TocDeQueda
Pensaments, anècdotes i paraules aproximades
Al rally de la vergonya
al Llac Rosa de Dakar
a les tanques de Melilla
a les nits de Gibraltar
Dakar (Obrint Pas)
Fa un parell d’anys, quan era tutor de 5è a una escola pública de València, vaig discutir amb la mare d’un dels meus alumnes al voltant de certs comentaris i punts de vista que, al llarg del curs, havia plantejat a classe. La dona esperà fins a l’últim moment per comunicar-me les seues discrepàncies perquè, com va dir ella, es tractava de coses sense massa importància ”y porqué te lo curras mucho con los niños”. Així doncs, una cosa per l’altra: la meua visió del món i de la vida -de la qual no compartia gaire bé res-, es compensava per l’esforç ingent de dur endavant aquella classe i l’allau d’activitats i eixides de tota mena que férem aquell curs. No cal dir que, abans de començar a parlar, ja savia quins temes anaven a eixir a la conversa. Fou un diàleg animat i divertit: que perquè deia País Valencià a classe; que perquè demanava als alumnes que cercaren informació al voltant dels pros i els contres del transvasament de l’Ebre; que perquè havia dit que Rita Barberà -que viu amb una dona- no era, precisament, l’alcaldessa més indicada per a organitzar un Encuentro Mundial de la Familia Cristiana… Bé, divergències personals que ambdós defensàrem amb arguments gairebé oposats. No cal dir que el tractament a classe de tots aquests aspectes el vaig fer evitant, tant com vaig poder, l’opinió personal i cercant sempre arguments objectius. Malgrat tot, un dels comentaris m’enutjà sobre-manera: hi ha certes coses que, des del meu punt de vista -i també des d’un punt de vista educatiu-, no són discutibles: l’actitud ha de ser radical. L’inefable París-Dakar n’és una.
“Y lo del París-Dakar qué? Hombre, eso no está bién! Con la ilusión que le hace a los niños”. Reconec que vaig enervar-me. “Doncs que s’il·lusionen per altres coses!”, li vaig dir amb contundència. No valen plantejaments ambigus en segons quins temes. L’anècdota es remuntava al gener d’aquell any. De bon matí i amb el diari a la mà, vaig llegir a tota la classe una notícia referent al París-Dakar. Deia, en ben poques línies, que dos xiquets havien mort atropellats per un camió mentre jugaven al seu poblat. Seguidament, els vaig mostrar les incomptables pàgines dedicades a la mort d’un motorista australià que hi competia -Andy Caldecott-. El ressò d’aquesta notícia i les mostres de condol s’amplificaren i es repetiren fins a l’extenuació, inclús després d’acabar la cursa; l’altra, no tingué cap transcendència. Qui se’n recordava dels pobres xiquets? Després de mostrar les notícies, no vaig poder controlar la fúria dialèctica i vaig arremetre de la forma més virulenta possible contra aquesta inacceptable i feixista competició. Prepotència, inconsideració, menyspreu, mort, agressió… Un estigma colonial. Tot això i més significa aquesta cursa. L’home blanc i ric “lloga” els països pobres de l’Àfrica subsahriana per fer el bèstia, el cafre, el “valent”… a canvi d’uns pocs cèntims que, a més a més, acabaran a les butxaques de quatre llepons aprofitats. I si, creuant un poblat, el flamant tot-terreny de l’equip Repsol atropella una xiqueta talment com si fora un animal, no passa res: n’hi haurà prou amb que el pilot li pregunte a sa mare “Què li dec?”.
Finalment, el rally que no mai s’hauria d’haver celebrat, s’ha suspès. Hagués preferit que el motiu fora una revolta popular de la gent de Mauritània, fruit de la seua indignació i de la seua dignitat. O una multitudinària manifestació a Lisboa que hagués impedit l’eixida dels vehicles. Però, segons diuen, la causa ha estat la manca de seguretat. De nou, l’amenaça terrorista. Al Qaeda, com sempre, actuant de comodí per a tots els governs “democràtics”. Tant me fa: me n’alegre igualment. És la revenja dels esperits d’aquells xiquets i xiquetes anònims que moriren aixafats per les màquines de l’home blanc.
Gener de 2008
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola,
Comprenc i comparteixo els arguments i encara més els sentiments que exposes.
Puc dir que conec de primera mà les dues vessants, ja que de jove vaig ser pilot de ral·lis i més endavant vaig viure uns quants anys a l’Àfrica subsahariana treballant per a la ONU (UN-ICTR) i en diversos projectes propis i també d’ONGs, tant d’aquí com autòctones.
Com a pilot, no em preocupava res tret de la meva projecció personal, l’esperit competitiu, la realització d’un somni propi… sense importar-me una merda la coherència, les contradiccions que em suposaven esmerçar tants esforços en quelcom tan absurd…
Com a treballador del Tribulan Penal Internacional de Ruanda observava com s’intentava posar una mica de llum i justícia en uns crims massius d’una cruesa extrema que es van cometre durant 3 mesos amb la passivitat dels països rics i es van permetre només perquè la vida d’un subsaharià val una desena (o una centèssima) part del que val la d’algú del primer món.
Dit tot això a tall de presentació summaríssima, crec que no afines prou en un parell d’aspectes importants:
-No són ‘blancs’, sinó ‘rics’, ja que també hi participen negres, asiàtics, sarraïns…
-Ull amb la nostra projecció sobre la dignitat i la suposada consciència d’opressió… ja que són més fruit de prejudicis del primer món -‘ai pobres negrets, simpàtics i hospitalaris tot i ser conscients que són fruit de l’explotació del 1r món’-, que no pas reflex de la veritat ja que, en la majoria de casos, ni tenen coneixement històric, ni consciència, ni dignitat… ni interès més enllà de tenir l’últim model de mòbil i passar a ser ells els explotadors dels altres negrets, inclosa la pròpia família, de la qual ni se’n recorden des del moment en què aconsegueixen cert posicionament social i/o econòmic.
T’ho dic amb apreci, a fi de donar visió d’algú que, equivocat o no, sap de primera mà de què parla…
Salut,
“Aquells xiquets i xiquetes anònims que moriren aixafats per les màquines de l’home blanc” avui moren a mans dels terroristes d’Al Qaeda o Daesh. I no un o dos… No sé qui pot estar content i alegre d’això
Tot molt trist.
Atentament, i bon dissabte
Benvolgut Riudoms:
Quan dic “me n’alegre”, òbviament, faig referència a la suspensió de la prova de l’any 2008. I me n’alegrava perquè, com bé dic a l’escrit, em sembla una prova absolutament denigrant, violenta i d’un ferum colonial inacceptable. A l’escrit també assenyale clarament que m’haguès agradat que la causa fora una altra i no l’amenaça terrorista. Tanmateix, al seu comentari deixa entreveure -o m’ho sembla- que jo estic “content i alegre” de que, avui en dia, siga el DAESH o Al Qaeda qui mata els xiquets. Em sembla un comentari una mica desafortunat: vosté sap millor que jo -em coneix de fa temps, encara que només siga pels escrits- que mai de la vida no podria alegrar-me d’un fet tan miserable.
Benvolgut Marc Galvany:
El seu comentari és molt interessant, sobretot, per la seua condició de pilot de ral·lis. Mai no haguès esperat un comentari d’una persona tan estretament vinculada a aquest món. És, sens dubte, una visió privilegiada de tot plegat.
És clar que no tots els pilots són blancs. Tanmateix, l’expressió “les màquines de l’home blanc” té un punt de poètic i metafòric. Òbviament, quan parle de l’home blanc estic fent referència al 1r Món, al món desenvolupat, amb independència de si són blancs, negres o xinesos. D’altra banda, no comparteix la idea de que els africans “no tenen consicència, ni coneixement històric, ni dignitat”. En tot cas, tenen la “seua” consciència, el “seu” coneixement històric i, indiscutiblement, la “seua” dignitat que, òbviament, tenen un enfocament diferent del que tenim al 1r Món. I, de totes maneres, de gent sense consciència i sense dignitat n’hi ha per tot arreu -especialment als països desenvolupats-. En tot cas, deixa’m dir-te que la meva mare va construir amb els seus diners ara fa 10 anys un centre d’alfabetització a Burkina Faso, concretament a un poblet anomenat Tamasgo. T’ho dic perquè també tinc certa perspectiva d’aquell món. És un error tractar d’analitzar aquella realitat amb els ulls occidentals: ni les relacions, ni el treball, ni la natura… s’entenen de la mateixa manera. Segurament, ells veien el Dakar com una cosa espectacular i exòtica que els permetia de veure unes màquines que no havien vist mai i tenir stota mena de coses “guais” que els pilots anaven regalant. Si m’apretes, fins i tot, les mares i els pares dels xiquets aixafats pels cotxes potser, després de la tristesa inicial, estaven “agraïts” perquè l’indemnització que els donarien els permetria de tirar endavant els cinc o sis fills més que tindrien (és molt habitual tenir família nombrosa a l’Àfrica). Potser és així, encara que siga difícil de creure. En tot cas, que allà es perceba d’una altra manera, no vol dir que ací no en fem crítica. La seua visió concreta no ha de minimitzar o atenuar allò que significa -o significava- el ral·li Dakar d’una manera global: pura prepotència i barbàrie occidental en el continent més castigat i pobre del món.
En tot cas, t’agraeix de tot cor un comentari tan interessant i proper a la temàtica de l’escrit.