Els Amics de les Arts + Els Pets, Poble Espanyol (Barcelona), 8 de juliol de 2010

Els Amics de les Arts, Poble Espanyol (Barcelona), 8 de
juliol de 2010

Fa uns mesos poc  podrien imaginar-se Els Amics de les Arts que arribarien a tocar a Barcelona en (gairebé) igualtat de condicions que Els Pets i davant d’un Poble Espanyol ple. Un ascens meteòric i, sí, merescut gràcies a una feina diària a picar pedra, saber trobar el filó i ensopegar amb un públic disposat a comprar-lo, gaudir-lo i compartir-lo. I segur que rebran moltes crítiques, alguns envejosos els hi retrauran la seva sort, d’altres en posaran en dubte la qualitat de la seva proposta… Tot això els hi ha de relliscar i mirar endavant on hi ha un públic que canta i ha fet seves les cançons, que han aconseguit ser un grup popular amb el més ampli sentit de la paraula i amb tots els vicis i les virtuts que això comporta.

El set list d’Els Amics de les Arts a “vull llegir la resta de l’article”

T’ha agradat aquesta entrada? Doncs a què esperes per votar-la als Premis Blocs Catalunya!

Ja està en marxa la tercera
edició dels Premis Blocs
Catalunya. Si sou
un del gairebé mig milió d’internautes que ha fet click alguna vegada
per
entrar en aquest bloc i ja hi esteu enganxats, siusplau premeu la
imatge dels Premis —o pitjeu aquí— i voteu-nos (i voteu
també les entrades, que
comptabilitzen al global!).

Moltes gràcies i milers de petons a
tots i a totes!

Minimal 21, Fnac El Triangle (Barcelona), 7 de juliol de 2010

Jofre Bardagí i Àlex Rexach, Fnac El Triangle (Barcelona), 7 de juliol
de 2010

El quiosquer… aquell vell amic que t’ha acompanyat des de la teva infantesa, des d’aquells anys que per un duro et donava el Mortadelo de torn o el Cavall Fort de la quinzena. El mateix que quan eres adolescent no dubtava en passar-te d’amagatotis algún Lib o algún Clímax i, qui sap si més endavant, algún exemplar de Private degudament desprecintat i amagat dins d’un diari. Aquest personatge que actualment tant en ven un paquet de xiclets com de tabac, una vaixella incorporada a un diari, revistes de dones amb bolsos o sabates de regal o una col·lección en fascicles d’alló més inverosímil.

Sí, aquest senyor tant important en el teu devenir diari, és qui et donarà una de les més grates sorpreses quan vagis a comprar-li l’Enderrock, tal i com n’estic segur que fas puntualment cada primer de mes (a no ser que hi estiguis subscrit, es clar). Quan tinguis a les mans el número cent setanta-set corresponent al mes de juliol, mira-te’l amb carinyo i ves corrent fins a casa pensant que coses així no pasen cada día. Allà a l’intimitat de la llar, treu de manera cerimoniosa el paper plastificat que l’envolta i endinsa els teus sentits en tot un univers de paper i tinta dedicat gairebé en exclusiva als Beatles i la seva petjada a la societat civil catalana. Un número per mirar i remirar, per llegir, explicar i contemplar i per guardar-lo en un lloc especial de la prestatgeria. I si mentre fas tot això poses al reproductor el disc “El Submarí Groc. Tribut català a The Beatles” —encartat a la revista— la experiència de ben segur que serà gairebé orgàsmica. Ja ho sabeu i tot només per 4,95 miserables ecus!

Aquí hi teniu tota la informació completa.

Les imatges d’avui corresponen a la presentació que es va fer ahir a l’efnac de la plaça Catalunya.

T’ha agradat aquesta entrada? Doncs a què esperes per votar-la als Premis Blocs Catalunya!

Ja està en marxa la tercera edició dels Premis Blocs
Catalunya. Si sou
un del gairebé mig milió d’internautes que ha fet click alguna vegada
per
entrar en aquest bloc i ja hi esteu enganxats, siusplau premeu la
imatge dels Premis —o pitjeu aquí— i voteu-nos (i voteu
també les entrades, que
comptabilitzen al global!).

Moltes gràcies i milers de petons a
tots i a totes!

Alice in Chains, sala Razzmatazz (Barcelona), 6 de juliol de 2010

Els noranta no són pas la meva dècada preferida en el món del rock. Part de la culpa la tenen grups com Alice In Chains i altres estrelles del grunge que van posar per davant el patiment en primera persona del singular oblidant-se de l’hedonisme i la necessària diversió. I ara els Alice no són més que una acurada fotocòpia, una bona imitació, del que van ser en el seu moment amb un  sustitut (William DuVall) de Layne Staley força efectiu. Un bon directe, però desangelat i sense ànima.

El set list d’Alice in Chains a “vull llegir la resta de l’article”

T’ha agradat aquesta entrada? Doncs a què esperes per votar-la als Premis Blocs Catalunya!

Ja està en marxa la tercera edició dels Premis Blocs
Catalunya. Si sou
un del gairebé mig milió d’internautes que ha fet click alguna vegada
per
entrar en aquest bloc i ja hi esteu enganxats, siusplau premeu la
imatge dels Premis —o pitjeu aquí— i voteu-nos (i voteu
també les entrades, que
comptabilitzen al global!).

Moltes gràcies i milers de petons a
tots i a totes!

Joan Manuel Serrat, Teatre Grec (Barcelona), 5 de juliol de 2010

T’ha agradat aquesta entrada? Doncs a què esperes per votar-la als Premis Blocs Catalunya!

Ja està en marxa la tercera edició dels Premis Blocs
Catalunya. Si sou
un del gairebé mig milió d’internautes que ha fet click alguna vegada
per
entrar en aquest bloc i ja hi esteu enganxats, siusplau premeu la
imatge dels Premis —o pitjeu aquí— i voteu-nos (i voteu
també les entrades, que
comptabilitzen al global!).

Moltes gràcies i milers de petons a
tots i a totes!

Faraday Festival—El Molí del Mar (Vilanova i la Geltrú), 2, 3 i 4 de juliol de
2010

Crònica publicada a El Punt i a l’Avui el dia 5 de juliol de 2010

Màgia del Faraday, far de l’‘indie’

Jeff Tweedy Foto:
, UN DELS RECLAMS DE LA SETENA EDICIÓ DEL FESTIVAL FARADAY, QUE S’HA
REALITZAT AQUEST CAP DE SETMANA X.M.

Dissabte a la nit, xafogor intensa en una nit estrellada davant la
platja de Vilanova i la Geltrú, sis guitarres acústiques i un públic
còmplice que no vol fer cas dels triomfs futbolístics. Només tenen els
sentits atents per a Jeff Tweedy i la mitja dotzena de guitarres
acústiques que l’envolten. El líder de Wilco ho resumeix com “cançons
tristes a la platja amb focs artificials”: mentre comença a fer sonar
els primers acords de Jesus, etc., de lluny se sent el castell de
focs del barri mariner que celebra la festivitat de Sant Pere Pescador.
Aquesta és la màgia del Faraday, un món paral·lel i en petit format que
des de fa sis anys se celebra a El Molí del Mar, al costat de la
platja, en un espai que molts consideren com a màgic i per on circulen
amb fluïdesa els descobriments musicals i les confirmacions de l’univers
independent. Un festival en un ambient gairebé familiar pel qual han
passat uns 4.000 espectadors en els tres dies que ha durat la seva
setena edició.

Si la presència de Tweedy va ser el plat fort de
dissabte, la de Clem Snide ho va ser de la primera jornada. El grup va
comptar amb la col·laboració de Miquel Àngel Landete, del grup Sènior i
el Cor Brutal (un admirador que ha passat de fan a amic del cantant Eef
Barzelay) cantant en valencià el No cry no tears. Ells van
aconseguir reinterpretar i portar al seu territori la rugositat del Zuma
de Neil Young. L’èpica oxidada de Cortez de killer va marcar el
punt àlgid d’una nit que va acabar amb temes més habituals dels
californians (I love the unknow) i amb una estranya versió del
Man in the mirror de Michael Jackson. The Wedding Present van
oferir un concert carregat de tensió emocional en una actuació exclusiva
a l’Estat i amb un repertori on no van faltar clàssics que van ser
seguits per tot el públic.

Durant aquests tres dies s’ha pogut
comprovar com Joan Colomo no perd el seu somriure davant dels eterns
problemes escènics i de so; els barcelonins Fred i Son van arribar tots
cofois amb el seu primer disc, Diu que no sap què vol, i a
presentar una cançó com Plens de vida, que van compondre sota la
influència del festival quan hi van anar com a espectadors. Los Punsetes
van quedar com un estrany
expedient X
del pop estatal, amb una cantant quieta com un estaquirot,
inexpressiva, una posada en escena desconcertant. Ben diferent de la de
Maika Makoski, que va entregar-se a una actitud gairebé sexual per
presentar les cançons de l’àrid i punyent tercer disc produït per John
Parish.

En el capítol de les descobertes hi ha Apples, uns
adolescents britànics amb acurades harmonies vocals i un esperit musical
que mescla The Housemartins, Madness, XTC, Prefab Sprout o Aztec
Camera. També cal destacar les delicades cançons de Marina Gallardo, o
d’Abraham Boba, que no va amagar les influències de Nacho Vegas (de qui
és el teclista) amb un repertori ple de referents íntims. Bigott és un
d’aquests músics de qui tothom parla però que pocs han tingut
l’oportunitat de sentir cantar en directe. El saragossà va saber
convèncer amb un repertori cantat en un peculiar accent i va
descol·locar el personal amb una particular lectura del Dancing in
the dark de Springsteen. El Petit de Cal Eril va oferir el seu
darrer concert de la gira de presentació de Les sargantanes al sol
i el primer concert en directe de Linda Mirada va quedar només en una
declaració d’intencions sota el ritme techno vuitanter. El
festival es va tancar ahir amb l’esperada actuació de l’històric Nick
Lowe. L’organitzador del festival i líder del grup La Brigada, Pere
Agramunt, va afirmar cofoi que el mateix Tweedy estava molt satisfet del
tracte rebut al festival.

T’ha agradat aquesta entrada? Doncs a què esperes per votar-la als Premis Blocs Catalunya!

Ja està en marxa la tercera edició dels Premis Blocs
Catalunya. Si sou
un del gairebé mig milió d’internautes que ha fet click alguna vegada
per
entrar en aquest bloc i ja hi esteu enganxats, siusplau premeu la
imatge dels Premis —o pitjeu aquí— i voteu-nos (i voteu
també les entrades, que
comptabilitzen al global!).

Moltes gràcies i milers de petons a
tots i a totes!

Faraday, El Molí del Mar (Vilanova i la Geltrú), 3 de juliol de 2010

JEFF TWEEDY

LINDA MIRADA

T’ha agradat aquesta entrada? Doncs a què esperes per votar-la als Premis Blocs Catalunya!

Ja està en marxa la tercera edició dels Premis Blocs
Catalunya. Si sou
un del gairebé mig milió d’internautes que ha fet click alguna vegada
per
entrar en aquest bloc i ja hi esteu enganxats, siusplau premeu la
imatge dels Premis —o pitjeu aquí— i voteu-nos (i voteu
també les entrades, que
comptabilitzen al global!).

Moltes gràcies i milers de petons a
tots i a totes!

Faraday, El Molí del Mar (Vilanova i la Geltrú), 2 de juliol de 2010

THE WEDDING PRESENT

PÁJARO SUNRISE

T’ha agradat aquesta entrada? Doncs a què esperes per votar-la als Premis Blocs Catalunya!

(Alguns set lists a “vull llegir la resta de l’article”)

Set list de Fed i Son

Set list de Joan Colomo

i

Ja està en marxa la tercera edició dels Premis Blocs
Catalunya. Si sou
un del gairebé mig milió d’internautes que ha fet click alguna vegada
per
entrar en aquest bloc i ja hi esteu enganxats, siusplau premeu la
imatge dels Premis —o pitjeu aquí— i voteu-nos (i voteu
també les entrades, que
comptabilitzen al global!).

Moltes gràcies i milers de petons a
tots i a totes!

Museu d’Història de Catalunya (Barcelona), 1 de juliol de 2010

De d’esquerra a dreta: Roger Mas, Anna Roig, Quico Pi de la Serra, Francesc Burrull, Jaume Anella, Miquela Lladó i Joan Isaac

Hi ha qui diu que les nits d’estiu a Barcelona són més aviat avorridotes. Potser no estan del tot equivocats però sempre hi ha alternatives com la que ofereix el Museu d’Història amb un seguit de recitals de cançó d’ahir, d’avui i de sempre per posar la banda sonora a l’expo “La Nova Cançó, la veu d’un poble”. Ahir un grapat dels cantautors participants van fer la presentació del cicle.
Aquí hi trobaren un pedeefe tota la informació, horaris, preu (4 gambes) i dies.

Baro Banda, Jardí del Palau Robert (Barcelona), 1 de juliol de 2010

Una altre alternativa perfectament compatible amb l’anterior són Les Nits d’Estiu al Jardí del Palau Robert, commemorant l’Any Europeu de lluita contra la pobresa i l’exclusió social. Ahir la van inaugurar aquesta banda turca. La resta de la programació la podeu seguir aquí.

T’ha agradat aquesta entrada? Doncs a què esperes per votar-la als Premis Blocs Catalunya!

Ja està en marxa la tercera edició dels Premis Blocs
Catalunya. Si sou
un del gairebé mig milió d’internautes que ha fet click alguna vegada
per
entrar en aquest bloc i ja hi esteu enganxats, siusplau premeu la
imatge dels Premis —o pitjeu aquí— i voteu-nos (i voteu
també les entrades, que
comptabilitzen al global!).

Moltes gràcies i milers de petons a
tots i a totes!

Chris Isaak, L’Auditori (Barcelona), 30 de juny de 2010

No, avui no hi ha aquells primers plans sagnants tan típics d’algunes de les meves fotografies. Ahir amb Chris Isaak vaig haver de mantenir les distàncies ja que no se’m va ser concedit l’oportunitat a accedir a un photopass. Desconec les raons i prefereixo no conèixer-les i no fer-me sang. Simplement no ho entenc després de 26 anys d’experiència i de treballar per la revista musical amb més lectors i major penetració al mercat de Catalunya (no m’ho invento, són dades dels Baròmetre de la Comunicació i la Cultura).

I tal com diuen els espanyols “a las penas puñaladas” i em vaig plantar a l’Auditori com un espectador més. I això vol dir la possibilitat de portar la meva càmera compacte, la petita però cada cop més agraïda Lumix LX3, que cada dia em sorpren més per la seva versatilitat. De totes maneres no deixa de ser una sensació estranya veure començar
un concert des d’un altre punt de vista més allunyat de l’habitual.

El concert? tota una mostra de sensibilitat rockera d’aquell noi que volia ser Roy Orbison però que ha aconseguit superar els estereotips i crear el seu propi mite. Grandiós!

Un mite com el que va acabar pujant a l’escenari. A la darrera cançó Isaak va convidar a pujar a tot de noies al seu costat. De cop i volta sento al meu costat “mira, hi ha un avi ballant!”. No hi havia dubte, era l’històric personatge Flowers reinventant el seu ball particular, una mescla entre el pas la sardana i el pas de l’ànec de Chuck Berry.

T’ha agradat aquesta entrada? Doncs ja trigues a votar-la als Premis Blocs Catalunya!

Ja està en marxa la tercera edició dels Premis Blocs Catalunya. Si sou un del gairebé mig milió d’internautes que ha fet click alguna vegada per entrar en aquest bloc i ja hi esteu enganxats, siusplau premeu la imatge dels Premis —o pitjeu aquí— i voteu-nos (i voteu també les entrades, que comptabilitzen al global!).

Moltes gràcies i milers de petons a tots i a totes!