TocDeQueda
Pensaments, anècdotes i paraules aproximades
Que els Jocs Olímpics són una tapadora de corrupció d’Estat és quelcom que tothom coneix. D’altra banda, en el camp estríctament esportiu, això de l’esperit olímpic ja no hi ha una sola persona adulta o mentalment sana que s’ho empasse: “olimpíada” és l’antònim perfecte de paraules com “salut”, “altruïsme” o “fair play”. De fet, l’aforisme olímpic per excel·lència “Allò important no és guanyar sinó participar”, s’ha convertit en una mena d’acudit que fa riure d’ingenu i ridícul com és.
Esquinçat, doncs, l’esperit olímpic per la corrupció, el dopatge i la cobdícia, les olimpíades mantenien més o menys intacte l’esperit “nacional”, única motivació dels Estats per continuar celebrant-les. L’esport i, molt especialment els jocs olímpics, són un magnífic aparador per demostrar qui és més fort, més resistent, més ràpid… En definitiva, quin país és millor o superior als altres: l’habilitat física al servei del nacionalisme. A més a més, competir contra altres nacions sempre ha estat un “adhesiu” molt eficaç dels estats: els èxits esportius unifiquen més que les constitucions. Tanmateix, aquesta “cola” nacional que tan bé havia funcionat sempre té els dies comptats gràcies a l’ideal capitalista: Amb diners, torrons… I atletes! A les olimpíades de Rio de Janeiro 2016, el tràfec d’atletes ha estat impressionant. Un exemple paradigmàtic: més del 80% dels atletes de Bahrein són estrangers nacionalitzats de 6 països diferents -Kenia, Etiòpia, Nigeria, Jamaica, Marroc i Russia-. Dels 35 atletes olímpics, només 6 són bahrenins. Un altre país que “compra” atletes a l’engròs és Qatar, l’equip olímpic del qual, està format per 18 nacionalitats diferents. I, òbviament, a ningú se li escapa que l’Estat espanyol també aposta pel nacionalisme de medalla: l’any 2015 va batre el rècord de nacionalitzacions exprès d’esportistes d’elit amb l’únic objectiu d’aconseguir alguna medalla, com la d’Orlando Ortega -110 metres tanques- que, sense anar més lluny, les darreres olimpíades -Londres, 2012- competia pel seu país natal, Cuba. “Veges tu…“, que deia la meua iaia. En tot cas, a mi ja m’està bé aquest descrèdit de l’esport en la seua vessant patriòtica. Em sembla divertit escoltar els atletes nacionalitzats lloant la seua nova pàtria amb la medalla al coll, especialment si després es demostra que anaven dopats fins a les celles, com l’esquiador de fons Johann Mühlegg. Ara bé, veure els polítics espanyols tan cofois i orgullosos d’eixes medalles és d’un histrionisme insuperable: ves a saber si les pròximes olimpíades no seran de Qatar o Bahrein.Todo por la Patria!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquesta manca d’enteniment també la trobo quan algú s’omple el pit d’aire patri quan es fan els recomptes de les medalles “catalanes” (per, quinze minuts després, participar en una manifestació contra el racisme i la xenofòbia).
Ara bé, trobo positiu que les nacions, Estats o països es barallin de manera més o menys voluntària en les figures dels esportirstes, que no pas a cops de roc, de bombes o de riuades de gent…
Atentament
Benvolgut Riudoms:
Trobe que comptar medalles “catalanes” no té res a veure amb la xenofòbia o el racisme. És, senzillament, la constatació d’un fet: un gran nombre d’esportistes d’elit són catalans. I, òbviament, és un argument més d’aquells qui estan per la independència de Catalunya car aquesta dada reflecteix que, en el camp de l’esport, Catalunya també hi tindria coses a dir si tinguès la possibilitat de competir contra d’altres nacions. En tot cas, estic convençut que, si fos així, Catalunya faria servir l’esport com a ferramenta “nacional” d’una manera igualment barroera -com la resta d’Estats- i, ves a saber, si també s’apuntaria a la moda de comprar atletes!
D’altra banda, jo també m’estime més que les nacions es “barallin” a una pista d’atletisme o un camp de futbol enlloc de fer-ho a cops de bombes o de rocs. Tanmateix, i molt malauradament, sembla que els humans, històricament, no han tingut prou amb les baralles atlètiques… O encara més greu: aquestes competicions no eren més que una preparació per a la guerra.
Didac