LA VENUS SORDA Això era i no era un bergant que nomia Xavier, tenia dinou anys, estudiava de mecànic, tocava la guitarra elèctrica i lluitava en totes les trinxeres del seu temps. Els caps de setmana organitzava excursions de sensibilització envers el medi amb un grup ecologista, entre setmana feia classes de català
nits de poesia al Price de Barcelona, tot de mestres vius, som foixià, som ferreterià, som vinyolià,som un humil aprenent de poeta,som molt jove els anys seixanta del segle passat,ara estic trist i recit versos com a bàlsam,defora encara plou,a dedins també plouen llàgrimes damunt els canteranos,damunt la taula plena de llibres, damunt els silencis,Gabriel
estic trist, i la pluja s’avé perfectament al meu estat d’ànim,la mir, la toc, la sent, la xucl, l’estim,estim l’olor encara viu de la terra (beneïts bacteris!),estim les roses amb rosada de llàgrimes,estim sentir el temps,estim filar i desenfilar mots,estim enfilar gotes i fer collars de no-resos [demà fa 25 anys que va morir mestre
un amic, N. D., m’envia aquest vídeo i fa que la nit s’amari de llum. Gràcies!
Filar una tela d’aranya per atrapar extravangàncies: curolles d’uns instants passats, perduts ben enfora dins zones d’oblit, que xifren alguns dels moments amb més dimensions d’una vida. Anava amb un vestit entallat que no m’afavoria gens però que tu em regalares en un dels darrers viatges a Barcelona. Duia unes sabates de taló altíssim
Em trob a l’spà del Paradís. Per a un convalescent d’una malaltia amorosa forta no hi ha res millor que unes fregues pel cos donades per mans que, a més a més d’uns coneixements tècnics, saben trobar i guarir les contractures de l’ànima. Qui em telefonava des d’una ombra luxosa de pins de l’hotel Palau
La primera és una història d’amor al patrimoni arquitectònic històric de la ciutat de Palma feta per Xavier Terrassa, historiador, arqueòleg i gestor cultural. El patrimonio desaparecido de Palma (Editorial Temporae) és un llibre de 125 planes de fotografies en blanc i negre amb detallats peus en què podem veure el patrimoni riquíssim i singular
per a l’amiga Pepa López amb un MOLTS D’ANYS I BONÍSSIMS per ahir! La realitat i la ficció només es poden reconciliar elevant la ficció fins a un pla de l’existència en el qual el dolor i el desig no són més que un parell de guants. En el moment en què vaig travelar amb
Primer de tot vaig conèixer la seva lletra: els seus primers poemes i articles. M’entusiasmaren. Això devia ser la segona meitat dels anys seixanta del segle passat quan encara estudiava Ciències Biològiques a la Universitat de Barcelona i ell era una promesa de poeta que anava amb tota una colla gabrielferratereriana. Després vaig veure la
Aquests són els sis mots que amararan la meva vida aquest any MMXII. I ahir a Can Alcover —aquella casa on va viure aquest mestre de les lletres catalanes— convertida en casa-museu i seu de l’Obra Cultural Balear ens reunirem més de setanta escriptors en llengua catalana que significam molt i molt: unes persones que
HI HAURÀ QUARANTA ESCRIPTORS MÉS QUE PROTESTAM, LLEGINT DURANT DOS MINUTS UN TEXT LITERARI, PER HAVER AFEGIT L’ESPANYOL ALS PREMIS CIUTAT DE PALMA QUE FINS ARA EREN EN CATALÀ: UNA ENVESTIDA MÉS CONTRA EL CATALÀ PER PART DE LES AUTORITATS PEPERES QUE ACABARAN FENT UNA LLEI DE PROMOCIÓ DE LA LLENGUA ESPANYOLA. DE MÉS VERDES
Le comble de l’intelligence c’est la bonté Marcel Proust Vaig sortir de la cabina del Ciudad de Barcelona a punta d’alba. Des de la coberta superior, passarel·la de fusta perfumada de saladines, dominava l’entrada a la badia de Palma. El sol de color de vermell d’ou s’enlairava per darrere del puig de Randa i,
Sou feliços? Nicolau Dols Darrerament es parla molt de benestar, de la necessària recerca de la felicitat. L’enemic del qual cal fugir és la frustració. Es pot mesurar la felicitat? Què necessita una persona per ser feliç? Aquesta setmana té lloc a Londres el congrés Aproximacions creatives al benestar. Coincideix amb unes actuacions que
Què queda d’una història d’amor? De vegades un mal record, o un fill, o una obsessió inacabable, o una ràbia encesa, o un feix de cartes que no es poden cremar perquè són l’electroencefalograma que et demostra a través de l’escriptura la veritat d’allò que fou tan volàtil com el fum o el no-res.
El ficcionador, de vegades, voldria fer rodona i, alhora, escriure. Com s’entén això? Sí, li agradaria seguir indefinidament els sinuosos meandres de les seves històries com si fosssin un riu que no va enlloc, un illot de gel que es fon a la deriva, els mil i un fulls d’uns replecs misteriosos que cal desfer