Club 7 Cinema

(..) és en la mateixa mirada descreguda i excèntrica (..) de Primary Colors, aquell lúcid i enverinat retrat d’un president dels Estats Units sospitosament semblant a Bill Clinton (..),  però una mirada en el fons absolutament gasosa i autoconscient, tan ianqui malgrat tot, que hem de cercar-hi les essències d’aquesta abstracció delirant i barroca que porta per títol La guerra de Charlie Wilson (Toni Vall, Benzina)

Un film càustic però una mica simplista que traça el retrat del congressista texà Charlie Wilson (Quim Casas, Èxit)

El film, de realització excessivament plana i convencional i amb alguns acudits més propis de Benny Hill que fan nosa, se salva de la crema precisament per aquesta voluntat crítica i per l’interès objectiu dels fets que relata (Judith Vives, Capgròs i Espaiisidor)

(..) allò que hauria pogut esdevenir una sàtira divertida i punyent es transforma a poc a poc en una trama esmorteïda i desorientada, una pel·lícula que intenta mantenir l’interès de l’espectador amb l’únic objectiu de no portar-lo enlloc (Carlos Losilla, Avui)

Els enllaços amb aquestes crítiques o les referències (amb un breu resum) de les que no en tenen, anant a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO Tom Hanks i Philip Seymour Hoffman, a La guerra de Charlie Wilson, de Mike Nichols

Sinopsi A començament dels vuitanta, el representant del Segon Districte de Texas Charlie Wilson era conegut a Washington sobretot com un calavera i un vividor que anava acumulant conquestes femenines i escàndols. Tanmateix, darrere d’aquesta personalitat tan vistosa s’amagava un agut sentit de la política, un coneixement ferm de la situació internacional, un patriotisme de pedra picada i un compromís visceral amb les causes que s’anomenen perdudes. L’Afganistan acabaria sent el seu millor combat… Entre les seves amistats, Charlie tenia la riquíssima Joanne Harring, fervent anticomunista que es delia per veure la caiguda de l’imperi soviètic. Trobava que havia estat feble la reacció americana a l’invasió russa de l’Afganistan i per això va convèncer Wilson que calia ajudar els Mujaidins. Charlie embolicà en aquesta missió l’agent de la CIA Gust Avrakotos, un lluitador d’origen modest menystingut per la jerarquia esnob i amb ganes d’actuar contra els comunistes. Amb una combinació de carisma i diplomàcia, Charlie, Joanne i Gust van aconseguir la més impensable de les aliances secretes entre Paquistan, Israel i Egipte i, alhora, que la Comisió de Defensa hi posés els calés necessaris i fes arribar als Combatents de la Llibertat les armes perquè lluitessin contra l’invasor…

Director Mike Nichols. Guió Aaron Sorkin, basat en l’obra de George Crile. Fotografia Stephen Goldblatt. Música James Newton Howard. Repartiment   Tom Hanks (Charlie Wilson), Julia Roberts (Joanne Harring), Philip Seymour Hoffman (Gust Avrakotos), Amy Adams (Bonnie Bach).

Producció Playtone (EUA),  Participant Productions (EUA), Relativity Media (EUA), Universal Pictures (EUA)

CRÍTIQUES I RESSENYES PUBLICADES

Toni Vall: El congressista viciós [article sense enllaç] (Benzina, núm. 24, febrer de 2008)

Comença tot plegat amb el congressista Wilson (..) dins d’un jacuzzi acompanyat de tres o quatre noies despitregades. No podia ser més il·lustrativa aquesta imatge que per segons qui simbolitza poder absolut i per segons qui degeneració i manca de serietat. Doncs és aquesta particular paradoxa la que habita i impregna de sentit tot el metratge d’una pel·lícula desconcertant i espessa, espurnejant de mala llet però instal·lada en una perpètua equidistància de valors.

Nichols defuig el relat adotzenat, prefereix que l’espectador vagi un pèl a la deriva a donar-li tot mastegat.

El film glorifica Wilson o més aviat se’n fum? Aquí (..), en l’autoconsciència de qui satiritza no per a estripar sinó per a afirmar el sistema, és d’on hem d’extreure el missatge final de la proposta i decidir si ens convenç o no (..)

***

Quim Casas: Patriotisme i sutura tragicòmica [article sense enllaç] (Èxit, núm. 65, suplement d’ El Periódico, setmana del 21 al 27 de febrer de 2008)

Coneixent (..) tant el director com el guionista de La guerra de Charlie Wilson (..) no ha d’estranyar el tema ni el to de la pel·lícula, un film càustic però una mica simplista que traça el retrat del congressista texà Charlie Wilson.

La guerra de Charlie Wilson relata l’aventura gens boja del congressista per a eradicar el comunisme de l’Afganistan. Ho fa amb fragments d’idealisme patriòtic i sutura tragicòmica, en un punt mig entre la dreta i l’esquerra.

***

Judith Vives: Guerres de saló (Capgròs i Espaiisidor, 27.02.2008)

***

Carlos Losilla: Sàtira frustrada (Avui, 29.02.2008)

ALTRES ARTICLES

Sergi Sánchez: Mike Nichols [article sense enllaç] (Èxit, núm. 65, suplement d’ El Periódico, setmana del 21 al 27 de febrer de 2008)

Tot ell respira teatre (..) Nichols ha nascut per a dirigir actors, per a ressaltar la intensitat del text i l’escenografia que retrati i empari els personatges (..)

A Nichols li agrada fer-se invisible, amagar-se darrere dels seus actors, fer-los saltar a l’arena sent la seva ombra. Ells, i no ell, són els verdaders protagonistes (..) de les seves millors pel·lícules. Pel·lícules en què el director es converteix en camaleó i perd la identitat, expressant-se a través de gestos aliens.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!