Divendres es va celebrar al Sant Jordi Club el primer gran aplec heavy de
la temporada, una trobada intergeneracional en què es mesclen velles
glòries carregades de ferralla i amb la biografia escrita a la jupa amb
jovenets que s’estrenen en l’art d’aixecar les banyes, llençar-se al mosh desenfrenat i buidar gots de cervesa a una velocitat desmesurada. Els oficiants? Dues glòries de l’època daurada del thrash
metal: Slayer i Megadeth, vells coneguts que s’han guanyat un respecte a prova de bombes i discos de tràmit dins la gira anomenada European Carnage Tour.
Amb
la sobrada professionalitat de Dave Mustaine, Megadeth van obrir foc
amb un so que va anar millorant a mesura que el grup descarregava bombes
de rellotgeria com Hangar 18, À tout le monde, Symphony of Destruction o una Holy Wars amb la qual van tancar un concert curt, però clar, amb ofici, concís i directe.
Però a partir del moment en què Slayer van sortir a l’escenari, només amb la cançó World painter blood,
van demostrar qui manava allà. Un cop de puny donat a la taula amb
contundència, una precisió brutal, directes al moll de l’os, i només amb
un “Bona nit cabrons!” per saludar la penya. Amb el guitarrista Kerry
King convertit ja en una icona del metal, Tom Araya amb la vena del coll
a punt d’esclatar, sense que ningú menystingués la substitució de Jeff
Hanneman per Gary Holt (Exodus) i amb la bateria de Dave Lompardo Lombardo
convertint-se en un desfibril·lador capaç d’aixecar morts amb la
subtilesa d’un martell pneumàtic. Un alliberament catàrtic que va
assolir la seva màxima potència amb himnes com Dead skin mask, Raining Blood o la demolidora Angel of death.
