Ran de la mort sobtada d’Anthony Minghella, es fa evident l’esbiaix amb què els Oscar i els èxits puntuals arriben a deformar la visió global de l’obra d’un cineasta. Evidentment, el gran públic el recordarà per El pacient anglès (1996) i els apologetes del que se’n diu cinema independent (toqui o no) esmentaran especialment la seva
NOTA: gràcies al comentari rebut, el problema que explicava resulta que no n’és, que té solució. Tanmateix, per si pot ser d’interés, mantinc el post i el comentari que ho resol. Avui ha passat. S’ha afegit un comentari a un dels articles “antics” d’aquest bloc i… Quan ja porto 895 articles, se’m fa pràcticament impossible
El cineasta alemany d’origen turc Fatih Akin es revelà internacionalment amb Contra la paret (Gegen die Wand / Head On / Contra la pared / La sposa turca), que li valgué, entre d’altres, l’Ós d’Or a Berlín i el Premi EFA a la millor pel·lícula europea de 2004. Al cap de tres anys i després de participar al
Tim Burton ha fet, amb Sweeney Todd, un musical convencional, certament. Però un bon musical. Una pel·lícula bella, amarada d’un romanticisme abismal i regada amb murrieria de la fina. Una celebració pletòrica de referents literaris i cinematogràfics, que desemboca en una hiperbòlica litúrgia “gore”. Una obra que, sent respectuosa –fins a la identificació pregona– amb
El film, però, fa un viratge cap a un conte cruel que, explicat per una cineasta de 19 anys, reflecteix la impossibilitat de la innocència en un context marcat per la guerra, la pobresa i el fonamentalisme religiós (Imma Merino, El Punt) El film sap encarar un tema espinós amb aparent equanimitat i senzillesa, la
Tot sembla indicar que Gus Van Sant presentarà el seu nou treball, Milk, al Festival de Venècia (27 d’agost – 6 de setembre de 2008). Tant és així que, fins i tot quan encara l’està filmant, a Internet Movie Data Base (IMDB) ja ho donen per fet i n’arriben a detallar la data: 1 de setembre.
L’estrena, a bona part de la nostra cartellera, de la pel·lícula Seda, de François Girard, amb Michael Pitt, Keira Knightley, Koji Yakusho i Alfred Molina; sembla un bon moment per recuperar la lectura de l’obra literària d’Alessandro Baricco que aquesta pel·lícula d’aparença ensucrada adapta a la gran pantalla. Poc esforç hauré de fer per tornar a
Es veu amb delit i algunes de les seves solucions formals donen fe d’una cineasta (..) amb capacitat narrativa i un cert control dels temps i espais. (..) Ara només resta que, a més del domini del llenguatge cinematogràfic, Aguilar també pugui expressar emocions una mica més complexes, cosa per a la qual sembla perfectament dotada (Carlos
De les crítiques, ressenyes i altres articles d’interés que es publiquen entre el 14 i el 20 de març de 2008 en trobareu l’enllaç o la referència, anant a Vull llegir la resta de l’article. El sumari: CRÍTIQUES i RESSENYES. Paco Vilallonga: Els falsificadors, de Stefan Ruzowitzky. Núria Vidal: Mirant al cel, de Jesús Garay. Imma Merino: De l’altre
(..) és en la mateixa mirada descreguda i excèntrica (..) de Primary Colors, aquell lúcid i enverinat retrat d’un president dels Estats Units sospitosament semblant a Bill Clinton (..), però una mirada en el fons absolutament gasosa i autoconscient, tan ianqui malgrat tot, que hem de cercar-hi les essències d’aquesta abstracció delirant i barroca que
La guanyadora de l’Oscar a la Millor Pel·lícula de Parla No Anglesa 2008, Els falsificadors (Die fälscher / Los falsificadores / Les faussaires / Il falsario), de Stefan Ruzowitzky, s’ha estrenat en versió original subtitulada en català al Cinema Casablanca Kaplan Gràcia (Passeig de Gràcia carrer de Girona, 173-175, Barcelona). Notícia bona i sorprenent. Inesperada fins al
Ferran Auberni ha fet el pas i ja tenim entre nosaltres Sota sospita: el bloc de cinema d’iCat.FM. Més que descriure’l o comentar-lo, el millor que puc fer és recamanar-vos que el visiteu. Des del Club 7 Cinema, el saludo, amb entusiasme, i, per descomptat, ja forma part d’ Els meus enllaços. FOTO Richard Gere,
Malalt des de dilluns, m’ha estat impossible d’actualitzar el bloc ni de dedicar-m’hi gens ni mica. No ha estat perquè no en tingués ganes: pitjor. Estirat al llit, entre cop de cap i cop de cap, anava seguint els comentaris d’uns i altres sobre les eleccions i literalment em delia per encetar el nou bloc que
It’s a free world… és una de les pel·lícules més tristes del cineasta. S’hi torna a parlar d’immigració, de precarietat laboral i de les conseqüències d’un món globalitzat, però ara descriu la degradació moral de la mateixa classe obrera (Ferran Auberni, Time Out Barcelona) It’s a free world… ens torna al Kern Loach més proper a Riff
De les crítiques, ressenyes i altres articles d’interés que es publiquen entre el 7 i el 13 de març de 2008 en trobareu l’enllaç o la referència, anant a Vull llegir la resta de l’article. El sumari: CRÍTIQUES i RESSENYES. Àngel Quintana: Lo mejor de mi, de Roser Aguilar. Xavier Sáez: El caçador d’estels (The Kite Runner