A. F-P, un amic del Nord, em diu al final de la carta: «Mallorca parece alegre, pero seguro que el infierno está en todas partes, especialmente dentro de uno.» L’he estotjada en el museu imaginari propi. Mirava la costa de Cas Català, fa unes hores, i m’escarrufava de lletjor a un costat i de bellesa
Els funàmbuls miren sempre davant d’ells mateixos, enfora. Per què quan la professora de tematologia ha dit que havíeu de fer un treball sobre la guerra, has sentit com un alleujament, com si et traguessin un pes feixuc de damunt el pit i poguessis respirar, aixecar-te, caminar, conèixer? Estàs segur que va ser una bona
He regellit, i llegit fragments d’aquesta trobada-troballa de dos poetes i gestors culturals (uau!) i m’ho he passat molt bé i m’ha fet pensar, i he sentit la força, la bellesa i l’energia de les paraules endreçades per cos i esperit. Una petita festa ben fèrtil. I escric això per donar-ne testimoni. I per fer-ne
La seva única màtria era la lucidesa. Sempre el trobava allà on menys l’esperava. Al seus encontorns hi havia un camp magnètic que imantava. Un vespre em demanà sense solta ni volta: «On és el camí cap a l’infern?» Era com un fotòfor d’aquells que tenen els peixos abissals i que atrauen sense aturall. La
Ella t’ha demanat que per l’última foto l’il·luminis contra-dia, per darrere. Gegenlicht, contra-llum, això fas desaparèixer els contrasts, les rues, us marca el contorn, projecta una ombra cap endavant, complicitat amb les tenebres.Ella avança tres passes i diu: tot ha estat un llit de roses.Sents com et regalima el desfici.Fus en negre.
FA UN ANY QUE PARTÍ Emperò és aquí, damunt la meva taula, davant els meus ulls, en la meva sang.Recit «La sabata», llegesc un fragment de «El monstre», copii el seu «Cant Espiritual»: és aquí, i aquí i aquí. Cant «Jo em donaria a qui em volgués» JO EM DONARIA A QUI EM VOLGUÉS Jo
El mestre em mostrà una foto d’una morera amb les fulles menjades pels cucs de seda. «Bono, em va dir, el meu art és semblant a aquest arbre en el qual les fulles devorades, que no es veuen, són més importants que les que estan intactes i es veuen. Són les fulles invisibles que ens
Quan va ser, Pau Taverner, que decidires deixar de pintar aquelles escenes de guerra i de caça? Sempre has tengut una facilitat extraordinària per oblidar els començaments. Amb l’excepció d’aquella nit, quan mirares els peus de Sebastiana i saberes que aquella dona amb unes ballarines color d’ametlló podria ocupar un gran trast de la teva
Va comprar The Crying Light d’Antony and the Johnsons. Nomia Jordi, tenia disset anys. Es va tancar dins la cambra amb la veu i les músiques. Era un viatger dels temps. Es va desembotonar la juba. No duia res davall. Va pensar amb la dolçor, amb l’alegria, amb la bondat, amb l’energia. Es va posar
UN SOBRECREIXEMENT D’AVIDESA Ella pensa amb la Garbo, arrufada, seca, en un saló de te de la rue Rivoli de París. La gent ja no la reconeix. El temps ha creat una altra màscara sobre la bellesa d’aquella fesomia devorada pel cel·luloide i els focus. Tot de rues diminutes envolten aquells llavis eterns. Ja es
Josep capta amb exactesa la freqüència justa de Miquel. Allò és perillós. Es passa del cim a l’abisme sense etapes intermèdies. Quan s’acaronen l’energia esclata amb l’escàndol de les dinamites. L’estiu té això. No se’n surt indemne. El crim és perfecte, un mata a l’altre que el mata també. El mòbil podria ser la clau.
SEMPRE HI HA QUALCÚ DINS QUALQUE COSA. És per això que trobaria natural que es dugués dol d’un pendol, d’un gerro o d’una fotografia.Louise de Vilmorin això és el bessó d’una història
Si bastàs agafar la paraulafilmar-la pels capdecantonsxuclar-la fins als quarkspolvoritzar-la amb ràbiafer-la sentir fins al no resprenyar-la a cops de veuabandonar-la com despullairradiadora!
«Som l’única espècie del món que explica històries, que explica històries com una manera d’entendre’s i de definir-se a ella mateixa. Si existeix alguna gran literatura de dofins encara no s’ha traduït. Som animals narradors d’històries.»Salman Rushdie NOTÍCIA: El govern espanyol es compromet a adaptar la directiva europea sobre pirotècnia a les festes populars. Joan
Quan vaig saber que Rafel Duran, un director de teatre inventiu, agut, poètic i que la sap molt llarga, donava vida a aquesta novel·la clàssica de la literatura catalana, Mort de dama, (Mdd) el primer text en obduliamontcadí, el llorençvillalonguià dels anys vint del segle passat, vaig tenir una pujada d’alegria d’aquelles de no dir.