Les edats del rock
Mark Knopfler, Palau Sant Jordi (Barcelona), 2 d’abril de 2008
Els fotògrafs sortíem del Palau després de les tres primers cançons i els xiulets se sentien des de fora. Es veu que no se sentia una merda. Pel que he pogut comprovar des de més enllà de primera filera, allà on fèiem les fotos, el públic tenia raó.
Els fans de Knopfler més susceptibles que no entrin a vull llegir la resta de l’article
No m’he quedat a veure la resta del concert per saber si la bronca anava a més o el tècnic de so connectava el volum. Tenia una raó de pes: a la tele feien una de Bruce Willis (“La jungla de cristal III”) i em semblava molt més interessant que el que avui en dia pot oferir l’exDire Straits.
Pd: Us deixo com arxiu adjunt una còpia d’un d’aquests contractes que els guiris ens fan signar. Segons el paperot a canvi d’un euro (o de una lliura) li donàvem al senyor Knopfler els drets i el copyright de totes les fotos que li féssim.
Encara estic amb la ma parada per rebre aquest euru.
Jo el vaig anar a veure als seus bons temps, crec que va venir a la Monumental, i és el concert més avorrit que recordo haver vist en la meua vida. El bon home ja aleshores la màxima acrobàcia que va fer en tot el concert va ser aixecar la poteta com un gall en un determinat moment, fet que va fer embogir el públic.
I si em dieu que el rock no és espectacle i que cal escoltar la música bé, allí no va fer ni una nota més de la que podríeu sentir en el disc (i sí alguna de menys).
En resum, completament prescindible. No vull ni imaginar com hauria sonat si el tècnic de so hagués pujat el volum 😉