Des de la Plana

Bon dia. Ahir van ser les eleccions europees. I els resultats no deixen lloc per als dubtes. Al Principat, per primera vegada des de la Segona República, va guanyar Esquerra Republicana. I segona, quasi frec a frec, va quedar CiU. A més, la patacada del PSC fou espectacular. Com la del PP. D’allà, deixeu-me comentar només alguna coseta. Abans de les onze, mentre les xarxes bullien anunciant uns resultats espectaculars, TV3 mantenia un programa sense informació veraç, només fent temps. En aquells llargs minuts, em va colpir la imatge de la seu del PSC. Completament buida. Ningú, allà. Quin contrast amb les seus de CiU i d’Esquerra, plenes de militants i simpatitzants entusiasmats. Fins i tot a la seu del PP s’hi veia algú. Com a mínim, un que duia una bandera espanyola.
I després, el discurs. Davant la prudència i l’alegria contagiosa d’Esquerra i de Convergència, amb aquelles brometes del Junqueras o la frase de l’Artur Más, “ni un pas enrere”, Pere Navarro va seguir en el seu discurs de sempre. Que només escoltaven els pocs càmeres de televisió que tenia al davant. I l’Alícia Sánchez Camacho estava contenta perquè el seu PP de l’ànima havia guanyat, a Espanya i a Europa. Amb quin resultat, amb quines perspectives de continuar remenant unes cireres escasses i amb quina aportació d’ella i del seu partit en concret, ja no ho va dir. I l’inefable Santi Fisas, el que creava 7000 llocs de treball diaris (virtuals), parlava de violència, fins i tot física. Això, mentre tothom estàvem entristits per dues males notícies: l’entrada dels feixistes al parlament europeu i l’assassinat racista perpetrat al museu jueu de Brusseles. De Ciudadanos, com parlaven des de Madrid, dir de passada que “se ha acabado el bipartidismo”.
De les Illes, gran baixada del PP de Bauzà, que també s’ho haurà de mirar, i un gran resultat d’Esquerra. I també de Podem. Com al Principat, que m’ho deixava.

I deixeu-me que deixe per al final els resultats del País Valencià. Poca broma, que els valencians hem tornat de vacances. A saber:
El PP baixa del 52% al 29% dels vots. Hi havia qui esperava més, però penseu que, amb una altra baixada com aquesta, quedaria fora del parlament. En números redons, ha perdut la meitat dels vots. El PSOE, després d’anys sense discurs ni gràcia ni res, baixa del 37% al 21%. És la segona força, sí. Però amb quins nivells. Després, ve EUPV, que puja de menys d’un 3% a més d’un 10%. I finalment, Podem, UPyD i Compromís, pràcticament empaten amb un 8% cadascun.
Això significa que, els votants que perden el PP i el PSOE no els recupera UPyD. Ni Ciudadanos. Però Compromís aconsegueix un diputat. Amb més de 130000 vots al País Valencià.
Estic content, entre altrers coses, perquè està clar. Els valencians, que hem estat denostats des de molts llocs i al llarg de molt temps, hem demostrat que no estàvem morts. Només estàvem de vacances. I hem tornat a la feina. I de  quina manera.

Aquell discurs dels partits dinàstics que es resumeix en la bonica frase “votar als partits petits és llençar el vot” els ha deixat amb les vergonyes a l’aire. El PSOE perd 9 diputats (de 23 a 14) i el PP 8 (de 24 a 16). I això d’un total de 52 diputats. 
Ja poden dir, ja, que han perdut ases i bous, en aquestes eleccions.
Ara mateix, m’imagine les “cúpules” d’aquests partits hipertrofiats i clientelistes tancades en el seu sanedrí. I crec que sé què estan tractant d’esbrinar. Crec que sé de què parlen. I em podríeu preguntar:
Per quina raó han perdut tot els que han perdut?
No; d’això segur que no. Això ja ho sabien de molt abans.
De com rectificar de cara a les imminents eleccions autonòmiques i municipals d’ací a un any?
Tampoc. Segur que d’això tampoc no en parlen.
I dons, de què?
És evident. Ara que han perdut força, però els dos, tant el PP com el PSOE, el que perilla son els càrrecs. Les poltrones, per entendre’ns. I el que estaran fent ara mateix serà auto-justificar-se cadascú d’ells i tractar de llençar fora de les restes del naufragi tots els presumptes “companys de partit” que puguen. Pur instint de supervivència.
No ho sé del cert, però em jugaria un pèsol que ara mateix, cadascú dels membres d’aquestes “executives federals, nacionals, locals, etc” es mira de reüll tots els qui estan a la reunió.
I també pense que no rectificaran. Que mantindran el seu discurs monolític, de poques llums i mires curtes. Com anit ja va fer el Navarro, o la Sánchez Camacho.
De la resta no en puc parlar, perquè al País Valencià ens hem quedat sense mitjans audiovisuals en català i jo, de cadenes “nacionals” ja no en mire. M’estime més les xarxes socials.
Com a mostra, un botó. Si us mireu “El País”, veureu que tota l’anàlisi la fan en clau de PP i PSOE. La resta, com si fóren comparses. I és que no donen per a més, pobres.

En qualsevol cas, cavallers, no em podeu  negar que la d’ahir, fou una magnífica jornada electoral. I, per als qui sou de comptar, per al 9-N, només falten cent seixanta-set dies.