Des de la Plana

Ja fa dies que ens volen fer por. De primer, abans de les eleccions, ja ens anunciaven que els extremismes sempre són dolents. Que el millor és la centralitat i que només aquells partits que representen aquests “valors del centre” són adequats per a governar-nos.

Després, una vegada han passat les eleccions, els partits dinàstics procedents del procés que coneixem com a Transició, i que en realitat va consistir en deixar als responsables franquistes tranquils sense demanar-los cap mena de responsabilitat de cap tipus, ni per tortures, assassinats, furts, incautacions, robatoris ni per res, la ofensiva ha augmentat de to.

I tots hem pogut veure a personatges que estan enfangats fins al coll blasmar d’alguns càrrecs electes, o d’alguns partits, pitjor que foren el dimoni. Així, hem pogut sentir a Esperanza Aguirre dir mil barbaritats sobre Manuela Carmena o que es formaran soviets (Consell, assemblees, en rus. Qualsevol altra connotació es, evidentment, malintencionada). També una regidora del PP ha arribat a afirmar que ara s’arribarà a la crema de convents, a la violació de les monges.

I la mateixa Rita Barberà ha afirmant que Compromís és la extrema esquerra. I també que es prohibiran les processons, que el separatisme arriba fins la ratlla de Múrcia, que el respecte a les institucions desapareixerà i ni sé quantes barbaritats més.

Tant parlen que faria riure si no fora pel que és. Perquè hi ha una fil comú, en totes aquestes declaracions. Com quan Esperanza Aguirre demana al PSOE i a C’s el seu ajut per a impedir l’arribada de Manuela Carmena a l’ajuntament de Madrid. Oferta que poc més tard, imita, però ja sense que se l’entenga massa, la pròpia Rita Barberà.

Tenen por. Molta por. De fet, jo diria que tenen pànic. Que estan espantats. I em fa l’efecte que tenen raó, de tindre por.

Perquè molts dels votants d’aquestes eleccions el que hem demanat és que els culpables paguen els seus delictes. I, especialment, si han robat, que tornen el que han robat. I si no tenen prou, o no ho troben, que vagen a la presó. I allà, que reflexionen mentre no acaben de tornar el que ens han furtat a tots. De fet, el que encara, en aquest mateix moment, ens estan robant. En funcions, però segueixen com si res. Signant contractes, recollint la seva part i esperant que escampe.

I això no pot ser. Si alguna cosa ha quedat clara en aquestes eleccions és que els ciutadans en general, i els valencians en particular, demanem un canvi de veritat. Fixeu-vos què curiós, el cas valencià. La única possibilitat d’assolir majoria absoluta al Parlament amb només dos partits és PP + PSOE. Tota la resta, en necessita, com a mínim, tres. I en un pacte a tres, no valen les mateixes concessions i martingales que es poden fer entre dos. Per això han de parlar. I negociar, però de veritat. Sobre polítiques, i no sobre poltrones.

I, d’altra banda, la gent està molt cremada. Al País Valencià hi ha fam. I hi ha gent que ha perdut la casa, la feina, els fills que han hagut d’emigrar o, fins i tot qui ha perdut la vida. I tot per culpa d’una política de saqueig, d’amiguisme i d’aparença, duta a terme per una banda de deshonrats. I que al capdavall, consistia en què, mentre als ciutadans se’ns imposaven retallades criminals, ells es repartien els beneficis de les vendes fraudulentes en caceres, menjotades, estades en hotels de luxe o bars de copes.

I el que la gent vol, ara mateix, és veure com tots aquests deshonrats paguen pels seus crims. Després d’anys i panys en els quals semblaven eterns i intocables, ara veiem com hi ha responsables polítics tancats a la presó, en espera de sentència ferma, en llibertat vigilada, imputats o sota sospita. I veiem com la Policia o la Guàrdia Civil regira ajuntaments, diputacions o domicilis particulars d’aquesta mena de mafiosos.

I la gent ha vist que en realitat no són ningú. Que una vegada descavalcats del seu poder de fireta, no són res més que la colla de deshonrats que sempre han segut.

I d’això tenen por. Per això ens volen fer por a nosaltres. Perquè volen que sentim com a pròpia la seva por. La por a haver de pagar pels seus delictes.

Però que no patisquen. Ja farem el que podrem per tal que paguen. Fins l’ultim cèntim.

.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!