Aquest cap de setmana he pogut escoltar, en directe, Mònica Oltra. Al meu poble, com a tot arreu del País Valencià, hi ha primàries de Compromís. I va vindre el dissabte a recolzar a un dels candidats per l’alcaldia. Alberto Ibáñez.
El lloc no és gran. Només cent cinquanta butaques. Però hi havia gent dreta. I tampoc hi havia massa gent jove. Però n’hi havia. N’hi havia més el divendres a la nit, quan el professor d’Història Antoni Pitarch va oferir una conferència sobre la crema de Vila-real el 1706. Ara bé; del que us volia parlar no és d’això.
Per primera vegada en molts i molts anys, algú va ser capaç d’il·lusionar amb les seues paraules la concurrència. Després de quasi vint anys en el govern de la Generalitat Valenciana del Partit Popular, precedits per més de deu del Partit Socialista (PSOE), els valencians quasi havíem assumit que ens podíem conformar amb que algun partit senzillament valencià tingués presència a les Corts Valencianes (que són aquelles que ara s’han hagut de netejar a corre-cuita d’imputats). Això ho aconseguirem en les passades eleccions.
Aquest cap de setmana, però, l’ambient que es respirava era molt diferent. Per primera vegada des de la Transición, hi ha una possibilitat, real, que un candidat valencià amb consciència de país arribe a presidir la Generalitat Valenciana. Això no passava des de fa molts anys. Just des que Josep Lluís Albinyana fou president del Consell Preautonòmic. Des d’aleshores, hem anat ofrenant glòries a Espanya sense obtindre res a canvi, fins que hem arribat a ser una comunitat de les més pobres de l’estat però tractada com a rica. És a dir; de les pobres, però encara finançant a la resta.
Els somriures eren còmplices. Per primera vegada en més de trenta anys, es veu possible un canvi radical, al País Valencià. Molt probablement, Mònica Oltra encara pensa en termes de comunitat autònoma. Però és que els valencians venim de travessar un desert tan àrid i tan llarg que aquest canvi que ja es veu a tocar, segurament no s’aturarà ací.
De manera que, si com tots esperem arriba un acord per convocar les eleccions anticipades al nord (al Principat) i, quasi de seguida es produeix un tomb al sud (al País Valencià), l’impuls que tindrà el procés a tot el País serà literalment impossible d’aturar.
De moment, ja us ho dic. Molta il·lusió; com a mínim, al nord del sud.
Bona prova va ser la processó cívica per commemorar la crema de Vila-real el 7 de gener del 1706, que es va fer el diumenge i que va tindre una participació més nombrosa que mai. I un ambient de celebració.
I mentre, els de sempre, anunciant l’apocalipsi si ells no continuen remenant les cireres. Les nostres cireres.
Els que us he dit. Temps de canvi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Al centre del sud, a la Safor, Mónica va vindre el mes de desembre. No només hi havia gent plantada: hi havia gent mirant des de fora de la sala. I també vaig percebre molta il·lusió, -un poquet de ràbia continguda-, i ganes que siga el mes de maig. Quan les dretes van arribar a la Generalitat jo encara no tenia el dret a vot, i ara vaig de camí als quaranta. Canviar tot açò serà com respirar aire net. Com serà el nou país?
Millor. Com serà exactament no t’ho se dir, però del que estic segur és que serà millor. I no encara pels polítics. O no només. És la gent qui està canviant. Per fi, ens comencem a treure la son de les orelles i comencem a pensar. Ens hem deixat trepitjar molt. Massa. Però ara es veu vindre un tomb ràpid. A més, els de sempre ara tenen moltes opccions. Massa. i això els dividirà i els treurà força. Jo no és que n’entenga massa, però quan al Pacte del Pollastre ja feia anys que votava. Era més ingenu que ara, també.