Des de la Plana

Moltes coses estan canviant. I molt de pressa. El procés sense retorn cap a la Independència de Catalunya ja ha avançat tant que ara es veu perfectament que els unionistes van a remolc dels independentistes. I cada vegada més endarrerits. Si no, no s’entén com Mariano Rajoy ha pogut suggerir fer les eleccions generals el 27 de setembre. Per a contraprogramar unes eleccions que, segons ell mateix i els seus, no tenen cap més importància que unes “autonòmiques”. I això gosa dir-ho ell, que ha parlat foc i flama de l’error que suposa sempre avançar unes eleccions. Està disposat a avançar-les només per a tractar d’espatllar la data. No s’ha assabentat que no hi ha cap problema. Que les “seves” eleccions es poden celebrar quan li parega bé. Que no són incompatibles. Senzillament, demostra pocs coneixements democràtics. Per exemple, a Suïssa, n’hi ha prou amb una iniciativa popular per a promoure un referèndum. De manera que allà cada any se’n fan uns quants. Quasi cada cosa important es decideix en referèndum. Per exemple, si es construeixen mesquites (va eixir que no) o si es segueix venent armament (va eixir que sí).

I altres detalls tendeixen a passar inadvertits, però no per això són menys importants. Com ara el silenci de Duran i Lleida. Que de tant en tant encara diu alguna cosa, però fins i tot ell veu que ja no té res a dir.

Però és que n’hi ha més. L’assumpte de les llistes “fantasma” o “trampa” ha esclatat d’una manera tan virulenta que els propis partits que s’han dedicat a fer-les, ara les estan retirant ràpidament. De sobte, s’han fet palesos dos fets importants:

Que els “grans partits” mai ho han segut tan, de grans. Qur tots ells es veu que han participat en aquesta manera de fer tan poc neta de presentar “fantasmes” als pobles menuts”.

Però també que molt fugitius d’aquests “grans partits” ara cerquen aixopluc als “nous”. De sobte, tothom es mira les llistes del seu poble i troba les mateixes persones a Podemos o a C’s que abans estaven en el PP o al PSOE.

I això és molt bo, perquè l’engany es fa molt més difícil. En realitat es tracta, en molts casos, de persones que només malden per continuar vivint sense treballar de veritat. Malauradament per a ells, les xarxes socials els han deixat el tripijoc a la vista de tothom.

Però això no és tot. Enguany, a més a més, és el tricentenari a les Illes. I allà també es veu com es comença a gestar una nova majoria molt diferent de les què hi ha hagut fins ara.

I això no és res comparat amb el que està passant al País Valencià. Fa només tres anys, quan preguntaves a qualsevol què era una Muixeranga, el més normal era que et digués que no ho sabia. Ara no. A qualsevol de les manifestacions que hi ha, a la del vint-i-cinc d’abril, però també a les trobades de l’Escola Valenciana, a les trobades de colles de Gegants i Capgrossos, a cada vegada més festes dels pobles, es veuen Muixerangues. I no només. Es pot veure com la gent s’emociona. Fins i tot quan se’n munta una d’espontània, sense vestimenta especial ni res. I els qui no saben què és s’apropen i pregunten. I ningú ho rebutja. Els valencians estem recuperant l’autoestima i els nostres símbols gairebé es podria dir que a marxes forçades.

I mentre, els altres, continuen desfullant la margalida. Que si federalisme, que si fractures, que si ara no és hora, que si som millors nosaltres que aquests, que si…

I el temps passa i ells no es mouen. En realitat no tenen res més a dir. El seu programa electoral és cap. Senzillament aquest: cap. Per això neixen, creixen i caduquen tant de pressa. On és, el partit de Rosa Díez, que ho anava a canviar tot? I Podemos, que ja no pot ni renquejar? I Ciutadans, que ja es veu que està farcida d’ex dels antics partits, inclosa la FAES?

I al País Valencià, com ja fa molts mesos que ens hem avesat a viure sense canal 9, i sense TV3, i sense cap emissora que no siga en castellà i madrilenya (ells en diuen de caràcter nacional), ens hem hagut de valdre més de les xarxes socials. I això ha segut bo. Perquè no es poden manipular amb tanta facilitat. I quan ho intenten, se’ls veu el llautó d’una hora lluny.

I ara, avui dimecres vint-i-nou d’abril, m’adone que només falten vint-i-cinc dies per a les eleccions municipals i autonòmiques. Que a tots els Països Catalans tindran un caràcter de primàries, davant de les del setembre a Catalunya i les que després es faran a l’Estat Espanyol i que decidiran, ara sí definitivament, un canvi. Però de veritat. No sé jo, si serà una altra Transició o si aquesta vegada, ja tindrem la Ruptura que tots ens mereixem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!