Des de la Plana

Ara mateix, resten poc més de cent trenta dies per al referèndum per la independència de Catalunya. I pel que es veu que passa a l’Estat espanyol dóna la sensació que l’Estat està en descomposició.
D’una banda, està l’abdicació del Rei. Una bona jugada, des del punt de vista espanyol. Però que, immediatament, el nou Rei espatlla amb un discurs que no pot satisfer ningú. Per cert, una proclamació del nou Felip VI que coincideix dia per dia amb la crema pel seu nefast avantpassat, Felip V, de la ciutat de Xàtiva. I que, de passada, recorda altres ciutats i viles socarrades, des de Vila-real fins a Terrassa. Només amb la data i amb el discurs de pa sucat amb oli i allò de “unidos podemos”, n’hi ha prou per eixugar qualsevol prestigi que hagués pogut tindre. Però hi ha més.
Al Parlamento Español, l’home només obté el suport de PP i PSOE (a banda de UPyD). Convergència s’absté i la resta de grups ni tan sols acudeixen. I encara més. Es prohibeixen les banderes republicanes a Madrid el dia de la passejada reial amb el Rolls Royce que paguem tots, es falsegen les imatges de l’escassa gent que hi havia aclamant al personatge pels carrers (als mitjans internacionals no) i, per acabar-ho d’adobar, “La Roja” queda fora del mundial de futbol d’una manera claríssima. En els dos primers partits perd per un global de 7-1. I encara n’haurien pogut ser més.
Si la selecció de futbol, de la qual l’aparell de l’estat n’ha fet el més gran element aglutinador de la “sociedad española, una pero diversa”, perd d’aquesta manera, a la nación española no li poden anar massa bé les coses.

Altrament, el jutge Castro decideix mantindre la imputació de la Infanta Cristina, que ara ha segut ja apartada de la Família Real. Al mateix temps, la Fiscalia de l’estado prepara un al·legat demanant la innocència de la senyora Cristina de Borbón (que és aquella que quan la cridaren a declarar, “no sabia, no recordava o es fiava del seu marit”). A un país normal no caldria, però en aquest cal recordar que el Ministeri Fiscal és qui exerceix l’acusació, quan es jutja un presumpte delicte.

D’altra banda, per molta por que es vulga fer als catalans, la data inexorable del 9 de novembre s’apropa. I encara que ministres i tertulians annuncien un pervindre desolador per al Principat, incloent-hi fam (ara ja n’hi ha, al Principat, al País Valencià i a la resta d’Espanya. Una quarta part dels xiquets espanyols són pobres), desgràcies, terrorisme, eixida de totes les institucions del planeta i alguna de la galàxia, els mitjans estrangers cada vegada van donant més per feta la independència de Catalunya.
Perquè, per més que mentisquen, la gent es manté unida i ferma. La independència és, ara per ara, l’únic projecte engrescador que hi ha al país. la resta, a més de paraules buides com solidaritat, unió, confiança i lleialtat, només ens conviden a seguir sacrificant-nos. Però nosaltres. No els lladres, corruptes, estafadors o poca-vergonyes en general.
En aquest sentit, és molt aclaridor l’anunci per tal que la gent no defraude a la Hisenda pública. “para que no tengamos”, diuen, els mateixos que s’esforcen per tal que la Infanta no pague el que ha furtat, o que l’ex-rei continue blindat, o que cap banquer haja anat a la presó per lladre. Per no parlar de polítics en actiu i amb càrrec ministerial que s’han afartat de rebres sobres de diner negre (des de Rajoy fins al darrer dels seus ministres) o amb càrrecs a la oposició (on la inefable i inútil Magdalena Álvarez ha hagut de dimitir per corrupta i ho ha fet ofesa, com si robar ella fóra més una virtut que un delicte). O dels molts i molts casos de corrupció que continuen eixint a la llum.

I mentre, les enquestes anuncien un enfonsament del PP i del PSOE. Per aixó s’afanyen, uns i altres, a cridar que un parlament en el qual ells dos no tinguen majoria “serà ingovernable”. En efecte. Si això no passa, i no passarà, ells ja no podran seguir amb el seu joc miserable i trampós: Hui per mi i demà per tu.
Tant és que puge Podemos, com Esquerra, Convergència, UPyD, Esquerra Unida o Compromís. Si han de pactar més de dos, ja no té solució matemàtica, el seu problema. Això, és el que els espanta.
I les institucions financeres anuncien que els fons de pensions de la Seguretat Social espanyola estan invertits en deute espanyol, que és poc fiable, especialment quan Catalunya s’independitze.
i quan un va a l’estranger, la gent li pregunta pel procés d’independència. I ho fa amb simpatia, comprensió i explicant que hi ha coses que no es poden consentir ni tolerar.
Com ara el nou atac, absolutament injust, il·legal i rastrer, d’obligar a la Generalitat a pagar 6000 € per alumne que vulga estudiar en castellà al principat. Això, mentre a les Illes i al País Valencià es deneguen línies en català a dojo. Malgrat que es constate una oposició cada vegada més ferma per part de la gent.

En resum. Que el que es veu cada vegada més clar és que els veritables poders de l’Estat, fan tot el que poden i més per fer recular als catalans. I que, veient que no ho aconsegueixen, van cometent els primers grans errors. I aixó, tant en política internacional com en economia, es paga sempre. I car.
Segurament, els cants de sirena (com ara aquell de que l’any que ve ens abaixaran els impostos) seguiran, però la crisi no se’n va. Ni de bon tros. I els serveis bàsics perden qualitat i cobertura (sanitat, educació, dependència, seguretat fins i tot). I la gent continua sense trobar feina. O la que troba no li permet ni tan sols menjar.

I ells segueixen buscant la solució a un problema que no la té. Perquè el prestigi del PSC no el pot recuperar Miquel Iceta, que ja és molt conegut. El seu problema és que no té discurs. Però aquest no el poden abordar sense anar-se’n a casa els qui fa anys i panys que viuen enganxats a la mamella. En el cas del PSOE el desastre és tan gros que ningú se’n vol fer càrrec, de pilotar un cotxe sense motor. I del PP, ni parlar-ne. Han tret al sol el seu ranci regust franquista i imperial; però sense imperi i sense tindre on deixar-se caure.
Pel que fa a C’s sembla que s’ha mudat a Madrid, a veure si els esgarrapa als que hi són uns vots que els permeten agafar-se a la mamella d’allà. I UPyD, sembla que ací no fa forat. I pel que toca a EUiA, quan s’aclarisquen, ja ens ho faran saber.

Com les notícies mai venen soles, ACS renuncia a la plataforma castor, demana la indemnització al Gobierno i, com no podia ser de cap altra manera, després de pírriques pujades anunciades com a rellançament còsmic, la borsa espanyola cau amb força. Què voleu que us diga? Quan a un país s’han d’obrir els menjadors escolars a l’estiu per garantir que alguns xiquets facen, com a mínim, un àpat digne al dia, vol dir que estem arribant a l’estàndard d’un camp de refugiats. I mentre, els cervells segueixen fugint sense que ningú en faca ni cas.
Quan s’asumeix que un de cada quatre menors és pobre i ningú fa res per remeiar-ho, és que ja no hi ha quasi res per perdre. I en cap cas la vergonya.
El dit. Un estat en descomposició.