El mestre em mostrà una foto d’una morera amb les fulles menjades pels cucs de seda. «Bono, em va dir, el meu art és semblant a aquest arbre en el qual les fulles devorades, que no es veuen, són més importants que les que estan intactes i es veuen. Són les fulles invisibles que ens ensenyen que es tracta d’una morera i que uns cucs la devoren. Així és el meu art, fet d’absència, de manca, de silenci, d’omissió.» Quan vaig sortir de la casa del meu mestre m’esclatà als ulls el camp llaurat. Un esbart de paons i d’ocells picaven els solcs de call vermell. Vaig saber tota la veritat de les llavors enterrades.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
…és més morera si és menjada pels cucs. Sí, l’entropia augmenta, però la veritat de la vida (vida i mort, mort i vida) ho exigeix: sempre amollant llast (=alguna cosa de G. Morandi=unes imatges d’Erice=) i unes quantes mirades -només unes poques- de cada pel·lícula d’ara -per exemple, d’El lector, algun gest de K Winslet.
Salutacions cordials
M A Moyà
Com tots, quan anàvem a escola. Però els hi deiem “gusanos” de seda.
Jo feia 5é d’EGB i un company de 6é en venia. Tothom en tenia… i jo també n’hi vaig comprar mitja dotzena.
Record que un horabaixa (degueren ser més, però els record com un tot sol, de tan iguals) vaig deixar sense fulles devers cinc o sis moreres. Vaig quedar esgotada: les pobres moreres eren a la quinta punyeta, i molt altes. Me’n havia de dur un ganxo de ferro per baixar les branques…. No era gens divertit. No, no ho era.
Tot per aquells bitxos asquerosos que no feien més que menjar i menjar fulles de morera!!! Perque no feien res més que menjar i menjar aquelles ditxoses fulles tan males d’aconseguir. Eren un emprenyo.
El pitjor de tot va ser que, després de tornar-se uns “capullos”, encara més lletjos que quan eren cucs blanquinosos, varen compareixer unes papallones descolorides (d’un to tirant a marronós, ben desagradable) que se varen posar a fer ous. Milions i milions d’ous microscòpics, que se convertiren en…. MILIONS I MILIONS de cuquets petits que tornaven a voler menjar fulles de morera.
I això si que no!!! Els vaig assassinar.
Encara no comprenc com dimonis se’m va acudir voler tenir “gusanos” de seda…
Com tots, quan anàvem a escola. Però els hi deiem “gusanos” de seda.
Jo feia 5é d’EGB i un company de 6é en venia. Tothom en tenia… i jo també n’hi vaig comprar mitja dotzena.
Record que un horabaixa (degueren ser més, però els record com un tot sol, de tan iguals) vaig deixar sense fulles devers cinc o sis moreres. Vaig quedar esgotada: les pobres moreres eren a la quinta punyeta, i molt altes. Me’n havia de dur un ganxo de ferro per baixar les branques…. No era gens divertit. No, no ho era.
Tot per aquells bitxos asquerosos que no feien més que menjar i menjar fulles de morera!!! Perque no feien res més que menjar i menjar aquelles ditxoses fulles tan males d’aconseguir. Eren un emprenyo.
El pitjor de tot va ser que, després de tornar-se uns “capullos”, encara més lletjos que quan eren cucs blanquinosos, varen compareixer unes papallones descolorides (d’un to tirant a marronós, ben desagradable) que se varen posar a fer ous. Milions i milions d’ous microscòpics, que se convertiren en…. MILIONS I MILIONS de cuquets petits que tornaven a voler menjar fulles de morera.
I això si que no!!! Els vaig assassinar.
Encara no comprenc com dimonis se’m va acudir voler tenir “gusanos” de seda…