aquell regne medieval són massa elevats. Un regne, per cert, del qual els monarques són molt amics dels monarques d’un altre regne que tenim per ací a la vora.
I un pensa que, al final, tot està supeditat als diners. Però ningú sembla tindre en compte que els diners, que sempre han estat una mena de quimera, un valor molt virtual, ara ho són quasi del tot. En realitat, totes o quasi totes les transaccions monetàries consisteixen en un intercanvi d’informació (de nombres binaris) entre ordinadors situats en llocs diferents. I poca cosa més. Quasi com un videojoc en línia. Només cal que penseu en les actuals webs de banc per a treballar en línia. La diferència entre demanar un prèstec ara mateix i jugar una partida d’aquelles de màquina de matar marcians que hi havia als pubs fa uns anys, s’ha escurçat molt. I si els homes ens hem de veure patir i fer patir, i matar-nos i morir només per a que algun ludòpata guanye o perda la seua partida diària, parlar de civilització és com no dir res.
Al menys, les pluges són de veritat. I l’aigua arrossega allò que els homes hem construït fora de lloc i ens recorda que la nostra prepotència està molt poc justificada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!