Des de la Plana

Fa uns dies varem comentar la gran proesa de fer arribar un tren de mercaderies des de la Xina ( des de la ciutat de YiWu) fins a Madrid.

A bombo i plateret s’anuncià que era la ruta ferroviària més llarga del món. I només al final, es deia la veritat. Havien arribat uns contenidors amb “material de papereria” i ja veuríem si el tren podia tornar. Doncs senyors, ja el dia és arribat. Després de gairebé un mes des que s’inaugurà aquesta “gran avinguda comercial de doble direcció” (caldria dir de doble sentit. Tota direcció té dos sentits: d’anada i de tornada) i ja s’ha vist el llautó.

Es veu que s’ha tractat de trobar algú disposat a enviar qualsevol mercaderia que puga tindre acceptació allà a la llunyana Xina. I com a bon país desindustrialitzat, només podem enviar productes alimentaris: oli, vi, pernil o llet, esmenten, a tall d’exemple. I la gràcia estava en fer arribar aquests productes. I els volien fer arribar abans del 19 de febrer, que és quan es celebra el començament de l’any xinés. Però ja es veu que no serà. Perquè resulta que per arribar-hi, s’han de passar dies i dies travessant el sud de Sibèria, Mongòlia, Kazhajstan i Xina. I allà, a l’hivern fa un fred que pela. I ja s’han adonat que no es pot enviar ni vi ni oli perquè a vint sota zero, els esclatarien les ampolles. De manera que els contenidors que van arribar des de Xina carregats amb el material de papereria, segueixen aturats a Madrid Abroñigal, el “Puerto seco de Madrid”.

La gran ruta comercial ha entropessat amb el General Hivern. El mateix que va vèncer Napoleó, Hitler i tots aquells que han volgut ocupar Sibèria sense estar preparats per a resistir aquells freds.

Per mar, els contenidors triguen quaranta-cinc dies. Que segurament es podrien reduir en tres o quatre només si el Corredor Mediterrani estigués construït. Però aleshores, els empresaris de Madrid (???) que fabriquen aquests productes tan preuats (oli a Andalusia i Catalunya majoritàriament; pernil i productes carnis a Catalunya i el País Valencià, en la major part; i vi, quasi a tot arreu menys a Madrid només per esmentar-ne tres dels quatre) ja no tindrien tants avantatges. A més a més, el transport aquest per ferrocarril canviant l’ample de la via tres vegades, resulta més car que el vaixell.

Així que la gran gesta heroica, històrica i la inauguració d’aquesta ruta destinada a ser de les principals rutes comercials del món segons les expectatives, ha quedat en una simple anècdota. Els xinesos ens han fet arribar setze contenidors amb material de papereria i l’Estat Espanyol no és capaç ni tan sols de retornar els contenidors buits.

El director de Interrail Services GmbH, l’empresa alemanya que ha dut a terme la operació, ha manifestat que per als productes que planteja exportar Espanya, la cosa és difícil. Es podria enviar l’oli en spray o en tetrabrik. O Jeleia reial. O preparats vitamínics. Literalment. Aquestes propostes no són una burla. Apareixen tal qual en el segon link d’aquesta entrada. Si entreu i llegiu tot l’article en veu alta, pensareu que és un monòleg de Gila. Als productes que exporta Alemanya, com són tecnològics, el fred no els afecta.

Una mostra més de la peculiar manera que té Espanya d’entendre el món. Sempre, en qualsevol circumstància, ells (Madrid) són el centre de l’Univers. I tothom espera la seva performance per ovacionar-los. Ara, han aconseguit fer arribar un tren des de la Xina fins a Madrid. I allà el tenen. Per inaugurar el proper museu de les gestes del transport de mercaderies. Mentre, els productes que sí que s’han d’exportar, els que encara fabriquem a la “perifèria”, continuaran eixint en camió (molt més lent i moltíssim més car). Això sí. A ser possible, des de Madrid, que no de bades està a més de sis-cents metres sobre el nivell de la mar.

Us imagineu a un exportador d’oli, per exemple de Jaén, que per poder dur el seu producte allà on vulga, en lloc de dur-lo fins al port de Màlaga, per exemple, l’haja de pujar fins a Madrid, al mig del no res, per exportar-lo des d’allà? No? Doncs ningú tampoc.

O fan el Corredor Mediterrani o ho acabaran tancant tot. Fins i tot Madrid. En la fotografia, els contenidors, buits, esperant qualsevol destinació.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!