Etziba Balutxo...

* * *

Il·lustració a partir d’un fotomuntatge de Mallorcadiario i una frase de Jaume Santandreu

* * *

Les clavegueres de l’estat disposen d’especialistes en manipular l’opinió pública. Adolfo Suárez presumia de l’èxit assolit amb la nomenclatura “transició democràtica”, per evitar el nom coherent amb als cànons de la historiografia de “restauració borbònica” (en aquest cas, per designació franquista). Ara, arran de les eleccions europees, s’ha repetit la distracció i els serveis d’intel·ligència s’han dedicat a fabricar frases-consigna i fer que els seus agents patrocinats les repeteixin a les tertúlies televisives i radiofòniques. Els corifeus de Madrid s’han fet altaveus d’uns tòpics que, sense ser incerts, amaguen lectures més precises. El mal, com sol passar sempre, és que la premsa provinciana mossega l’ham i revalida la veu de l’amo. S’ha posat èmfasi en el final del bipartidisme, en l’increment a Europa de l’extrema dreta (a Espanya no, perquè ja era dins del partit que governa), en que a Espanya l’abstenció ha estat menor (s’amaga que gràcies a Catalunya), en destacar la victòria a les Balears, a Espanya i a Europa dels “populars” (que són els qui més han perdut) i, com era de preveure, que a Catalunya Artur Mas ha estat el gran derrotat. Així s’ha engatussat la gent, amb l’honorable excepció de Vicent Partal i Vilaweb que no han caigut en el parany d’avaluar-ho tot amb ulls (i embulls) d’Espanya. La diferència és digna d’anàlisi.

2.- HA PERDUT ARTUR MAS?

L’exercici de cinisme polític no resisteix la realitat matemàtica. El gran perdedor, el PP, amb els aparells de l’estat al seu servei per fer la feina bruta, proclama que a Catalunya CiU ha perdut les eleccions. És així? CiU ha obtingut 107.000 vots més que a les passades eleccions i, percentualment, malgrat l’increment d’un 8% de votants, ha davallat menys de sis dècimes (un 0,57%!) que contrasten amb la desfeta del PP que, tot i ser la força més votada, ha patit un daltabaix infinitament superior (més del 16,6%). CiU, malgrat les retallades, les polítiques d’austeritat i el desgast en l’exercici del poder, és l’únic partit en tasques de govern de tota Europa que ha mantingut el vot. El parany dels qui s’han alineat a l’entorn del parany apocalíptic els retrata com a gent sense rigor; en realitat manipuladors gens innocents. Escoltar aquest discurs en boca de Cospedal, de la COPE, La Razón i les televisions i ràdios d’ultradreta, no ens ha de venir de nou. Allò que provoca vergonya aliena és escoltar aquesta valoració a Sánchez Camacho o Navarro, quan les seves derrotes estrepitoses (ep, i la de l’autoodi que proclamen) els convidarien, de tenir el mínim sentit de responsabilitat política i de sentit democràtic, a dimitir. Més repugna encara la indigència moral d’escoltar aquest discurs a Albert Ribera i altres lerrouxistes, perquè si el seu partit ha obtingut representació ha estat gràcies al vot extern a Catalunya. CiU i Artur Mas han resistit l’envestida i no han reculat. Allò que ha passat ha estat que la claredat ideològica d’Esquerra Republicana els ha conferit una merescuda victòria electoral. El sentit d’estat d’Oriol Junqueres ha sabut estar a l’alçada de la victòria. Ell era l’únic que hauria pogut, en rigor, presumir d’haver relegat CiU al segon lloc. Altres líders d’ERC no ho varen saber gestionar en episodis anteriors. L’actual líder, no només molt intel·ligent, sinó també un gran patriota, ha fet tot el contrari: ha validat el lideratge d’Artur Mas i ha fet un nou acte de servei al país en la figura del President de la Generalitat de Catalunya. Ambdós, Mas i Junqueres, han estat i són la garantia de l’èxit del procés, en defensa del dret a decidir, de la consulta i, en un camí sense retorn, de l’alliberament nacional. Ha estat aquesta voluntat sobiranista del poble català, la gran guanyadora de les eleccions. Com a partit, el vencedor ha estat Esquerra Republicana, com a líder, Oriol Junqueres, però sobretot qui ha guanyat ha estat Catalunya i, per això mateix, Artur Mas no ha perdut, perquè el procés que encapçala i dirigeix ha avançat.

3. LA FI DEL BIPARTIDISME? QUIN?

Per desfer l’equívoc que bipartidisme és el tàndem PP-PSOE, cal recordar el mandat d’Alfons XII abans d’estirar la pota: “Cristina, guarda el coño y ya sabes: de Cánovas a Sagasta y de Sagasta a Cánovas”. El bipartidisme és també allò de “las dos Españas” que deia Machado. Això no ha canviat gens. Tot i que ara hi ha més de dos noms de marca (com ja va passar a les primeres eleccions de fa més de 30 anys) l’alternança dreta-esquerra és encara ara una salvaguarda del model d’estat jacobí. Allò que ha canviat és que s’ha accentuat un factor que ultrapassa la dialèctica entre el blau i el roig per accentuar el dret a decidir (i, sobretot, a ser!) dels pobles. Allò que ha canviat és que el PP ha patit un correctiu inèdit, especialment intensiu i dolorós a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears, és a dir, als territoris on més han afectat els atacs de Wert, en matèria educativa, i De Guindos, quant a l’espoliació econòmica. Llegir i valorar els resultats en clau espanyola, com han fet el PP i la premsa subordinada, té un avantatge divertit: la catàstrofe que els hi espera serà molt superior l’any que ve al sinistre que han patit enguany. Van sense dents i presumeixen del somriure. Se senten guanyadors i no saben ni on para la caixa negra de la castanya que s’han pegat. González Pons, ara eurodiputat del PP, sense voler va delatar a TVE d’on prové aquest sentiment equivocat de victòria: les enquestes els donaven un empat tècnic amb el PSOE i només conferien un escó a PODEMOS. Tot i l’esclafit electoral, tot i que avui no podrien governar l’estat (si no és pactant amb el PSOE) ni, tampoc, la majoria de comunitats autònomes (el cas del País Valencià i de les Balears és prou clar), en veure que eren la força més votada el va pegar un atac d’eufòria que no han paït. Tot plegat és allò que aquí coneixem com a alegria de conill o, per ser més gràfic, la rialla del porc quan l’han sanat… perquè es pensava que l’anaven a matar.

4.- DAVID SASTRE BAT GOLIAT BAUZÁ

A les Balears, per fer-ne una personalització simplista però prou entenedora i didàctica, s’enfrontaven Goliat Bauzá, arrogant, segur i amb tots els mecanismes del poder al seu abast, contra David Sastre, un professor de secundària, vell i incansable lluitador en defensa de la llengua i del territori, que crida al diàleg. El primer, atalaiat a l’entorn d’un cercle d’ignorants creguts, s’havia rebotat no fa molts d’anys contra la decisió dels socialistes d’implantar una eco-taxa sense haver-la pactat amb el sector turístic i ara, no només sense consens i sense escoltar els experts, sinó a martellades, amb expedients i sancions, ha clavat un TIL sobre el sector educatiu i, de manera guerracivilista, ha alterat l’harmonia, la pau social i la convivència que hi havia hagut amb tots els governs anteriors. El segon, reclòs a la Casa Llarga en vaga de fam, reclamava (i reclama) una negociació amb l’Assemblea de Docents en defensa d’una educació pública de qualitat. Dies abans d’anar a les urnes, Goliat apel·lava a la seva majoria i instava votar el PP mentre David, apel·lava al seny i instava votar qualsevol opció oposada a polititzar l’Escola. El resultat de l’enfrontament ha estat espectacular o, per dir-ho en llenguatge més goliard, “lo nunca visto!”.

Si se separen els dos blocs en funció dels qui defensaven el TIL i els qui s’hi oposaven, veurem com el PP, UPyD i VOX han obtingut 96.000 vots, mentre que PSIB, PODEM, EU, ERC i COMPROMÍS n’han obtingut més de 136.000. És a dir que els dos blocs convencionals que, fins ara a les Balears, s’han alternat en el poder (el PP i els pactes de partits progressistes) han eixamplat una trinxera de més de 40.000 vots. Mai a la història no hi havia hagut una derrota tan significativa de la dreta. El PP ha passat d’un 43,74% l’any 2009 a un 27,45%, és a dir que ha perdut més del 37% d’electors, curiosament el percentatge que ha perdut el PSOE a nivell d’estat que ha provocat la sortida de Rubalcaba. El cas de Marratxí, seu del president del PP i poble d’on va ser batle i on hi té l’apotecaria, la cosa ha estat encara molt pitjor i del 47,83% el PP s’ha enfonsat fins al 25,38%; gairebé el 50%! Si hi afegim que la participació ha estat lleugerament superior i que a les Balears i Pitiüses només han rebut 74.016 vots (a una comunitat que supera el milió cent mil habitants), podem entendre que, a partir d’avui, s’ho pensin molt i vagin més vius a l’hora de presumir de tenir “la majoria”, perquè un 7% no tapa ni un queixal corcat.

Tornem als dos contrincants. Amb la petita fona de la paraula David Sastre ha etzibat una pedrada que ha endevinat el nas de Goliat Bauzá a qui sostenen, caic no caic i definitivament inconscient, un grupuscle de panxacontentes que fan olor de cementiri mentre els més vius del seu partit ja se decanten de quatres per no romandre esclafats quan, aviat i definitivament, es desplomi el qui es creia gegant. David Sastre, com a símbol de la protesta ciutadana que tenyí de verd els carrers just començar el curs escolar, ha demostrat que, a més de ser un lluitador, sap guanyar. Per aquest motiu no claudica i manté oberta la seva petició de diàleg, com a viu representant de la cultura de l’entesa. En canvi, Goliat Bauzá, derrotat clarament, demostra que ni tan sols no sap perdre. No vol admetre la pallissa de ca que li han infringit les urnes. Així delata que pertany a una cultura que no és la nostra. Ell és el viu exponent dels tres vicis hispànics més accentuats: el “sostenella e no emmendalla”, el “matar al mensajero” i el “la maté porque era mía”. Efectivament, diu que ha guanyat i que continuarà igual que fins ara, vol matar al qui l’ha desafiat i desemmascarat, David Sastre (ja se sap que la fórmula més subtil, covarda i perversa d’assassinar es deixar morir), i considera que pot matar l’educació, perquè li pertany i pot fer el que vulgui amb ella. Tres actuacions clares de psicòpata. La pregunta és: quants dels seus volen volar dins de l’avió que pilota, ja sense benzina, cap a l’extinció.

Els qui no coneixen Sastre poden interpretar que la seva acció és una estratègia. Res més lluny de la realitat. Una vaga de fam no és cap broma. La història ens ha donat mostres eloqüents de gran repercussió internacional. Bauzá comprovarà que tots els qui li han donat suport, totes les Camps i tots els Campos, el trairan i l’abandonaran per desmarcar-se d’aquest crim gota a gota que, dia a dia, està perpetuant. No pot dir que està a favor del diàleg i, al mateix temps, negar-se a escoltar qui l’està demanant públicament amb el seu sacrifici personal. També en això Sastre ha guanyat Bauzá en posar en evidència i contradicció el seu discurs hipòcrita. Si el derrotat Goliat Bauzá no atén la crida sensata d’un ciutadà honorable que representa el sentiment de milers de mestres, de professors, de mares, de pares i d’estudiants a qui la mala política educativa maltracta, no li bastarà Mallorca per córrer i no trobarà un racó en tot el món per amagar-se. Caurà a plom damunt d’ell i de tots quants li fan l’entorn la mateixa ignomínia que ha volgut imposar per la força i el perseguiran, per a sempre més, les nostres memòries!

5. CODA I DEDICATÒRIA

Una altra característica que defineix Jaume Sastre és que, en defensa dels seus principis, està disposat a morir, però mai a matar. Una diferència fonamental amb els seus (i meus) adversaris ideològics. Un d’ells, fill de dos destacats afiliats al PP i membres de l’Opus Dei, ho ha reconegut fa poc en un article que destil·la l’odi, el feixisme i la matera que deuen haver impregnat la seva educació fins al punt de confessar que no mata només perquè és delicte, però s’alegraria de la mort de Jaume Sastre i dels milers de persones que vàrem sortir al carrer amb camisetes verdes i que, per no ser mai com ell, ho tornarem a fer quantes vegades calgui en defensa d’una educació digna a favor de la llibertat i de la convivència. Per això mateix, no puc ni vull acabar aquest article sense expressar el meu agraïment a Jaume Sastre, el meu suport solidari, el meu aval incondicional i tota l’admiració per la seva valenta i sàvia decisió de mantenir la petició pública i continuar la vaga. Qui té la clau per acabar la vaga de fam és el “president de tots”, el mateix que rep tota casta de gent abjecta i de grups d’ignorants. Per evitar que l’arrogància sigui el seu suïcidi, faria molt bé en no desatendre una sol·licitud justa, noble i sensata, ara reforçada com mai a la història per les urnes de manera aclaparadora.

NOTA.- Un extracte d’aquest article ha estat publicat a:
http://dbalears.cat/actualitat/opinio/david-sastre-bat-goliat-bauza.html

Presentació llegida a la Casa de Cultura de Felanitx (16-V-2014) de Set fracassos que han canviat el món de Llorenç Valverde.

*     *     *

A la fotografia, amb l’autor i Biel Majoral

*     *     *

De no fer aquest amonestament previ, l’article m’hauria rebentat la presentació i l’hauria convertit en una mala còpia i en una allau d’obvietats. Ara sí, doncs, ja puc llegir el que havia escrit, amb l’avís a la concurrència que, com a venjança a l’autor, potser faré curt, però no seré breu!

Bon capvespre a tothom! Felanitxeres, felanitxers, gent de fora poble, siau benvinguts i benvingudes, fins i tot si veniu de Manacor.

El meu padrí de fonts, una eminència del lul·lisme i de la psiquiatria a qui el poble ja només recorda per la dita “estàs per enviar-te a veure en Balutxo”, deia que la gent es disfressa d’allò que, en el fons, voldria ser. Fixau-vos bé, doncs, per Carnestoltes amb les persones que es transvesteixen d’animals, de vampirs, de dones que fumen i et tracten de tu, de toreros, de soldats, de guàrdies civils o de la mort amb pebres. Continuava aquella tesi advertint sobre la teoria de la inversió i la contradicció, segons la qual els corruptes es fan jutges, els delinqüents policies, els esclaus batles o governadors, els desenfeinats senadors, els piròmans bombers, els descreguts tiradors de cartes i, evidentment, els folls, els orats, psiquiatres… Dins d’aquest magma, on encabir i analitzar Llorenç Valverde? Qui és? Què és? Quina deu ser la vocació amagada? En atenció al fet de tocar moltes de tecles, segurament allò que desitja és ser heterodox i cosmopolita, però és ben singular. Amb el ventall d’oficis que practica, es fa difícil destil·lar què li agradaria ser quan sigui gran. Posats a fer-hi voltes, en atenció al que fa anys que predica, podríem convenir que, en essència, és un socràtic que, quan passeja, mira, pensa i parla. I ho fa com toca, és a dir, en aquest ordre i no en l’invers com solem veure cada dia a les tertúlies de l’estultícia, a les plenàries municipals o a les sessions dels par(da)laments. Ell és un d’aquells que no vol destriar entre les ciències i les lletres, perquè sap que tot fa u. Sap que la lògica no és, com se sol dir, equidistant entre la filosofia i la matemàtica, sinó que és part consubstancial d’ambdues. Sap que la política és la gestió de la res pública (o, si ho preferiu en el TIL barroer d’ara, la commonwealtht), però que si no va emparada en el dret, en la justícia, en la llibertat i, sobretot, emmarcada dins de la cultura de l’entesa no és pública ni és res; tan sols la imposició de la dictadura. Sap que la poesia és el millor ungüent de la medicina. Sap que la pedagogia i l’ètica han de ser inseparables i que estan inscrites dins de l’epistemologia o, si ho preferiu, el món del coneixement; ja ho sabeu: allò que, a diferència de cervell, no trobareu a plaça. Sap aquella vella màxima de la Institució Lliure d’Ensenyament que feia caure en l’error als pedagogs i emprenyava als il·lustrats: “Per a ensenyar llatí a Joan, què és el primer que ens cal conèixer? En Joan, naturalment!”. Sap que per arribar a saber, primer s’ha d’aprendre a dubtar. La descripció permet convenir que, transvestit amb toga blanca i sandàlies, Llorenç Valverde hauria fet veta devers l’àgora al peu de l’acròpolis d’Atenes ara farà dos mil cinc-cents anys. Podríem dir, doncs, que el desig ocult del professor, el catedràtic, el doctor, l’exvicerector de la UOC és el d’instruir-se, perquè segons la tesi de les inversions d’aquell psiquiatre felanitxer que era tan científic com lletraferit, els qui accedeixen al magisteri i exerceixen la docència, sigui a les aules, sigui als diaris, sigui als llibres, sigui a les xarxes socials, sigui a les sales de conferències han de ser, forçat forçat, els qui tenen unes ganes immenses i rabioses d’aprendre.

Biel Majoral em deia no fa gaire que Llorenç Valverde és d’aquelles persones que, de no existir, les hauríem d’inventar, perquè fan paret allà on altres no podem i, així, enforteixen el país. Tot i que només li duc dos anys no arriba, en Llorenç i jo ens vàrem conèixer ben grandiers, cosa habitual entre felanitxers de la diàspora. És més, les primeres converses, que són les que determinen com serà una relació, les vàrem mantenir no gaire lluny de la nostra antiga capital: Perpinyà. D’immediat, ens vàrem avenir. És intel·ligent i, per afegitó i cosa que sembla incompatible amb la primera, viu com una alatxa. Va ser a una de les converses de tanteig que entrunyellàrem on, com qui no vol la cosa, em va deixar constància de la seva vocació de síntesi. Sense menysprear l’anàlisi, allò que importa són les sentències. De fet, ja sabeu la gracieta castellana que cal interpretar en una clau més enllà de l’estrictament anatòmica: Los hombres son sin-téticos y las mujeres sin-bólicas. M’amollà la conclusió d’un dels seus sil·logismes perversos: “Quina va ser la primera conseqüència que va provocar l’inventor de l’alfabet? Sopes? Que va convertir la resta del món en analfabets”. Amb això, roman clar que qualsevol avenç provoca, simultàniament, reculades. Cada passa que fa la humanitat, cada invent, cada progrés, genera damnificats. No hi ha, doncs, progrés, sense retrocés. I així, com diríem en mal mallorquí: suma y sigue!

He parlat de sil·logismes perversos, que d’això va el llibre que avui presentam, i dels errors en el planteig i en la síntesi d’un problema, que també d’això va. Certament, els sil·logismes de Llorenç Valverde són engatussadors, entremaliats, alambinats, un rosari encadenat de connexions enllaçades i, tot i això, no hi ha cap premissa ni cap sentència coixa, cosa gairebé insòlita si tenim en compte que la Ciència no és neutral i és fàcil concloure en fals com l’investigador que experimentava amb una puça ensinistrada que botava d’una mà a l’altra. Procedí a arrabassar-li una cama i, en dir-li “bota”, la puça botà. Una segona cama i, de nou la puça, en rebre l’ordre botà a l’altra mà. Amb dificultat, encara botà sense la tercera cama, però en arrabassar-li la darrera, el científic ordenà en va que botàs. La puça no es va moure. Satisfet, amb la rialla de qui ha fet un gran descobriment, va anotar en el quadern experimental: “En llevar-li totes les cames, les puces tornen sordes”. Tanmateix un error no s’arregla amb un nyap. Ens ho recorda la notícia de fa 50 anys que informava del descobriment, a Almeria, del crani de qui es va definir com el primer español de la historia. En fer-se evident que les restes eren la manipulació intencionada del cap d’un mul, el diari va rectificar en gran titular: El primer español era un burro. No seré jo qui ho discuteixi.

Al llarg de les converses amb Llorenç Valverde, amb aquell llenguatge felanitxer que obliga a la mirada atenta i a un somriure permanent de cara rodona d’infant gran i polissó, vaig descobrir-hi moltes de les característiques que descriuen la gràcia hel·lènica dels felanitxers. Diguin el que diguin els de fora poble, la gent de la Vila constitueix un món apart amb uns valors que, si bé s’insereixen dins del marc general de la Cultura Catalana, tenen una personalitat pròpia definida que s’exhibeix en el llenguatge. No tant en les paraules genuïnes, sinó en la manera de dir les coses. Si qualque poble del món certifica que la llengua no és només un vehicle de comunicació, sinó un mecanisme d’expressió i, fins i tot, una manera de viure i d’entendre el món, és Felanitx. Saber decantar el cinisme àcid de la ironia és a l’ADN dels felanitxers. Per això, parlar d’ironia felanitxera és un pleonasme com dir valenta dona; de valentes, ho són totes. No. Res d’ironia felanitxera! Cal parlar directament de felanitxerisme i Valverde n’és la mostra, la qual cosa té l’avantatge de certificar, amb una prova empírica, que allò del nacionalisme ètnic, a més d’una mentida, és una solemne estupidesa com ja va demostrar Guillem d’Efak, perquè la pertinença cultural es fonamenta en l’educació, en raó del temps i de l’espai que ens ha tocat on plorar i riure, però sobretot en la voluntat. Molt més important que el dret a saber qui som i d’on venim, hi ha el dret a decidir cap a on volem anar. Es pot arrodonir amb la referència a l’ortodòxia dels heterodoxes conversos o, millor, amb l’endevinalla socràtica que obliga el lector a desenteranyinar l’eufemisme i concloure, com insinua Valverde, que no hi ha beata més devota que una puta penedida i redimida o que per a ser un bon bisbe no s’ha de creure en Déu, verificació solvent que els extrems no existeixen o que, si n’hi ha, més que tocar-se són tot-u! A Felanitx sabem molt bé que no ens defineix tant l’origen com la fita; no les arrels, sinó cap on s’enfilen les branques. Quan una persona de la Vila ja ha acompanyat qualque familiar camí de la Creu Nova, en un viatge d’iràs-i-no-tornaràs, sap bé quina és la terra que ha d’estimar i quin és el seu poble tant si venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà. Allò que ens ha de preocupar és la caterva de renegats malnats que habiten, com a efímers transeünts, per devers el Consolat del Mar menystenint la llengua, la cultura i la identitat del poble que haurien de servir i defensar i no fer d’agents colonials de qui ens subjuga. En resum, un és d’allà on vol ser. Sobre aquesta qüestió i arran de la mort de son pare, Llorenç Valverde va fer una tesi doctoral que va publicar en un senzill però sentit article que va rebre un excel·lent cum laude per unanimitat de la gent condreta. Podria dir més coses del personatge, però m’he de contenir, perquè no toca una laudatio acadèmica, sinó una autòpsia per tal d’escorxar un llibre.

Davant davant, ja us dic que Set fracassos que han canviat el món; del rentavaixelles a la telefonia mòbil és un llibre, amb una cinquantena llarga d’il·lustracions, formatiu i informatiu, divertit, entretingut, sorprenent, enginyós, ocurrent, terapèutic, crític i didàctic. Una crònica, amb un vis còmic provocatiu, d’algunes peripècies que delaten com el progrés, a més d’arribar tard, ho fa pel camí de darrere i, sovint, més fruit de l’atzar que de la investigació metodològica. Cal afegir que el fracàs no impedeix l’èxit col·lateral. Més o menys com li va passar a un navegant tan cabota que, a més de renegar del seu poble, volia anar a un lloc i va anar a pegar a un altre. Això és el que succeeix a més d’un esburbat protagonista del llibre. En acabar la lectura, tendreu la temptació de recapitular, això és, d’anar a cercar el paral·lelisme entre cada un dels fracassos per concloure que la Ciència és més afortunada que la Política, perquè mentre en aquesta tot és maquinació i no hi ha espai per a la improvisació, la Ciència sap que les casualitats existeixen; més encara, no només existeixen, sinó que sovint són un mecanisme de progrés de la humanitat i un motor de transformació social.

Els set espais dels set fracassos són tants com els pecats capitals, com les notes musicals o com els colors de l’arc de Sant Martí. Cada unitat té el seu so i el seu to, però totes esmenten l’atzar com a element que pot determinar un descobriment. Fleming ho va veure clar amb un atxem damunt d’una proveta i Marie Curie ho va tocar amb les mans quan el proveïdor li va endossar dos minerals radioactius. Els dos esmentats obtingueren el llorer del reconeixement. En canvi, altres descobridors romanen a l’anonimat per l’astúcia dels usurpadors o perquè la història juga a conillons a amagar. Al llarg de la lectura, veureu que hi ha una certa inducció al nihilisme o, si més no, a posar-ho tot en solfa i no donar mai res per segur. No és dolent, des del punt de vista de qui cerca la veritat, no creure res que un no hagi pogut comprovar, però tampoc no és dolent deixar pixar el mul, permetre que les coses facin el seu curs i pensar allò de “a les costes ens veurem!”. Ben segur que el pobre sant Tomàs, d’haver llegit aquest llibre, no hauria apel·lat a ficar el dit a les nafres d’aquell fuster de Natzaret, sinó que simplement hauria callat, esperat i observat.

Els set capítols desfilen, després d’un encertat pròleg d’Enric Banda, entre una introducció que fa salivera i un epíleg final que arrodoneix i tanca la pregunta inicial (que ara ja no record quina era). És recomanable llegir cada un dels blocs d’una tirada per tal de no perdre el fil de tantes de connexions i tants d’enllaços que encadenen les moltes històries que conté cada capítol. A més, cada un té la seva pròpia sentència final, a vegades d’una sola línia, sovint com a conclusió d’un sil·logisme impensable i rocambolesc, i sempre sempre com una reflexió fustigadora, radicalment contrària a la renúncia del rector de la Universitat Complutense quan va amollar davant de Ferran VII : Lejos de nosotros, majestad, la funesta manía de pensar, sinó més propera a la rèplica, cent anys després, d’un altre rector, en aquest cas de Salamanca, quan replicà el crit assassí, militar, franquista i borbònic (operació 4 x 1?) de Muera la inteligencia! Valverde enalteix el raciocini i convida a pensar.

Tot i això, sense tornar al post scriptum inicial per a vindicar el coneixement total i la cultura completa, pàgina a pàgina haureu de contenir una allau de suggeriments per evitar aturades camí de l’enciclopèdia. Marcau el punt del llibre i deixau-ho per més tard, perquè la lectura és agraïda, enriquidora i instructiva. Com a les novel·les d’espies, els enigmes s’aclareixen més endavant, els misteris s’expliquen i, fins i tot, s’entenen els miracles. Aprendreu moltes de coses i, com que cada resposta multiplica preguntes, podeu seguir el fil com una convidada a saber-ne moltes més. En algun moment, us sentireu lectors de la història d’ara mateix, amb una perspectiva intemporal. Els periodistes diuen que el diari d’ahir el sap fer tothom i que el risc és escriure el d’avui. Doncs aquests relats (no sé si són set, setanta-set o només un) haurien d’entrar com a referent contemporani a l’escola. No tant per a saber de l’evolució dels ordinadors, de la telefonia o dels robots domèstics, de les màquines en definitiva, sinó per a entendre millor les persones. Fa dotze anys vaig assistir a la inauguració de la nova Clínica Planes i vaig ser testimoni d’un atac de dignitat del metge fundador. Cansat d’escoltar la vulgaritat dels elogis a l’equipament i a les instal·lacions, va rompre el protocol, pujà a la tribuna, pegà grapada al micròfon per recordar que aquell era un espai per curar persones malaltes i que la millor medecina era parlar-hi amb el cor i mirar-les als ulls; la resta només era material d’ajuda complementària.

Avui ja no podem fer un seguiment de l’evolució tecnològica, perquè mentre en parlam, les agències de patents fan prescriure invents relativament recents d’alta qualificació i especialització. Tanmateix, com hem dit abans, els savis de Grècia ho mesclaven tot i no s’embullaven mai, perquè no els calia discernir entre matèries, ni construir cel·les d’aïllament. La revolució industrial, tan bravejada, va fer avançar la productivitat, però va endarrerir el coneixement de les persones. Tot això i més, i més ben dit, és al llibre. Entendreu que veure les situacions en perspectiva permet afirmar als britànics que qui roman aïllat per la boira del canal és el continent europeu i no Anglaterra! Aprendreu la tècnica del dead reckoning que podríem entendre com “en arribar comptarem”, però que cal arrodonir amb l’afegit “…si no som morts!”. Sabreu les dues virtuts dels logaritmes: amargar la vida dels estudiants del segle passat i reduir les altres operacions a simples sumes i restes; és a dir, emprenyar la voga i fer vulgar la matemàtica. Aclarireu que Douglas Adams era més científic que humorista, i que Nassim Taleb inverteix l’estela del dubte sistemàtic, però imita els economistes més reputats, molt hàbils i destres a l’hora d’explicar, sempre a posteriori, com així les seves pròpies prediccions s’enfanguen sempre en el fracàs i en el ridícul. Endevinareu també qualque magarrufa no explícita, com que les espelmes, no les de parafina, sinó les autèntiques, malgrat sembli impossible, avui són més cares que la factura de la llum i encara ho seran més amb l’extinció en curs del pobre fabricant, el fener animaló que posa els ous més grossos de tota la fauna mundial: l’abella.

Cadascú té una manera de llegir un llibre. N’hi ha que diuen que els hi agrada la novel·la negra, però llegeixen el darrer capítol abans per saber qui és l’assassí. A mi m’agrada mirar l’índex. Quan vaig veure un capítol referit a una porcellana, vaig pensar en un dels famosos i alliçonadors contes xinesos. Aquell que explica la història d’un mandarí que tenia una vaixella molt gelosa i que feia tallar el cap als criats que li esberlaven un plat o una tassa. De les 48 peces, ja només en restaven 41 i un criat nou va estampar la vaixella a la paret. Quan el mandarí, a crits, li demanà què havia fet, li va respondre: “un acte de solidaritat; he salvat la vida de quaranta criats”. Doncs no, no va per aquí el tema de la porcellana, o sí, que tot és pot interpretar i el llibre afavoreix que cadascú apliqui les seves claus. I si no va per aquí, per on va? Lluny del que podem anomenar previsible, per rutes originals, ens va pegar bots de sorpresa en sorpresa.

Es pot esperar res de bo d’una becaina? Tenir les mames petites pot ser la causa de teledirigir torpedes de manera segura? Un acte deslleial de la senyora Smith pot fer avançar la Ciència? Els bolquers dels astronautes fan perillar les gafes d’estendre roba? Perdre l’enravenada, davant un pit podrit de càncer, pot il·luminar un home i tot un poble? Les respostes degoten per les estalagmites d’aquest llibre. Així que no teniu excusa: o el comprau, o anau a una biblioteca, o el robau, però l’heu de llegir! Sovint us semblarà que l’allau d’informació no és un salt d’aigües cristal·lina de la Serra de Tramuntana, sinó el Niàgara en temps de barrumbada i diluvi. El joc d’endevinalles combina amb les deduccions més insospitades. Les lliçons són d’una gran finezza, però intrèpides. L’autor impedeix fer sentit boig el lector i facilita que sigui un bon entenedor.

Entre les conclusions que no cal destacar, hi ha la verificació que grans invents de la història de la humanitat no tenen un autor únic clarament reconegut, sinó molts d’intrusos, mots d’infiltrats i molts de falsificadors. Molts dels invents són anònims. Aquí convé recordar l’enquesta famosa dels graduats anglesos, tant d’Oxford com de Cambridge, que, entre d’altres grans afirmacions (no unànimes, però sí majoritàries), asseguraven que “anònim” no vol dir que l’autor és desconegut, com assenyalava una de les opcions a marcar, sinó que “no té autor”. Clar que encara fa pensar més aquella altra resposta de la mateixa enquesta segons la qual, per minvar els efectes dels accidents ferroviaris (on la majoria de víctimes mortals són al vagó de cua), la millor solució era “eliminar el darrer vagó” dels trens. Segurament alguns dels que varen marcar aquelles respostes són els qui avui dirigeixen el món. Posats a afegir evidències i estridències, el llibre podria haver incorporat el fet històric, cert i provat, que el disseny del coet que va arribar a la lluna es va fer amb la mesura anglesa de l’amplada del cul de dos cavalls. O encadenar un conjunt d’invents estrafolaris que, ciclicament, apareixen a la premsa amb grans titulars: el del moviment continu o el de la descomposició electrolítica de l’aigua que possibilita l’explosió de l’oxigen i l’hidrogen. Qui no recorda la foto del Caudillo al costat d’un cabrer castellà que feia anar un 600 amb aigua? No obstant, Llorenç Valverde ha defugit la gracieta i l’astracanada per fer un relat impecable! Amb llenguatge entenedor, àgil i pulcre, el llibre no fica mà al recurs fàcil, perquè ja té molta de sal i molta de gràcia, però, sobretot, és un llibre científic capaç de demostrar que ni la història dels invents, ni l’enginyeria, ni cap altre aspecte de la creació, tenen dret a ser avorrides. Així que, aquest llibre, a més de lúdic és lúcid! Quasi res, doncs! Un ou de dos vermells!

Enhorabona, Llorenç!

vg. arxius adjunts:

Caràtula del llibre

Entrevista al Diario de Mallorca

Quan en Tòfol va perdre la brúixola i, en comptes d’anar cap a llevant va prendre cap a ponent (i ja sabeu que, de ponent, ni vent, ni gent ni casament), el primer ésser viu amb aparença humana que va veure va ser un bergant, aquí present avui (a – qui – present – avui), assegut, fumant en pipa davant d’un ordinador, quan enllestia l’article setmanal sobre juguetes impossibles espanyades (2) per publicar al “Washington Post” (dit així per publicar-se damunt fusta). Fixant-s’hi un poc més, va veure que l’espècimen menjava un entrepà de carn crua, bé les sobres (d’aquí el nom de sobrassada), sec com un bacallà, llarg i prim com la madona de la cançó, amb patilles esponeroses, ulls inquiets i una rialla irònica com la dels caníbals de les rondalles que, quan t’ensumen, diuen allò de “sent olor de carn humana, ja en menjarem aquesta setmana si el dimoni no mos engana!”.

Ben armat, en Tòfol davalla de la nau. S’hi acosta a poc a poc. I, quan era aprop, el nadiu s’exclamà:

• Ueeeeep, palomo!

En Tòfol va romandre estafaril·lat. Com l’havia descobert? Devia ser un endevinador? Així com va poder es va refer i, mirant que ningú no el sentís, l’amenaçà:

• Si proves de dir qui som, t’agafaré el tiuler amb aquest ham!

A continuació va cridar el capellà castrense i va ordenar que el batiassin. Per no tudar res, ho feren amb aigua de la mar i, per això, d’aleshores ençà, la nissaga de l’indi-caníbal tendria molta de sal. El Fra Juniperro de torn li va posar Cuan. Ara, tothom es demanarà, com així Cuan i no Kaime? [Au nines, pregunta d’examen, qui ho sap?] (…) A veure si escoltau bé que no m’agrada repetir les coses. Com he començat la lliçó d’història? He dit “Kaime en Tòfol va perdre la brúixola”? No! He dit “Quan (Cuan!) en Tòfol va perdre la brúixola”! Per això, Cuan! Però, mirau les coses, aquell salvatge es va rebel·lar i protestà amb un crit:

• Miquel Àngel! (pegà cop de puny damunt la taula) I am Miquel Àngel!

Com així va dir Miquel Àngel i no Joseramón? (aquesta pregunta ja és per pujar nota). A quin dia ens trobam? El 12 d’octubre de 1492! Feia pocs dies que el nostre indi-caníbal havia viatjat amb el seu jet supersònic privat a Bolonya com a corresponsal de premsa a entrevistar un jove artista que, a punt de fer els 18 anys, ja era tota una promesa, perquè per tot on passava prometia pagar els deutes a finals de mes. Encara no havia fet la capella six-tina, però sí la segona, la bi-ssantina! Tots dos, de tant de beure lambrusco i de menjar brusqueta, tornaren molt brusquers i l’escultor va voler immortalitzar aquest “cuerpo serrano” (d’haver estar dolç o york, no hauria estat igual). Dit i fet! Bé, crec que no cal explicar més coses. És a la vista! Ell és David! No David “el Gnomo”, no, sinó el que va tomar Goliat, i no confondre tampoc amb l’amic del Capitán Trueno! Ara potser us haurà vingut de nou, però si es despulla, puja damunt de la taula i es posa en posició, veurem l’exactitud de l’escultura feta carn. Per això és immoral, vull dir immortal. L’indi-caníbal es va fer tan amic de l’autor que, quan va poder triar nom, va escollir el de l’escultor. D’aquí, doncs, Miquel Àngel. Aclarit? Doncs ara una altra pregunta: com així va dir “I am”? (…) [Vaja dia! Això és predicar al desert! Ningú no ho sap?] (…) Quan pegà el cop de puny damunt la taula, què hi havia? (…) L’ham! L’ham que havia deixat en Tòfol! Per això va cridar “Ai! Ham!”.

Així les coses, va ser batiat i registrat com a Miquel Àngel Cuan, com bé el llegeix a la primera línia de la portada del llibre. Ara podreu entendre com així hem decidit fer la presentació en divendres. Si tenim en compte que el llibre té devers tres mil línies i només hem presentat la primera, aquest cap de setmana serà llarg. Continuem sense delació, ai, dilació!

[Veig que estau molt distretes! Sembla que heu vengut amb les sabates descordades, sense tablet, sense la regla de Kramer, sense la regla de tres i n’hi ha que fins i tot han perdut la regla! No sé on arribarem! Bé, no ho sé, perquè no sé cap on ens duen!]

Ja tenim el nadiu batiat. Què feren després els “conquistadores”? No feren res, desferen! Vaja, allò que han fet sempre: destruir tot allò que desconeixen! L’ordinador, el jet supersònic, les llengües, les cultures… tot quant trobaren. Què en va quedar de la Cultura Inca? Les quelitas! I de la Quechua? La roba solidària de Decatlon! I de la Cultura Maya? Només una abella! Ni tan sols varen deixar aquell “jardín multicolor” que hi havia “bajo el sol”. Feren net i, au!, cap a la nau! Per justificar que havien arribat a “les índies”, decidiren dur tres mostres de l’expedició: un sac de blat de les índies (conegut en bon mallorquí com a maís), un gall de les índies (pavo en llenguatge de puta cepa), i el “primer indi caníbal de la història”: en Miquel Àngel Cuan (de quan en Tòfol va perdre la brúixola). Cuan! Dic que quan va sentir on el volien dur, es revoltà de nou a crits:

• A Ecspanya? Llo no voy! (i ja tenim la segona línia del llibre com bé podeu comprovar. Ja només en resten per presentar 2.998!)

El varen haver de dur fermat a la proa. Els museus de vaixells ara en van plens, però va ser ell qui ho va patentar. El menen a mostrar als reis caòtics, aquells dos que quan no “montaba” un “montaba” l’altre i era una vergonya pública de tan malament com ho feien! Tot això passava 500 anys abans de Crist, ai no, del PP que és com l’anticrist! [Per cert, sabeu la diferència entre el PP i un sac de merda? No ho sabeu? Això em comença a preocupar ferm. El sac! El sac!] En Tòfol, solemnement, va dir a na Bel:

• Aquí teniu el primer americà!

Na Bel, que a més de molt bruta era mig sorda, va dir: “Ah? Maricó?” i, d’aleshores ençà, tots els curts de les corts i gent poderosa, en parlar d’en Miquel Àngel Cuan, Llonovoy, s’hi refereixen així i encara afegeixen més definicions, cosa que no està bé, perquè amb les coses que diu, no haurien de dir “A, maricó”, sinó “B, Maricó”. O, fins i tot, molt bé! Però com que no en deia de bona i irritava profundament els mecanismes de poder, i com que cada vegada que sentia la paraula Ecs-panya (i els telediaris d’aleshores ho deien, fa no fa, com els d’ara), botava amb allò de: Llo no voy!, Llo no voy!, el varen dur a amollar damunt del primer tros de roca que trobaren enmig de la mar.

En milhombres s’enfila al Puig Major, al puig major que veu d’aquella roqueta, allà fa un mapa de l’illa. [Havia quedat amb els organitzadors que hi hauria una pissarra per dibuixar-ho, però les retallades han arribat fins i tot a les escoles com aquesta]. Camina caminaràs, sempre cap a llevant (que de ponent, ni vent ni gent ni casament), no sabia on fer la nit. Agafa el mapa, escriu FE LA NIT i, jas!, va dir: aquí! I va palplantar una ics on li va passar per l’oremus (3). Així va quedar la cosa: FE LA NIT X (la ics d’aquí!). Ara ja sabeu l’etimologia d’aquest poble que no procedeix de “fellatio nocturna”, com defensava la tesi del Dr. Bosses! Tan senzill com hauria estat posar-li Canòssia, o Fresque, o Adesiara, o Vessa, o Escalera o, millor encara, Estiregassó. Clar que el poble de veïnat, allà on el més viu sap fer els rellotges que aquí el més boig de la Vila sap arreglar, ens enflocaria la glosa més bruta de l’Alcover-Moll:

La vaig afinar que duia

virons per s’arromangai;

jo no havia menjat mai

estiregassons amb xuia!

Deixem anar les espe-culacions. De bon matí, s’aixeca, veu una muntanya com una roca plana, hi puja, i hi troba un porter que li diu que si vol fer-hi una volta són 4€. Treu la calculadora, veu que són gairebé 6$, s’exclama, diu que ell no va de sangoneres, i parteix cap a la muntanya de davant. Hi arriba i, en record de sevilla… de la seva illa, diu:

• Sant Salvador! (la gent de l’encontrada… la gent de la contrada va entendre Son Salvador i així ha quedat)

Després, mirant cap a la mar, veu una badia i exclama:

• Puerto Palomo! (i s’avançà 500 anys als qui allà mateix posarien noms de carrers tan nostres com Lepanto, Trafalgar, Palos, Crussero Baleares, La Pinta, La Niña o els noms dels seus segrestadors: Intestino Colón, Rodrigo de Triana, germans Pinzones (que eren allò que deia na Bel), Elcano, Magallanes, Méndez Núñez, Pizarro, Hernán lo Cortés no quita lo valiente i quanta, quanta, paciència, la nostra!).

En acabar de fer el turista, se va haver d’espavilar. Quin seria d’ell ara, sense l’ordinador ni el jet supersònic? Quin seria el seu modus vivendi? Pensa que te pensa, va decidir importar un invent de la seva terra i treure’n profit: la fila! Va mantenir un llarg plet amb una senyora que deia que això de fila, fila, filarà era cosa seva, però al final, ell ho va patentar com a fila índia! Abans, aquell llogaret era un desordre total, la gent no respectava res. N’hi havia que, per donar el condol, s’infiltraven dins les capelles laterals dels temples per passar davant tothom. Fins i tot, hi havia gent barruda que, en entrar a una botiga, demanaven “qui és el darrer?”. Quins dallons! El darrer que acabava d’entrar ho demanava als altres i sempre n’hi havia d’embambats que aixecaven el dit! La fila índia seria la solució, però per posar ordre en va haver de fer sis: la del peix i la carn, la de la fruita i la verdura, la del forn, la dels bancs, la de renovar els carnets i la sis, on ell, amb el seu irresistible “sexe a pèl” (això de sex appeal va ser un error de traducció), i tan promiscu com era, va decidir prendre l’ofici d’home-objecte! Sexe a rompre sense aturall! Vici a balquena! Allò era un anar i venir sempre seguit i torna-hi, tornam-hi! Au, Dalí! Da-li empentes i corregudes! Sobretot, corregudes! La fila sis es va fer famosa! Estava situada just darrera dels xiprers del “Parque”, bé ara no hi ha xiprers i aquell sementer és una cimentada. Els efectes perniciosos de les relacions, mesclats amb els més perniciosos de la dislèxia del batle d’aleshores que, tot s’ha de dir, no era més beneit que el que tenim ara, varen fer que aquella fila sis esdevingués el nom científic de la malaltia coneguda popularment com “el mal francès” a Castella i el “mal castellà” a la resta del món. La fila sis, la sífilis, va fer estralls i es va morir tot el poble. A Fe la nit (amb ics), l’any 1500, només varen quedar un infant recent nat que no va ser temps a fer cua, un tal Joanot Colom, i en Miquel Àngel Cuan que ja va venir vacunat del bruixot de la seva tribu i no només era immune a la malaltia dels baixos, sinó que a més, gràcies a un escultor italià, ja era immortal. El cas és que l’un i l’altre, després d’en Ramon Llull que va posar la primera pedra, varen ser els qui posaren els primers ciments a Mallorca, bé, els primers ciments de la nostra “indio-singràcia”, una manera de ser explicada anys després, en versió catòlica i moderada, per Jaume d’Albocàsser que va censurar allò del “Ah, maricó!” i tot el tema de la fila sis, per aquella cosa tan malentesa del llenguatge polític i polèmic; el poliomelític. Però com que el Llunari Pagès, no va servir de res, perquè tanmateix als felanitxers ens admira tothom però ens entén ningú, en Miquel Àngel Joan, Llonovoy, com a acte de servei i de cervell, ha hagut, per descriure, d’escriure un altre llibre i explicar qui som i d’on venim per no anar sempre amb el cul a l’aire com anava ell per devers ca seva o quan feia de David. [Faig el gest del cul a l’aire, per mor de la ciàtica. Vull dir que a l’africana li agrada que li canti romanços i a l’asiàtica que li faci mímica i reverències i és que, com aquest americà, cadascú és com és i tothom fa la viu viu com bonament li plau o li permeten. Continuem!]

Mirau bé aquest caníbal: sou davant d’un indi de bon de veres, un indi que mostra cara i no un indi-ano, dels que van sempre per darrere, ni, com dirà la mala gent, un indi-gent. En tot cas és un indi diferent perquè no deixa a ningú indi-ferent, Tampoc no fa jutipiris ni senyes rares i, per això, no resulta indi-gest. Això sí, és molt indi-Cat! Com es veu molt bé, és indi-visible; el podeu tocar, perquè és indi-soluble i, tot i l’edat i els nombrosos martiri-monis, encara no és un indi-vidu. És indi-scutible que és un indi-sciplinat, indi-sposat, indi-stint, però sobretot, sobretot, ens és indi-spensable!

Descrit el personatge, amb els seus 555 anyets de no-res, convé dir quatre coses del llibre que ens ha enflocat. Després del nom de l’autor, què se sol posar a la caràtula d’un llibre? (…) [Meam, nines, tensió! Tensió! Un poc d’atenció!] (…) Efectivament, el títol! En aquest cas, molt encertat, Diari d’un indígena. Però, què hi fa entre el nom i el títol una paraula tan descarada i destacada en negreta? Maceta! Maceta? Jo ho explicaré. És una argúcia, una maniobra, una polissonada de l’autor, doctor en màrqueting per les Universitats d’Oporto, Ginebra, Bordeus i Manhattan, a més d’honoris causa per la de Xoriguer. Miquel Àngel Cuan, Llonovoy, sap que els llibres són uns objectes que, a banda i banda d’on hi ha el televisor amb una geneta o un bovet damunt, se solen posar verticals un al costat de l’altre per fer planta. La gent en compra, però no per a ells, sinó per fotre els altres. Així, quan te regalen un llibre, el poses tal qual a la seva presó de fer pols amb peixets de plata i tal dia farà un any. No serà el cas d’aquest. L’autor ha conspirat fins a trobar la fórmula per aconseguir que la gent, a més de comprar el llibre per regalar, el llegeixi! Un fet insòlit per aquestes saons: llegir llibres! La fórmula que utilitza és la d’una paraula màgica: Maceta! Ell, seguint la tècnica de despistar el contrari dels seus dos grans mestres, els professors Johnnie Walker i Jack Daniels, fa tot quant pot a l’interior per embullar el personal: que si maça petita, que si cossiol o que si test… No el cregueu! Com he avisat, és una argúcia! Aquí a Fe la nit x (amb ics d’aquí), tothom sap qui era Francesc Bonnín, el mut Masseta, aquell magnífic cronista gràfic que, gràcies a Llàtzer Méndez que va evitar-ne la trencadissa, ens llegà centenars de vidres amb les imatges de la Vila. En Masseta, però, també va passar a la història per un altre llegat importantíssim a la lingüística felanitxera: una paraula! L’única que ell va emetre! Va ser el dia que el varen encloure amb la porta giratòria que, abans de la crisi de la societat, hi havia a la Recreativa. Ja ho crec que va parlar. I fort! Va cridar: OBRRIII! I, d’aleshores ençà, a Fe la nit x (amb x d’aquí), quan un endolla o bada empardalat, la gent li diu exactament això: OBRRIII! Què té a veure tot això amb el llibre? Doncs, que la gent relaciona Maceta i OBRRIII! i així l’autor aconsegueix dos objectius: primer, fer OBBRRRIR el llibre, i segon, com que està ple de rialles que vessen, fa que la gent el llegeixi. Per això no només és el més comprat, sinó que és sobretot el més llegit. Això és màrqueting! Una segona estratègia més subtil encara per a promoure la venda? El color! Podria haver escollit un color verd-vagadefam, poc vist encara tot i ser molt necessari avui, o verd-moco-guàrdia-civil-de-rotonda, que aquest sí que s’usa de més, o qualsevol altre (mira que en té l’arc de sant martí, tret del negre-ungla-de-fosser!), però ell, ca barret! (perro sombrerito), ha triat el color ca-ca-caníbal. Com així? Fàcil! On són, avui, les principals sales de lectura? On és que la gent llegeix? Exacte: en el lloc més comú de la casa. Compreneu la publicitat subliminar? I clar que el llegeixen al llibre. Així, qualsevol!

Bé, ja hem enllestit l’explicació de la primera pàgina. Ja tenim el nom, el malnom, el títol i l’estratègia de màrqueting. Ja estic cansat, i fart, i tip, i tip-i-tap, de parlar seriosament d’humor. Humor? “Por el humo se sabe donde está el fuego”. Com que estic cansat, les altres 200 pàgines seran cosa vostra. Jo ja no vaig de berbes i, deixant de banda un poc el rigor històric de la biografia del personatge i del sentit de la seva obra, acabaré la presentació amb quatre gracietes fàcils per arrodonir la cosa:

Aquest és un llibre de fantasia i, per això mateix, fantàstic! És l’obra d’un intel·lectual, en el bon sentit de la paraula. No d’un il·lustrat, no. D’un intel·lectual que pensa i fa pensar. D’un crític sagaç, audaç i mordaç. D’un dels millors que hi ha hagut, agut i punxegut. S’ha de llegir en veu alta, tant si hi ha gent com si no, perquè l’efecte sonor multiplica les emocions i les emulsions. Constitueix un deliri de jocs de paraules, de maniobres laberíntiques, el·líptiques i apocalíptiques, farcides de modismes de comparació, d’escarnis sorprenents. És ocurrent, didàctic, poètic, enginyós, socràtic i divertit, sobretot, molt divertit. És un manual per discernir. Per exemple, ens ajuda a distingir entre l’auxili i l’exili, entre unes vacances i unes matances, entre una missió i una dimissió, entre allò que és el TIL i tenir estil, entre la molèstia i la modèstia, entre les estimades i les timades, entre un país i una païssa, una llengo i una llengonissa, entre una Comunitat Astrònoma i una comoditat autònoma o, molt especialment, entre la colònia de fer olor i l’altra, la nostra, que fa molta pudor de colonitzats. També constitueix tot un manual d’aprenentatge. Amb ell sabreu quin és el primer dels 41 personatges famosos que tenen relació amb Mallorca (sopes? n’Alí Babà), que la nostra maledicció és engreixar porcs, que un malversador és un poeta dolent, que la roda la va inventar un mallorquí quan va haver de fer una capsa per enviar ensaïmades al fill que estudiava a Barcelona, que el nou himne serà la Bilingüera i que a Mallorca hi ha la mar… la mar d’uralita! Mirau si n’aprendreu de coses! Aprendreu i passareu gust a les totes. En definitiva, més que un llibre és una greixonera de paraules farcides de rialles. Té molt de mèrit si tenim en compte que l’ha cuinat un caníbal sortit d’una reserva que ha anat a parar a una terra de gent reservada i a qui tenen reservada una putada darrera l’altra. Així que ara, si la concurrència ho troba, en Miquel Àngel Quan (de quan en Tòfol va perdre la brúixola), en Llonovoy, en David (no el Gnomo, sinó el de la fona) ens podrà dir “la seva”!

Moltes desgràcies! Moltes desgràcies que patim és gràcies a no tenir molta més gent com en Llonovoy. I moltes de gràcies! Que de desgràcies ja en tenim per donar i per vendre!

1. Vg. arxius adjunts amb fotografies de l’acte, la serigrafia del cartell i els presentadors de la trobada (trobadors, segons Llonovoy)
   

2. Vg. arxius Expo1 i Expo 2 adjunts.

3. El progrés, ja se sap, sempre arriba tard. Els reconeixements també (allò que no arriba mai és el coneixement!). L’any 2012, en rcord de qui va donar nom al poble, es va convidar Miquel Àngel Joan, Llonovoy a fer el pregó de festes (el bo, no el de la Sala) i aquí el teniu per assaborir: http://tecnacio.blogspot.com.es/2012/08/transcripcio-del-prego-de-miquel-angel.html

Uns dies abans de l’encontre, Antoni Lluís Trobat ens va fer arribar als ponents de la primera taula una proposta amb les tres preguntes que ens faria; la darrera molt més densa que les primeres. Sempre que em conviden a parlar en públic procur preparar les intervencions. Crec que és una manera de correspondre la confiança, d’atendre els assistents amb respecte i, sobretot, d’evitar que una mala improvisació capgiri el sentit de les paraules. Per aquest motiu, vaig preparar les respostes que trobava més oportunes a cada pregunta, tot i ser conscient que, en tractar-se d’una taula rodona hauria de ser molt flexible, tant per no repetir aportacions dels altres ponents, com per rebatre possibles divergències d’opinió.

Com sempre i com se sol dir: uns comptes fa l’ase i uns altres el traginer. El lloc, la sala Moragues, tot i estar molt ben dotat quant a estructura, allunya el públic de l’escenari i refreda el clima. Un altre factor va ser que el moderador, esplèndid en el seu paper, em concedí la primera paraula de cada pregunta (a la tercera vaig sol·licitar invertir l’ordre) i això era un condicionant per a tots. En el meu cas, perquè veia temes sense tractar que ja no podia afegir i, en el cas dels altres, perquè jo marcava una via quan podien preferir-ne una altra. En tot cas, allò que va condicionar més el debat va ser el temps. En menys d’una hora, les diverses exposicions varen semblar tres monòlegs, amb poques rèpliques i, sobretot, sense possibilitar als assistents d’encetar un torn de preguntes que es va diferir fins al final de la segona taula rodona i, per tant, va rebaixar l’esponteneïtat i el ritme de les preguntes i dels suggeriments. La limitació del temps va encarcarar també les idees que, expressades sovint de manera telegràfica i sense explicar, podien ser mal interpretades.

La crònica que va publicar la premsa l’endemà (1) va ser tan sintètica que he considerat oportú transcriure les meves notes. Excepte una rèplica de disconformitat a Biel Barceló (va dir que el seu objectiu era “un estat propi balear”) i una altra a Isidor Marí (ell, per defensar la unitat d’acció contra el mal govern, va criticar les accions individuals i jo vaig voler recordar que també moltes mosques maten un ase), allò que ara podreu llegir és tot el que vaig dir, però sobretot tot el que havia preparat i no vaig poder dir. És cert que algunes qüestions (la descripció del panorama polític actual, la ficció de la majoria absoluta del PP i d’altres) varen ser tractades pels diversos ponents de les dues taules i, per tant, tot i la fredor descrita de l’espai, la majoria dels assistents, especialment els no illencs, en acabar varen dir que havien captat la situació, les diverses estratègies i, amb alguns acords i alguns desacords, es mostraren satisfets amb les exposicions.

Antoni Trobat (I): Prenent en consideració que la identitat primera és la merament insular, a les Illes, i que el concepte de balearitat no ha acabat de quallar, com s’haurien d’articular, si és que ho han de fer, internament, les Illes Balears i Pitiüses, en el futur? Quines vies, a nivell de model estructural, caldria prendre si es vol superar i millorar el model de l’autonomia del 83?

La cosa bona és que, encara ara, més de trenta anys després, no s’ha aconseguit l’efecte de balearització uniformitzadora que alguns pretenien. Cada illa manté la personalitat i, excepte IB3 (PP3), ningú no diu “som balear”. Quant al model institucional, derivat de l’esquifit Estatut d’Autonomia vigent, cal valorar que la pretensió intermitent de carregar-se els Consells Insulars no sembla viable, perquè els mateixos que ho proposen solen recular aviat. Ara bé, de cara al futur, això genera un problema de relacions, més enllà de les Illes, als qui defensam l’objectiu d’una República Federal Catalana, perquè sembla absurd i poc operatiu pensar que cada illa hagi de tenir estructures per a relacionar-se amb els altres territoris de la nació i, simultàniament, és difícil pensar en un conjunt orgànic de relació que arreplegui totes les illes. Aquest problema no el té, per exemple, el País Valencià. En el nostre cas, hi ha moltes de qüestions que en el seu dia generaren controvèrsia i que és molt possible que ressuscitin i, molt possiblement, no en la mateixa direcció ni amb les mateixes solucions: la representativitat, la proporcionalitat, la paritat, la paritat corregida… Com harmonitzar-ho? La diferència del valor del vot és enorme. El cas de Formentera, clau en dues ocasions a l’hora de decidir el govern autonòmic, és un exemple de la dificultat d’establir fórmules de respecte. En tot cas, l’estructura orgànica interna de les Illes no em preocupa tant com el model d’estat i això, com a conseqüència de l’esquarterament que patim, està molt verd. És paradoxal que ara mateix el PSOE proposi un estat federal espanyol quan els únics que en tenim experiència i tradició (fins i tot de confederalisme) som els catalans. D’aquí la meva confiança en una República Federal.

Antoni Trobat (II): Quins punts o qüestions considerau innegociable que el futur govern de la república principatina ha de tenir present respecte les seves relacions amb les Illes Balears a partir del dia després de la secessió? I a la inversa?

Cal entendre la pregunta en el sentit de les relacions entre una República independent i unes illes encara dependents. Bé, mai no hauríem de parlar, abans d’una negociació, de condicions sine qua non. A diferència dels qui sempre diuen que “no quieren y no pueden”, els catalans som socràtics, pactistes i la nostra cultura és la de l’entesa. Ens cal parar esment a l’evolució de les coses. Ara mateix, per exemple, és molt interessant llegir els esborranys en curs de la Constitució catalana. Cal recordar, amb més indignació que resignació, el text reformat i després retallat de l’Estatut del Principat i veure si els actuals redactors tindran més cura de deixar obertes dues portes claus que, en el futur, no obliguin a reformes traumàtiques. La primera porta seria la definició de la nació catalana o, si ho voleu en sentit contrari per raons d’estratègia, una indefinició prou intel·ligent per permetre, amb retxilleres legals, la incorporació sense dificultats dels territoris que per raons de llengua, de cultura i d’història som part del mateix país català (sí, en singular). La segona és la facilitat en la concessió de la nacionalitat catalana als qui, fent part d’aquesta cultura, així ho reclamin, resideixin o no el territori. Aquest fet no és menor, perquè confereix un estatuts jurídic que exigeix un respecte a la normativa internacional, tant si som o no de la Unió Europea. Que ens cal reclamar més al primer govern de la República Catalana? Doncs tot allò que rep el Quebec de França: suport a la llengua i a la cultura (ajuts a l’edició, a la discografia, als concerts, al teatre…). En matèria de ràdio i televisió, possiblement hi sortirem guanyant amb els canals internacionals. Ara bé, allò que crec més important és el flux d’intercanvis econòmics (turisme, transports…). Qui dubta, per posar un exemple molt concret, que la dependència que patim de l’aeroport de Madrid millorarà amb un aeroport internacional a Barcelona?

Antoni Trobat (III): Quina hauria de ser l’estratègia a seguir a partir d’ara per part del sobiranisme civil i polític de les Illes Balears i Pitiüses i quines febleses i oportunitats hi detectau? (manca de projecte del centre-dreta autocentrat, unitat de l’esquerra nacional, implicació classe empresarial…)

Hem provat totes les estratègies que hem pogut que no són totes les possibles. A les Illes ens hem hagut de circumscriure al condicionament d’enfrontar un bloc de progrés al bloc monolític de la dreta. No hem tingut oportunitat d’optar al model del País Basc ni al del Principat, on s’han pogut provar blocs tant en clau social com en clau de país. De fet, els qui mostraren el camí varen ser el PP i el PSOE a Euskadi amb un pacte ultranacionalista (ells en diuen constitucionalista), que actualment mantenen contra natura a Navarra. Objectivament, al Principat l’experiència del Tripartit no va ser bona, com no ho varen ser els Pactes de Progrés a les Balears. En canvi, tot i la crisi econòmica d’aquests anys, ha estat ara, amb una entesa no governamental entre CiU i ERC, quan més s’ha impulsat l’aspiració sobiranista.

Quant a febleses i punts forts, cal recordar que la diferència entre un pessimista i un optimista és que el primer, davant d’una oportunitat, només hi veu els perills, mentre que el segon, enmig d’un conflicte, hi veu l’oportunitat. Una de les febleses que veig més empipadores és la indefinició. Qui som? D’on venim? Cap a on volem anar? Entre els qui es proclamen nacionalistes hi ha de tot, però el pitjor és l’ambigüitat. Es pot ser nacionalista de Mallorca? Existeix el País Balear? Amb el gentilici i la pertinença nacional, talment com va passar els anys 70 del segle passat amb el nom científic de l’idioma, quan, per no plantar cara a la intoxicació que escampava la premsa amb articles i cartes de manipuladors o d’indocumentats, es jugava amb eufemismes (llengua pròpia, materna, nostra, vernacle, mallorquí…) o quan fins i tot Francesc de B. Moll titulà el seu llibre de text La llengua de les Balears, ens cal un crit com el de Josep Maria Llompart: català! català! Català! Cal parlar clar i fer evident la catalanitat esquarterada i usurpada. Els qui parlen sense por i amb convicció es guanyen el respecte. Tant si es vol com si no es vol, som i serem gent catalana!

D’oportunitats, en tenim a rompre. Cal recordar la profecia d’Heribert Barrera, en referir-se al punt sense retorn. Explicava amb tres referents el moment que el procés d’emancipació ja no tindria marxa enrere: el dia que al camp del Barça es cridi independència, que el President de la Generalitat sigui sobiranista i que la societat civil faci de motor i passi davant dels partits polítics. Si en el Principat hi ha l’Assemblea Nacional, a les Illes tenim l’Assemblea de Docents que ha passat davant dels partits i dels sindicats i ha comptat amb un suport de la ciutadania en una mobilització mai vista. Per això molesta tant la participació ciutadana, per això s’intenta dinamitat l’associacionisme i pr això no ens ha de preocupar que els partits polítics perdin protagonisme i que el guanyi la ciutadania. Ben al contrari, perquè la independència no ha estat cosa mai de cap partit polític, sinó del poble! Avui allò que mou i commou més ja no són tant les sigles com les persones compromeses que prediquen amb l’exemple i brinden referents: Miquel Barceló, artista, Pep Guardiola, esportista, Lluís Llach, cantant, Vicent Partal, periodista, Xavier Sala Martín, economista, Isabel-Clara Simó, escriptora, Santiago Vidal, jutge, i tants d’altres! Aquestes icones, lluny dels personalismes, desfan els subterfugis i l’ambigüitat de les organitzacions afectades per la malaltia del clientelisme.

La proclamació de la República Catalana generaria, a la resta del territori nacional, una referència permanent que abocaria els efectes mirall, dominó i dinamita encadenats. Això voldria dir, emmirallar-se en l’evolució dels esdeveniments al nou estat en tots els aspectes. Catalunya ja és punta de llança en moltes de matèries i és palesa l’admiració de la ciutadania de les Illes, per exemple, en investigació sanitària, innovació empresarial, capacitat emprenedora, polítiques comercials, educació universitària, expansió internacional… I ho és, fins i tot quan viu immersa en una greu crisi econòmica i malgrat els obstacles que la mantenen subjugada i limitada. En la confiança dels valors de la cultura de l’entesa, qui dubta que els empresaris illencs i valencians tan hostils a Barcelona i tan submisos amb qui els explota, quan facin comptes trobaran la mateixa solució que, fa poc més d’un segle, l’any 1905, descobriren els mercaders de Bergen; un cas que s’estudia a les universitats. Aquells empresaris mantenien el suport a Suècia, amb promeses de millores de tipus federal, però en veure que no els concedia les competències d’estat i que la societat civil no acceptava terceres vies, s’afegiren a la mobilització ciutadana, vertadera artífex de l’alliberament. És d’esperar que els hotelers i industrials veuran que la independència no només els convé, sinó que, amb el referent de la República Catalana, també és possible. Si algú vol creure que, per evitar la temptació, Espanya tractarà millor als valencians i als illencs… santa innocència!. D’on surten els recursos per fer aeroports sense avions i línies de tren sense passatgers? Dels imposts i dels peatges! Espanya, sense el Principat, es veurà impel·lida a augmentar les taxes fiscals que avui per avui són les més altes del món civilitzat. L’abús fiscal és, percentualment, molt superior a les Illes que al País Valencià i el Principat, els tres punts que, per força i en conjunt, són el gran sponsor d’Espanya.

Què hem de fer, des de les Illes, les persones conscients? Com a primer objectiu, convenient i necessari, foragitar l’actual govern del PP i anul·lar les disposicions que han fet recular la llengua, la cultura, la identitat i l’exercici dels drets civils. Què hem d’aportar i reclamar, des de les Illes, a l’actual procés? El primer que cal és animar la ciutadania de la Catalunya estricta que no defalleixi ni un dia en el seu esforç, en aquest procés tan esperançador. Que superin els entrebancs de la consulta, que refermin la voluntat d’emancipació i que proclamin l’estat català. Que ho facin com més aviat millor, però sense perdre de vista que la nostra cursa és una marató i no una efímera flamarada. Que evitin caure en la temptació de pensar i, menys encara, de dir “o ara o mai”, sinó “ara i sempre”, perquè la nostra lluita a favor de les llibertats ve de molt enrere i no té data de caducitat. Que fomentin des d’ara, sobretot en culminar el procés, intercanvis culturals, comercials i econòmics amb el País Valencià i amb les Illes Balears i Pitiüses. Que parlin clar i català. Que mantinguin sempre el mapa complet sense esquarterar de la nació catalana. Que aprenguin de la història. Que treballin per unificar la simbologia nacional (festes, himnes, banderes, mapes…). Que evitin caure en les provocacions que hi ha i que, a mesura que s’aproximi la consulta, s’incrementaran. Que vigilin les endemeses ens faran i els paranys que ens obriran. Que no s’esverin amb les amenaces ni amb les sentències colonials. Que activin les respostes i les mobilitzacions en defensa dels drets civils. Que es mostrin especialment solidaris, molt especialment, amb les iniciatives que s’adoptin tant al País Valencià com a les Illes Balears i Pitiüses, des d’on hem d’evitar romandre només a l’expectativa per a ser emprenedors i molt més actius.

QUATRE NOTES PER A AMPLIACIONS O RÈPLIQUES

• No ens hem de voler enganyar ni enganyar ningú. Aquestes dues taules rodones no són representatives de la realitat actual i la pluralitat ideològica de les Illes. Entre els sis ponents i els dos moderadors, no hi ha cap dona i, segurament, tampoc no hi ha cap votant del PP que disposa de majoria política a les principals institucions. Vull posar l’èmfasi en això de la “majoria política”, perquè de cap manera hem de tolerar que s’atribueixen una majoria absoluta totalment fictícia. Sobre el cens electoral de l’any 2011, va votar un 59%, és a dir un 41% no ho va fer. D’aquest 59%, el PP va obtenir el 46%, és a dir que, a banda que la majoria de votants no votaren PP, representen poc més del 25% dels electors. Si valoram que la xifra d’habitats era 1.102.ooo i que el PP va obtenir 194.000 vots, veurem que més de 900.000 persones no els votaren. Només a Mallorca, entre la Lliga, Convergència, Esquerra Unida i ERC, arreplegaren més de 40.000 vots que, per la imposició del llistó del 5% que cap dels quatre partits va assolir, varen ser paper banyat i condemnaren els seus votants a fer part d’una ciutadania silenciada. Dit ras i curt, la majoria absoluta a la qual fan apel·lació constant, magnificada per la llei d’Ont, és una mentida i només l’arrogància els fa presumir de ser com el rei sol. La matemàtica, però, és caparruda i l’oposició faria bé de recordar on s’ubica realment la majoria social.

• Vius amb decebre falses expectatives. Ens movem amb la fita de la votació (i les alternatives d’una proclamació unilateral o d’unes eleccions plebiscitàries), però no hauríem de convertir la consulta en una obsessió malaltissa i caure en l’error de mirar el dit quan ens assenyalin la lluna. Vius amb només veure el llumeneret blau de les rondalles, perquè hi ha fondals pel camí. A l’altre cantó de la consulta hi ha un factor gegant en contra: la gran involució. Espanya té un manual de guerra molt antic. En Maura reclamà concedir competències a Cuba per impedir-ne la independència. Amb fons reservats, el govern espanyol va enviar Lerroux a fomentar la dialèctica esquerra-dreta per evitar la unitat del catalanisme. La llei de Jurisdiccions de 1906 és escopida a la de Símbols del govern de les balears. El 1934 es reclamà que a les Illes no arribàs Ràdio Barcelona i ara tallen TV3. L’anunci d’espanyolitzar Catalunya és tan cíclic a la història com l’espoliació fiscal, les magarrufes en les balances fiscals, l’ofegament econòmic de les comunitats catalanes, les actuacions judicials contra la immersió, les interpretacions restrictives de les lleis, la doble mesura de tractar els casos de corrupció i les sentències clarament de tipus colonial. D’ençà de la restauració borbònica de 1975, la tasca uniformitzadora i jacobina no ha minvat. Gallardón, Wert, De Guindos i els seus corifeus de València i Palma, no fan altra cosa que seguir el clàssic manual de guerra.

• Aquesta involució és antiga en el cas del País Valencià i més recent, però d’alta intensitat, en el cas de les Illes Balears, però afecta també molt directament la Generalitat de Catalunya, sotmesa a constants retirades de competències i anul·lació d’iniciatives (fins i tot les orientades a sanejar la crisi). No només es recula cap a un neocentralisme jacobí, sinó que afecta de ple els drets civils i, per tant, també el model social dels ciutadans espanyols en molts d’aspectes. Les modificacions en matèria judicial faran que la Justícia sigui un privilegi dels rics. Els retalls socials i la inaplicació de la llei de dependència perjudiquen els més febles. La restricció del dret a l’avortament, la lectura restrictiva de la llei de memòria històrica, les actuacions del fiscal general i del tribunal constitucional o les manipulacions que ens imputen el major deute econòmic, són proves que conformen les parets mestres d’un estat reaccionari que ens retalla drets civils, ens usurpa drets lingüístics, en espolia econòmicament, ens subjuga culturalment, ens etnocida la identitat, ens esquartera nacionalment, ens destrueix territorialment, ens sotmet policialment… Aquest panorama és tan cert i tan bo de demostrar que no cal anar amb subterfugis.

• Com que la dreta no té ideologia? Qui ho diu, això? I tant! Ben igual que l’esquerra. I, com és ben sabut, allò que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Personalment ja fa molts d’anys que no dic que sóc nacionalista; sóc català. Els nacionalistes a ultrança són ells. Jo no vull que Catalunya imposi la seva llengua als altres. Jo no vull que Catalunya imposi els seus símbols als altres. Jo no vull espoliar els altres amb impostos (que, per cert, en català anomenam “contribucions”). Jo no vull decidir quin ha de ser el seu model educatiu o sanitari. Qui és el nacionalista? Jo vull ser independent i, en ser-ho, poder viure en la meva llengua i defensar, en plenitud i sense restriccions, tots els punts de la Declaració Universal dels Drets Humans. La dreta i l’esquerra naturalment que en tenen, d’ideologia! I tant! Altra cosa són els empresaris que solen mesurar més els efectes econòmics que no els models polítics. Precisament, aquest factor convida a valorar i veure amb major optimisme les nostres possibilitats de futur, perquè la conveniència i l’interès coincidiran a l’hora de voler fer part d’un estat econòmicament més pròsper i socialment més just i solidari.

(1) Vg. 

http://dbalears.cat/actualitat/balears/futur-balears-catalunya-independitza-debat-barcelona.html