EGAGRÒPILES

Les cançons tel·lúriques, de Roger Mas, ha estat escollit com el millor disc en català del 2008, segons la crítica de la revista Enderrock. No sé si és el millor de l’any, perquè no els he escoltat tots, però estic d’acord en què és un treball magnífic (la veu profunda de Roger Mas, els instruments de corda despullats i el piano de Xavier Guitó es revelen, de nou, com un complement brillant).

Però, sobretot, aquest disc és un exemple que la cançó del país ha agafat el camí de la normalitat cultural. ¿Qui s’hauria atrevit, anys enrere, a basar un treball discogràfic en l’obra de Verdaguer, els goigs de la Mare de Déu de Solsona i algunes melodies tradicionals sense la por de ser titllat de carrincló, vuitcentista o ceballut? Ara, en canvi, una de les veus amb més projecció del panorama musical no només s’hi atreveix, sinó que ho fa sense complexos, amb rigor, qualitat i originalitat.

Dimarts, quan en Roger Mas va sortir a recollir el guardó a la nit dels premis Enderrock, algú del públic va cridar “Visca Verdaguer!”. Anem per bon camí.

Jacint Verdaguer / Roger Mas:
Voleu que vos la cante (dins Les cançons tel·lúriques, 2008)

En aquest món tothom plora,
tothom plora dia i nit,
si no les penes passades,
les penes que han de venir.
També he plorades les mies,
mes ara ja canto i ric:
canto les glòries que espero
per los treballs que passí,
en lo camp de les espines
les flors que espero collir.
Companys meus de captiveri
no voleu cantar amb mi?
Los que plorau entre els pobres,
los que frisau entre els rics,
los que els dies del desterro
contau per los del neguit,
los passos per les caigudes,
los instants per los sospirs,
los que estau amb lo front núvol,
los que teniu lo cor trist,
voleu que jo vos la cante
la cançó del Paradís?

Jacint Verdaguer

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!