El segon dia de sessió parlamentària a Barcelona serà encara més llarg que el primer. Però mantindrà, pel què es va veient, algunes característiques iguals al primer.
D’entrada, la majoria parlamentària presenta un projecte de llei i parla d’arguments i de futur. Per contra, l’oposició només parla del compliment d’una llei que es limita a amenaçar. No hi ha cap proposta. Només es tracta de retardar l’inevitable i de fer por. Especialment sagnant és el cas d’alguns partits que s’anomenen d’esquerra i que, enfrontats amb la realitat, han demostrat que no ho són.. Han fet bo aquell argument de Calvo Sotelo d’abans de la guerra de “antes roja que rota”. A mi em sembla, i això ja és una impressió personal, que als seus dirigents ja els va bé com estan les coses.
En segon lloc, després del compte de protecció que van sofrir ahir davant la brillant estratègia de la seua recusació, avui ja ha parlat el TC. ha parlat i prou. El qui fa de president a Madrid ha anant més enllà i ha amenaçat directament els alcaldes. El resultat ha sigut semblant. Més de la meitat dels alcaldes ja han oferit el seu suport a la Generalitat per al 1 d’octubre i les noves lleis catalanes continuen en vigor.
Els partits de l’oposició, dedicats a retardar un ple només semblen aconseguir fatigar tothom. Ni tan sols són capaços d’oferir un discurs mínimament atractiu. Amb aquesta actitud, segurament molts d’ells s’hauran de buscar feina molt aviat, perquè no els acceptaran ni els seus.
Al final, el partit s’accelera i s’acaba avançant fins a la votació final. Com a mínim, cada vegada que es fa una ullada a les novetats, ha passat alguna cosa nova. Com a mínim, s’ha canviat de persona que parla. Dir “orador” a segons qui és rebaixar el valor del mot.
Sembla mentida que els diaris de Madrid s’assabenten ara de què anava la cosa. No em cap al cap que siguen tan obtusos. La seua actitud em recorda la d’una anècdota que em va explicar mon pare del meu avi, que era un xiquet quan es va perdre Cuba. Diu que, en arribar les notícies de la batalla naval de La Habana (tots els vaixells espanyols enfonsats i només dues baixes entre els marines nord-americans) pel poble varen arrossegar un porc i que, en arribar als afores, el van cobrir amb llenya i el van cremar. I es veu que el pobre animal representava als nord-americans.
El final de la jornada, com el del primer dia, és apoteòsic, amb la llei de desconnexió aprovada.
I, a tall de conclusió final, un detall. Hi ha molt de polític professional que és capaç d’explicar als altres el què s’ha de fer, com i quan per tal de millorar la societat, la vida dels ciutadans i tantes i tantes coses. Però quan se l’enfronta amb la possibilitat de transformar una societat, s’agafa la que hi ha com a un ferro roent, malgrat que estiga més que clar que està destinat a enfonsar-se. és allò que en diríem un entabanador quan no directament un estafador. Una bona conseqüència d’aquest debat és que d’aquests n’identificarem una bona colla. beneficis col·laterals.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!