Vergonya, graduats, vergonya!

Ahir vaig acudir a l’acte de graduació de l’alumnat  d’Educació Infantil de Magisteri de la UV. L’opinió que tinc d’aquesta mena d’esdeveniments és tan negativa que prefereix no usar cap adjectiu per evitar que se m’escape una barbaritat. Només diré que, en la meua opinió, representen l’antítesi d’allò què hauria de ser un mestre: elitisme, pompositat, grandiloqüència… És tot tan postís que, fins que no passa una estona, estic totalment descol·locat, amb un sentiment irremeiable de vergonya aliena. Què hi farem, però: les graduacions -amb birlet i llançament a l’aire incorporats- han arribat fins i tot a l’escola… Què no hi ha cap altra manera de celebrar el final de l’etapa escolar que reproduir d’una manera grotesca les festes de graduació americanes?

El cas és que l’alumnat d’una assignatura que vaig impartir l’any passat del grau d’Educació Infantil -Taller Multidisciplinar dels Llenguatges- em va “triar” i em va demanar que hi assistís per formar part de la cerimònia -som nosaltres qui posem la beca al coll dels estudiants i els donem l’enhorabona-. No cal dir que fa molta il·lusió que els i les alumnes s’enrecorden de tu -alguna cosa hauràs fet bé- i, a més a més, em sabia greu rebutjar la invitació. Així doncs, malgrat l’aversió que em provoca l’acte, hi vaig acceptar. Es va celebrar al Palau de la Música de València -que era ple a vessar- i va transcòrrer segons el guió clònic i prefabricat d’aquestes celebracions. Tanmateix, l’efemèride estudiantil em reservava una sorpresa ben desagradable que va tenir un episodi premonitori abans de començar. Un company del departament fou triat com a “padrí” de la promoció i era l’encarregat de llegir unes paraules a l’auditori. Mentre esperàvem a l’entrada del Palau em va ensenyar el text i em va sorprendre que fora en castellà perquè és de Torrent, fa les classes en valencià i s’estima la llengua. “És per no ferir sensibilitats”, em va dir poc convençut. “Doncs, abans de començar, has ferit la meua!”, li vaig dir en un to de broma però seriosament. Li vaig dir que jo no tenia cap problema en que fera servir el castellà -faltaria més!- però que argüir això era llastimós. “Que siga perquè ho prefereixes, perquè escrius millor, perquè et fa sentir més segur…”, vaig acabar. No cal dir que el company em va donar la raó sense embuts i acabàrem el petit diàleg tan amics. En acabar l’acte, però, el vàrem reanudar. “Has vist on ha quedat la nostra llengua, company?”, li vaig dir amb tristesa i un punt de ràbia. Ell em va mirar dolgut i amb cara de circumstàncies: “L’hauria d’haver fet en valencià…”, em va espetar compungit. Ni una sola paraula en valencià. Ni una! Ni al discurs del professor, ni a cap dels cinc textos que llegiren els alumnes, ni als dos vídeos que prepararen per a l’ocasió. Què està passant? Si fora una nova promoció de farmacèutics o enginyers aeronàutics m’importaria poc o més bé gens. Però són mestres d’Infantil! Les persones que, més prompte que tard, estaran a les escoles d’arreu del País Valencià atenent i educant els més menuts i les més menudes; les persones que els acompanyaran en la consolidació de la parla i el descobriment de la paraula escrita; les persones que ho seran tot per als alumnes en la seua primera infantesa. I aquestes persones no han estat capaces de pronunciar una sola paraula en valencià durant el seu dia gran. No deixa de ser una anècdota però és ben simptomàtica per no dir alarmant. Alguna cosa no s’està fent bé a Magisteri. I alguna cosa més podria haver fet jo durant la cerimònia. M’hauria d’haver alçat tot just acabat l’acte i, micròfon en mà, haver dit:

“Vergonya, graduats, vergonya!”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *