Els comentaris de les pel·lícules en competició a Canes 2007, anant a "Vull llegir la resta de l’article". Aviat, en aquest mateix article, hi afegiré els comentaris de films projectats en seccions paral·leles del Festival. Foto: Paranoid Park, de Gus Van Sant …. —- —- —- PALMA D’OR 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies
Ben aviat, reprendré el ritme i els continguts habituals del bloc; tanmateix, encara dedico dos articles més a Canes 2007. En aquest, faig un breu comentari del Palmarès i en un que penjaré demà o demà passat, comentaré breument gairebé totes les pel·lícules que he vist al Festival. El veredicte final del jurat presidit per Stephen Frears ha estat
Palma d’Or : 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies, de Cristian Mungiu Grand Prix : El bosc de Mogari, de Naomi Kawase Premi especial del 60è aniversari: Gus Van Sant, per la seva carrera i per Paranoïd Park Millor actriu: Jeon Do-Yeon, per Secret Sunshine Guió : Fatih Akin, per De l’altre costat Direcció : Julian Schnabel,
A partir de demà, podeu llegir les meves cròniques sobre el Festival de Canes al Diari de Girona i, a la xarxa, a través de: www.diaridegirona.cat
Les sinopsis i les fitxes de totes les pel·lícules en competició per la Palma d’Or les he afegides a l’article Canes 2007: secció oficial competitiva, que he actualitzat. A més, des d’aquell article, podeu anar directament als que he fet sobre cada director, ja que els he anat enllaçant. Recordeu que, de la resta de films
Ja es veia a venir, que Asia Argento encapçalaria el caire picant de Canes 2007, fins al punt que el 21 d’abril gairebé li vaig dedicar sencer l’article Sexe i música a la mitjanit de Canes; però és de debò que la realitat comença per superar ja la més tòrrida de les previsions. Acabo de "descobrir"
He dedicat un article a tots i cadascun dels vint-i-dos directors que participen a la Secció Competitiva del Festival de Canes; però és molt més llarga la llista de cineastes que presenten pel·lícula aquests dies a la Croisette. Se m’ha fet impossible de dedicar-los articles a tots; però no voldria deixar d’esmentar-ne uns quants (de
Wong Kar-wai, que l’any passat era el president del jurat del Festival de Canes, serà l’encarregat d’aixecar el teló d’aquesta 60a edició. Amb My Blueberry Nights trencarà el foc de la competició, sent la primera que es projectarà de les vint-i-dues pel·lícules que aspiren a endur-se la Palma d’Or. Amb els seus protagonites: Norah Jones, Jude Law,
Izgnanie, títol que sembla que podem traduir com El desterrament, és la segona pel·lícula del rus Andrei Zvyagintsev. Costa poc de dir-ho, però el que pot significar és molt valuós. Perquè la seva opera prima fou El retorn, Lleó d’Or al Festival de Venècia el 2003 i un dels films més admirables dels darrers temps.
Hi ha una llei no escrita del Festival de Canes, una mena de costum dels programadors, mai verbalitzat, ni explicat, però al qual es mantenen “fidels” des de fà molts i molts anys. Es tracta que, començant el certamen a mitja setmana, les pel·lícules més radicals (o de les més “dures”) van el diumenge a la nit,
En rebre el Grand Prix de Canes 2005, Jim Jarmusch va esmentar una sèrie de cineastes, per ell, claus. I Béla Tarr n’era un d’ells. Gus Van Sant, arran de l’èxit crítics de títols seus com Elephant i Gerry, esmentà l’hongarès Béla Tarr, amb lloances i en termes de mestratge. Qui era aquest Béla Tarr, de qui
Dissortadament, he pogut treballar poc el perfil de Quentin Tarantino. La feinada ha estat molta i, veient que no donaria cap a tot, he optat per deixar de treballar el de Tarantino, mal sigui perquè, com a bon Àries que és, el noi fa tanta remor que gairebé ja ens ho sabem tot d’ell, sense
Amb el rus Alexandr Sokurov al capdavant, el cinema de l’est d’Europa té una notable presència a Canes 2007, si més no en comparació al que havia estat darrerament. A més de Sokurov, competeixen per la Palma d’Or el també rus Andrei Zviagintsev, l’hongarès Béla Tarr i el rumanès Criastian Mungiu. Alexandr Sokurov, però, no
Hundstage / Dog days / Días perros / Canicola, la primera ficció de l’austríac Ulrich Seidl (6 històries dramàtiques entrelligades, en uns dies de canícula estiuenca als afores de Viena) el va donar a coneèixer a la cinefília d’arreu del món; per bé que l’home atresora una trajectòria prou sòlida i reconeguda com a documentalista de
El pintor neoexpressionista novaiorquès Julian Schnabel signa el tercer llargmetratge de la seva carrera cinematogràfica, Le scaphandre et le papillon, que és tant co dir la seva tercera biografia. Especialitzat (pel que es veu) en “biopics” de personatges públics (Bàsquiat, Before Night Falls) i tanmateix amb una vida al marge, a Le scaphandre et le papillon reconstrueix ara