Etziba Balutxo...

La darreria del mes de novembre de 1905, més de tres-cents oficials de l’exèrcit espanyol assaltaren i destruïren les instal·lacions del setmanari Cu-cut! I la redacció de La Veu de Catalunya. L’endemesa va ser reblada per la Justícia espanyola (intel·ligència militar?, cercle quadrat?) que, a més de tancar les dues publicacions, va enllestir la Llei de Jurisdiccions, un xec en blanc a l’exèrcit per limitar i prohibir l’ús de la senyera i de qualsevol símbol o manifestació nacional. Com sol passar davant dels abusos dels colonitzadors, la ciutadania va reaccionar. Un coronel de l’exèrcit, Francesc Macià, condemnà l’actuació dels militars i, des d’aquell dia, lluità incansablement a favor de la independència.

El mes de juny posterior a l’actuació salvatge dels militars, aprofitant l’avial tradició catalana dels focs de Sant Joan, des de Capellades es va fer una crida que convidava pujar als cims i encendre focs d’agermanament. La iniciativa va expandir-se i hi ha notícia de focs a diverses muntanyes (el Castell de la Pobla de Claramunt, Sant Jeroni a la serra de Montserrat, Mont Cabrer, Pedra Castell…). L’octubre d’aquell 1906 se celebrà el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, amb el conegut discurs inaugural d’Antoni Maria Alcover que reclamà “donar, a tots els homes de les terres on es parla el nostre idioma, l’honorable dictat de catalans, i que per a tothom siguin tinguts com a tals”.

El sentiment de germanor agafava força contra els intents d’anorrear-nos la llengua, la cultura i la identitat nacional. L’èxit relatiu d’aquella primera encesa de focs als cims la nit del 23 de juny de 1906, animà la gent a repetir l’experiència. L’any 1907 els punts il·luminats es multiplicaren, amb la rellevant incorporació de la Catalunya Nord, des del cim de Puig Barbet, a tocar la pica del Canigó, i de Mallorca.

Els dies 23 i 24 de juny de l’any 1907, l’associació Manyoc Regionalista, per iniciativa de l’advocat i escriptor costumista Joan Rosselló de Son Forteza, va organitzar dalt del cim del Castell d’Alaró, en el cor de l’illa, una encesa de fogueres (les fogateres) per enllaçar Mallorca amb Montserrat i el Canigó. Aquella Flama de la Llengua enfilada a les muntanyes catalanes, il·luminà una de les nits més curtes de l’any per enllaçar-nos. Simbòlicament ni que fos, establia el pont d’unitat nacional. Joan Alcover, en el poema L’Espurna, glossà l’acte:

Els focs de Sant Joan la nit perfumen;
mes de tots els amors, sols un n’alena.
Salten de mont en mont llengües de flama
dient el pacte espiritual que ens lliga. (…)

Sobre l’immens entrunyellat de serres
la nit batega de clarors purpúries;
i dels devots d’aquesta escolania
que en tots els cims de Catalunya vetlen,
n’hi ha que miren en silenci, pàl·lids
d’una emoció fondíssima, la fosca
a on la filla de la mar s’amaga. (…)

Mallorca veu el Montserrat
i si de nit no se colombra,
ulls de claror donem a l’ombra,
posem-hi focs de germandat.

L’any següent, el juny de 1908, es varen encendre focs al Puig Major, el cim més alt de l’illa, i es repetí la convocatòria de l’any abans d’Alaró, ara amb més participació.

Des d’aleshores, les fogueres de germanor se celebraren, amb alguna irregularitat i intermitència, tant al Castell d’Alaró com a altres cims de la resta de la nació catalana, amb el parèntesi forçat (a excepció del Canigó) del gairebé mig segle de dictadures de Primo de Rivera i de Franco. A Mallorca, i de nou al Castell d’Alaró, la iniciativa no es va recobrar fins només fa cinc anys. Feliçment, enguany s’ha expandit a altres punts de l’illa i, mai com fins ara, arreu de les terres catalanes. (1) Per aquest Sant Joan, a més de la d’Alaró, s’han convocat pujades al Puig de Sant Salvador de Felanitx, al de Bonany a Petra, a la Talaia d’Alcúdia, a l’Ofre a Sóller… També es pujarà a la Talaia de Sant Josep a Eivissa i, pel que fa al continent, ja són més de cinquanta les convocatòries en curs que, sota l’eslògan Som Cims, conviden la gent a enfilar-se des del Canigó cap al sud, passant pel Pirineu, els Encantats, el Cogul, Núria, el Montseny, la Pedraforca, Montjuïc i tants d’altres cims fins al Benicadell a la Vall d’Albaida, la Serra de Callosa a la Vega del Segura, el Cavall Bernat entre la Ribera Alta i la Baixa, el Montcabrer o el Montgó a la Marina Alta. Una encesa per il·luminar la nit a tota la nació que ens recorda els darrers versos de Bartomeu Rosselló-Pòrcel:

Tota la meva vida es lliga a tu
com en la nit les flames a la fosca.

Una altra encomiable iniciativa, paral·lela però no excloent de la dels cims, aporta l’eslògan: Per Sant Joan, la flama del Canigó i un llaç al balcó. (2) Fa anys que la flama, procedent del Canigó, present a la tomba de Pompeu Fabra a Prada del Conflent i guardada al Castellet de Perpinyà, és passejada en els Correllengües arreu del territori. Aquesta acció ens convida a revalidar periòdicament la defensa de la nostra identitat catalana, a refermar-nos col·lectivament a salvar els mots i a agafar el relleu en la lluita per la llengua per tal de fer-ne llegat a les futures generacions.

Els focs mantenen l’ànima encesa i l’esperit ardent. Hem de mantenir el caliu de les il·lusions col·lectives. No hem de refredar la caminada cap a les nostres fites, cada vegada més properes. Enllaçats, enfilats, il·luminats i agermanats. Som i serem! Volem ser, perquè tenim dret a ser!

Hi ha un factor afegit tant o més important: els pobles es reconeixen amb els símbols. La nació catalana, però, pateix les conseqüències de l’esquarterament que ens han empeltat a la força. Això vol dir que ens volen separats i, si és possible, enfrontats. Cada territori un himne; cadascú la seva bandera; tants de bocins esquarterats, tantes de diades! Així, el gener, diada a Menorca, l’agost a Eivissa, el setembre al Principat, l’octubre a València, el desembre a Mallorca… Si ens volem refer de tanta de divisió imposada, si volem recobrar la nació en plenitud i sense restriccions, és important cercar i trobar punts d’encontre. El solstici d’estiu, festa a molts d’indrets del territori, ens brinda una excel·lent oportunitat. Mai com enguany havíem tingut un moment tan bo per aprofitar-la. Mai no s’havien vist tants de clams per a la mobilització. Els cims i el foc són una metàfora per enllaçar les persones i per il·luminar el territori. No li podem girar l’esquena a aquesta exemplar embranzida popular que convida a entrunyellar-nos. A finals de mes, dia 29 de juny, Concert per la Llibertat al Camp Nou. (3) Abans, però, aquest cap de setmana ja hem de treure els llaços. Els hem de fer més visibles que mai i a tot arreu. Que ens vegin! Que ens reconeguin! Que ens respectin!

Enllacem-nos! Enfilem-nos! Il·luminem-nos! Agermanem-nos!

NOTES

(1) vg. http://sompaisoscatalans.cat/index.php/som-cims/

(2) vg. http://exllengua.blogspot.com/2013/06/per-sant-joan-enllacat-per-la-llengua.html

(3) vg. www.concertperlallibertat.cat

La crisi econòmica familiar, l’obliga a posar-se a fer feina i, orientat per Apel·les Mestres, ho fa en el sector emergent de la publicitat. El seu esperit, insatisfet i inquiet, l’anima a viatjar per veure món i aprendre tècniques que després pugui aplicar. Seguidor dels artistes del Quatrocento italià, va a Roma, Pisa, Florència, Venècia… Després anirà a París i a Londres per retornar a Barcelona on aviat agafarà un gran prestigi com a il·lustrador de les revistes més importants de l’època.

El 1885, en cerimònia celebrada per Mn. Jacint Verdaguer, es casa amb Dolors Palau González de Quijano amb qui, en els catorze anys del matrimoni, tindrà nou fills (Emili, Maria, Elisea, Pere, Alexandre, Emília, Eliseu, Josep Maria i Ramon), tres dels quals moriran encara infants. L’any 1899, arran de la mort de l’esposa, les obligacions per atendre aquella nombrosa família l’abocaren intensament a la feina creativa en múltiples activitats. Decora l’Hotel Internacional de Domenec i Montaner, la xemeneia del Palau Güell d’Antoni Gaudí i, arran de l’Exposició Universal de 1888, fa el plafó de ceràmica del Castell dels Tres Dragons al parc de la Ciutadella. L’any següent, en visitar l’Exposició Universal de París, Alexandre de Riquer romandrà impressionat i seduït en descobrir les pintures dels prerafaelites anglesos. Anys més tard visitarà els seus seguidors a Londres, establint relació amb William Morris i, sobretot, amb Edward Burne-Jones. L’impacte percebut a París es va reflectir a la primera exposició individual que Alexandre faria l’any 1890 a l’emblemàtica Sala Parés del carrer Petritxol. Amb el temps, el seu modernisme d’inspiració britànica s’orientaria cap a un estil més japonès, amb formats més allargats, tant en cartells com en llibres. La pintura, però, no monopolitzà mai el seu centre d’interès i desplegà una rica activitat en molts de camps de la creació, conreats durant molts d’anys, encara que el gran reconeixement no li arribaria fins l’any 1903, amb la publicació del recull Ex-Libris Riquer, que li donà fama mundial.

Publicà, sempre en català, llibres de poemes: Quan jo era noy (1897), Crisantemes (1899), Obdulia (1900), El rei dels àlbers (1900), Anyorances (1902), Aplec de Sonets (1906) i Poema del Bosch (1910). Amb continuïtat intermitent i no exempt de picabaralles, també va tenir esment de la crítica d’art a revistes especialitzades, però allà on més destacarà serà com a excel·lent dibuixant que sabrà aplicar en molts de camps i amb molts de recursos artístics. Va dissenyar joies, mobles, plats, rajoles, gerros, llums, vidres, ceràmiques i esmalts. Les obres més conegudes pertanyen al camp del disseny gràfic en gairebé totes les modalitats: cartells, partitures musicals, exlibris, diplomes, postals, menús, segells, recordatoris de tots tipus (de noces, de bateig, de mort…), goigs, targetes comercials, anagrames de botigues… tot sempre amb un estil personal i dins del més singular i representatiu modernisme català. La decoració del Presbiteri de Montserrat, l’Institut Industrial de Terrassa, la Maison Dorée, la Vaqueria Catalana del passeig de Gràcia o la també desapareguda Farmàcia Grau del carrer Nou de la Rambla són algunes obres característiques, com ho són les il·lustracions de la revista Joventut (periodich catalanista), un setmanari de Literatura, Art i Ciències que, a l’entorn de l’ideari patriòtic de Prat de la Riba, fomentava les idees de La Renaixença i feia les funcions de portaveu polític de la Unió Catalanista, amb la qual simpatitzava i col·laborava Alexandre de Riquer (3).

Vivia i treballava en el carrer Freneria de Barcelona, darrera de la Catedral, a una casa de tres plantes que Joan Maragall anomenava “el niu d’àguiles” per la vista d’ocell sobre el barri gòtic. Durant un temps, també va acollir la redacció de la revista Catalunya, que va dirigir. El taller, on Alexandre guardava les seves col·leccions d’exlibris, vidres antics, llibres i dibuixos, era un punt de trobada de pintors, d’audicions musicals i de tertúlies animades. Per allà hi desfilaren Rusinyol, Opisso, Sert, Pedrell, Granados, Segovia, Morera, Casals, Guimerà, Verdaguer, Apel·les Mestres, Massó, Maragall, Ors, Montoliu, Zulueta, Unamuno, Valle-Inclán, fins a la jove Aurora Bertrana… A molts d’aquests pintors, escriptors i músics Alexandre de Riquer els va fer els exlibris.

A imitació de les germandats prerafaelites, i amb el mateix esperit gremialista, va impulsar la creació del Cercle Artístic de Sant Lluc, al costat d’Antoni Gaudí, del pintor Joan Llimona i el seu germà, Josep, escultor. Tots ells a l’entorn de la figura del bisbe Josep Torras i Bages, amb qui compartien un nacionalisme català, conservador i catòlic. Una prova del seu pensament es va poder veure arran de la polèmica que es va obrir l’any 1893. A un concurs de pintura de l’Ateneu Barcelonès, el jurat (del qual Alexandre feia part) va excloure i va rebutjar dos nus de Ramon Martí i Alsina (4), en ser considerats immorals. El catalanistes radicals seguidors de Valentí Almirall, més moderns i innovadors, a l’entorn de L’Avenç (Àngel Guimerà, Narcís Oller…), responsabilitzaren Riquer de la censura i encetaren un debat sobre els límits de la llibertat en l’expressió artística. Curiosament, tot i la seva adscripció conservadora i catòlica, Alexandre no s’estava d’utilitzar el nu artístic a la seva obra, plena de sensualitat i d’erotisme, com tampoc de dibuixar manifestacions allunyades dels adoctrinaments religiosos com el cas de la dona que esnifa cascalls d’adormidora (5). Al cap i a la fi, Alexandre de Riquer també col·laborà amb L’Avenç i, després, amb Catalonia, la revista que prengué el relleu com a continuadora ideològica del mateix grup, amb les incorporacions, entre d’altres, dels mallorquins Miquel dels Sants Oliver o Gabriel Alomar.

En el rerefons de les polèmiques, i a banda del component religiós, hi covava un posicionament cultural advers als nous corrents que, amb el temps, s’aguditzaren contra l’estil emergent que arraconava el Modernisme i que ell considerava pobre i decadent: el Noucentisme. Riquer es va veure afectat per la caiguda de la demanda de les seves obres (excepte els exlibris) i, fins i tot, es plantejà d’anar a viure a l’Argentina. Per defugir la marginació que l’afectaria en les distintes tècniques, sobretot en el marc de les arts decoratives, es concentrà en enaltir la natura, tant en l’escriptura (Poema del Bosc) com en els olis (pintant paisatges d’Andalusia i de les Balears). Va deixar enrera el seu alt nivell com un dels màxims representants de l’Art Nouveau català, o les temàtiques idealistes de caire simbolista i religiós (Pastora resant, Anunciació…). En canvi, va mantenir fins al final el seu concepte artístic que, com l’ideari dels prerafaelites, defensava la igualtat entre l’art industrial i les arts tradicionals. Abominava quan sentia qualificar com a “arts menors” o “artesania” unes vidrieres que ell considerava una obra d’art. Per a ell, el pintor, l’artesà i el poeta són, en tant que creadors de bellesa, la personificació de l’Art; sense divisions ni distincions.

El 1911, quan el Noucentisme ja s’imposava com a corrent dominant, es va casar en segones noces amb l’escriptora Margueritte Laborde (1880-1973), literàriament coneguda com Andrée Béarn, amb la qual va tenir el seu darrer fill, Joan. L’any 1917, Alexandre de Riquer va vendre la seva casa estudi de Barcelona (6) i tots tres es mudaren a viure a Mallorca, on encara es dedicaria a pintar paisatges (7). S’establiren al carrer dels Apuntadors (8), amb una de les filles del primer matrimoni, Emília, que es casaria amb el mallorquí Joan Borràs. Allà moriria Alexandre de Riquer i Inglada, just tres anys després de mudar-s’hi, el desembre de 1920, als 64 d’edat, per ser enterrat al cementiri de Palma, on romanen les seves despulles (9).

(1) Actualment ostenta el títol de comte, amb molts d’altres més lliurats per la Casa Reial espanyola, el seu nét Martí (Barcelona, 1914), sobre el qual tinc en curs un retrat sobre la part més amagada de la seva biografia. El filòleg ha estat, juntament a Samaranch, una de les més vives representacions catalanes del franquisme més sàdic, del qual no ha abdicat mai. Vg. arxiu adjunt Martí, com a cap de propaganda franquista

(2) Havia organitzar partides carlines al Vallespir i l’any 1869 va acompanyar, de manera clandestina, Carles VIIè a Barcelona, disfressat de pagès i amb barretina. Cal recordar que el 1872, va prometre que, si qualque dia arribava a governar, derogaria els Decrets de Nova Planta i restabliria els Furs Catalans. Vg. arxiu adjunt Carlos

(3) Vg. arxiu adjunt Cartell (extret de la veu Catalanisme de Viquipèdia)

(4) Vg. arxiu adjunt Nu de Ramon Martí

(5) Vg. arxiu adjunt La dama dels cascalls

(6) Vg. arxiu adjunt Estudi

(7) Vg. arxiu adjunt Cala Deià

(8) Aquell casal, convertit en la Pensió Catalana i encriptat com el Palau del Comte, és un dels llocs protagonistes de L’Illa de les dues cares de Vigoleis Thelen. En vaig parlar a: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/208005

(9) Vg. arxiu adjunt Panteó de Palma, amb els noms d’Alexandre i d’una néta pòstuma seva

Per a saber-ne més:

http://www.gaudiallgaudi.com/CDd01%20A%20de%20Riquer%20Ex%20Libris.htm