Plagueta de Bord

LA VENUS SORDA

Això era i no era un bergant que nomia Xavier, tenia dinou anys, estudiava de mecànic, tocava la guitarra elèctrica i lluitava en totes les trinxeres del seu temps. Els caps de setmana organitzava excursions de sensibilització envers el medi amb un grup ecologista, entre setmana feia classes de català a immigrants, es passava moltes d’hores en un telèfon d’acolliment i componia cançons independentistes i hiphoperes amb el seu grup Dalicebes (Dalicebes a la crisi / Dalicebes a la por / o acabaràs amb tisi / i un terrible maldecor. / Dalicebes als espanyolufos / que ens voldrien enclavats / Dalicebes fan catufos / i acabaran estormiats. I coses per l’estil.)

Quan en Joan Sansó, el professor de literatura, ens va dir que escrivíssim un conte de tema lliure no va posar cap condició ni una. Per això em vaig estranyar molt quan dos dies després d’entregar-li la contarella em va dir que volia parlar amb mi en acabar les classes. En Joan Sansó m’agradava molt perquè tenia una veu vellutada, ens sabia explicar amb molta d’energia i passió l’obra dels escriptors de la literatura universal i ens donava molta de marxa perquè llegíssim molt en un ambient de calidesa i confiança. N’hi havia pocs com ell. I també ens feia escriure a voler perquè deia que era una de les coses que més ens podrien ajudar en la vida, encara que només ho féssim per a nosaltres mateixos i sense pensar en cap futura publicació. Primer de tot ens va aconsellar que tenguéssim un diari on abocar d’una forma disciplinada i constant les nostres impressions. Va subratllar que entre el diari i el qui l’escrivia es creava com una correntia benèfica que bastava per si mateixa, per la qual cosa no calia que el mostràssim a ningú. Senzillament era com un ajudamemòria i una forma de conèixer-nos a nosaltres mateixos que, segons els mestres clàssics grecoromans, era un dels camins de la saviesa. I potser d’una certa felicitat. De la felicitat sempre en parlava d’una manera molt precària. Com si a la seva seixantena d’anys no l’hagués coneguda gaire. De vegades esmentava el plaer de llegir com a base fonamental de la veritat d’un llibre. Però quan li havia comentat que una obra m’havia fet molt feliç em mirava amb una certa incredulitat, com si exageràs l’expressió, empesa per algun fervor d’al·lota jove. Per això quan em va dir si m’era igual acompanyar-lo a un bar en lloc de parlar dins un despatx de l’institut em va estranyar molt. No sabíem res de la seva vida, però sempre ens havia semblat un home distant i discret que no es feia gaire amb ningú. Ni tan sols amb els altres professors. Mentre caminàvem pel passeig Mallorca cap al Baluard em va demanar si m’agradava el jazz. Feia molt poc m’havia comprat un disc de Chet Baker i li vaig comentar que em feia tornar boja. Al lloc on anam hi ha jam—sessions cada setmana i la vista és magnífica. Era un hotel amb nom de vaixell: Saratoga. El bar era al capcurucull de l’edifici i s’hi dominaven tots els encontorns de Palma. Ens asseguérem a una taula que pegava damunt la Feixina i d’on semblava que el castell de Bellver era a tocar. Quan ja ens havien servit ell va treure de la seva cartera el meu conte. I mirant-me als ulls em demanà: és autobiogràfic? Sé que vaig tornar vermella com una tomàtiga i només vaig mormolar fluixet: sí. I com si el meu sí hagués desencadenat un mecanisme antic que feia molt de temps que no havia funcionat es va posar a contar-me la seva vida amb tots els detalls exactes. En Xavier era fill seu i per mor d’un divorci absurd no s’havien vist des que el nin tenia sis anys. No li vaig voler comentar que en Xavier m’havia contat que son pare va morir quan ell era molt petit.

[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat 29 de gener de 2012]