TocDeQueda
Pensaments, anècdotes i paraules aproximades
Putrefacte, putrefactiu, putrescència, pútrid, putridesa, putrílag… No he trobat al diccionari una família de paraules que definira amb tanta precisió l’estat de descomposició moral en el qual es troba l’església cristiana i, en especial, els seus màxims dirigents. Estan irreparablement podrits. I no parle metafòricament: estan podrits en el sentit estricte de la paraula. Si el podriment de l’ànima emanés algun tipus de ferum, ja fa temps que ningú no podria acostar-se a cap església, per molt d’encens que hi cremaren. Els casos de pederàstia rebroten periòdicament esquitxant tota la família eclesiàstica; des del retor més humil fins a la cúria vaticana: la taca del pecat s’escampa d’una manera incontrolable. El mateix Ratzinger ho va assumir fa ben poc. En unes declaracions d’espasme, el màxim representant de l’església va dir des de l’altar de la plaça Sant Pere, davant de tots els seus súbdits: “Qui estiga lliure de pecat, que tire la primera pedra”. Quin gran argument per defensar els seus subordinats… i defensar-se a sí mateix per haver ocultat tanta merda. Sí: merda. Perquè la merda és cosina germana de la podridura i això és el que han estat amagant durant dècades. Molta merda, sr. Ratzinger!, li dirien des del món de l’espectacle. Efectivament: en necessitaràs molta més de la que has amagat per eixir-te’n sa i estalvi d’aquesta dantesca funció que esteu representant.
La temptació d’alguns súbdits de Déu –pel que es veu, bastants– d’estimar els xiquets d’una manera apassionada però, no és –ni molt menys– l’únic descrèdit que arrossega la institució. Fa ja molt de temps que l’església va perdre la vergonya i la moral. La Santa Inquisició va cremar infidels i heretges –persones sàvies i respectuoses, vaja– fins pràcticament el segle XX. També foren còmplices actius de l’extermini sud-americà que va iniciar Colom l’any 1492. El despropòsit moral però, arriba als nostres dies. Sense anar més lluny, l’església va donar el seu suport explícit i incondicional al cop d’estat de Franco, tot legitimant-lo internacionalment. I no vull parlar de la gran tasca humanitària que l’església duu a terme al continent africà, on fa campanyes contra l’ús del preservatiu, única mesura eficaç per aturar l’epidèmia de SIDA que devasta els països més pobres del món. I, malgrat el seu infernal currículum, encara tenen el valor de donar-nos lliçons sobre la família i l’avortament. Em pregunte com no els cau la cara de vergonya.
Els casos de pederàstia i el seu ocultament són un càncer benèvol comparat amb la gangrena mortal que la resta d’atrocitats comeses en nom de la fe cristiana han provocat en la institució. Tanmateix, la seua natura és especialment cruel, car afecta als més indefensos i purs dels éssers humans: els xiquets i les xiquetes. La perversió d’aquestes accions és d’una magnitud fora d’escala. Sempre podran però, atribuir aquest desviament malaltís a la debilitat humana de la carn. O, fins i tot, a una lectura equivocada –una interpretació més– d’allò que el seu líder va predicar. Com bé diu el gran Xavi Castillo: “Tu, Ratzinger, que quan Jesús digué “Dejad que los niños se acerquen a mi” no volia dir això, eh!”.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
d’acord amb vostè. Sols una apreciació: d’Esglésies cristianes n’hi han moltes més, a part de la catòlica, apostòlica i romana. I aquestes (les eglésies cristianes no catòliques) no tenen res a veure amb els delictes aqui comentats. Fins i tot opino que l’església catòlica té poc de cristiana i menys de bíblica. També dir-li que hi ha persones que pertanyen a aquesta organització criminal que és l’Església catòlica, apostolica i romana que porten unes tasques molt importants i, ara per ara, molt necesaries envers als demés.
Atentament