SÉBASTIEN TELLIER
PASCAL COMELADE
MYKKI BLANCO
METRO AREA
LINDSTRØM & TODD TERJE
GOLD PANDA
Tweet
//
Doncs si, sembla que va ser ahir però a Enderrock ja portem donant la llauna vint anyes de no res. Els nostres primers vint anys i carregats de raons per lluitar per uns altres vint més. Això no ha fet més que començar. Les fotos d’avui corresponen a una de les sessions que vaig fer per l’Enderrock 212, un dels números més treballats i imprescindibles que hem tret en la ja llarga història de la revista.
De què van parlar Quimi Portet i Joan Miquel Oliver? Doncs tindreu que pillar-la per saber-ho! I que van tocar? Ah! …el que allà va sonar no sortirà d’aquelles quatre parets….
Tweet
//
Una jornada de doble celebració. No només pel quilo i mig de visites a les entrades que ha assolit aquest bloc, sinó també perquè ahir vam estar celebrant el cinquè aniversari d’una sala tan necessària i imprescindible com és la RockSound del carrer Almogàvers. Allà on neix la música, on crèixen els artistes no és als grans estadis sinó a les petites sales, aquells espais estrets que cuiden la música en viu i on els grups poden donar les seves primeres passes. Llarga vida al RockSound.
Tweet
//
COPA LOTUS, sala Sidecar (Barcelona), 6 de juny de 2013
Tweet
//
Sí, aquest 2013 és un any que ha nascut espatllat, n’hi ha alguna cosa que no funciona, que no acaba de rutllar. Ens deixen veus tan necessaris com la de George Moustaki, les guitarres d’Alvin Lee o les de Jeff Hanneman del Slayer o els teclats de Ray Manzarek (The Doors). La puta crisi no es deixa en pau. La sangria s’ha endut ara la revista Go Mag mentre la resta fem malabarismes sobre una corda fluixa esfilagarsada per sobreviure mes a mes. I per si fos poc ahir ens va deixar la millor banda de rock and roll d’una ciutat que en algun moment de la història va voler ser moderna i que avui en dia no és més que un miratge enganyós. El comiat de Sol Lagarto no va ser un enterrament trist i gris. No, allò va ser tota una festa de celebració, d’amor pel rock and roll, per les guitarres i per l’actitud sempre positiva envers les adversitats.
Els recordo l’any 2002 tocant a Calladrons (hi ha la foto més avall), un poble aragonès de la Franja de Ponent tan petit que ni surt als mapes. No els coneixia ni cristu ni tenien cap disc al mercat, les condicions tampoc eren les millors: tocaven a sobre d’un camió davant d’un públic més predisposat a “Paquito el chocolatero” que no pas als Black Crowes. Però van donat tota una lliçó de professionalitat amb la força d’un directe arrabassador que va captivar la comarca sencera. L’organitzador d’aquell concert se la va jugar, ell confesava haver vist el futur del rock and roll, però, com tants d’altres, no la va acabar d’encertar. Una mostra més d’allò que algun autor posaria dins del sac de “bales perdudes”. Possiblement Sol Lagarto no la van encertar ni en el moment ni en el lloc, però segur que tot ho van fer amb convicció i credibilitat. Resulta inevitable pensar que els M-Clan els hi van treure el lloc, però quan els murcians van decidir abandonar les carreteres polsegoses, el que les llargandaixos van trobar seguia sent un terreny erm i dur de rossegar.
Possiblement sigui el desencant, qui sap si la maduresa o potser el conjunt de tot plegat que els ha fet tirar la tovallola. Tot i no amagar el somriure dels bons moments passats, ahir no va deixar de ser un dia agredolç pel rock barceloní.
SOL LAGARTO, Calladrons, 16 d’agost de 2002
Tweet
//
