Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

29 de maig de 2007
0 comentaris

Canes 2007: comentari del Palmarès

Ben aviat, reprendré el ritme i els continguts habituals del bloc; tanmateix, encara dedico dos articles més a Canes 2007. En aquest, faig un breu comentari del Palmarès i en un que penjaré demà o demà passat, comentaré breument gairebé totes les pel·lícules que he vist al Festival.

El veredicte final del jurat presidit per Stephen Frears ha estat el més raonable i assenyat dels darrers anys. Certament, han repartit guardons a dojo, reflectint la manca de favorits clars i, alhora, la hetereogeneïtat de criteris al si del mateix jurat. Recordem que l’han conformat, a més de Frears, els directors Marco Bellocchio i Abderramane Sissako; els actors, amb experiència també rere la càmera, Sarah Polley, Michel Piccoli i Maria de Medeiros; el premi Nòbel de literatura Orhan Pamuk, i les actrius Maggie Cheung i Toni Collette.

El cinema més comercial i el més creatiu han tingut presència al palmarès. D’una banda, han reservat els grans premis a films d’especial qualitat: la Palma d’Or a la per a mi un pèl sobrevalorada 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies, del rumanès Cristian Mungiu, i el Grand Prix a la bellíssima El bosc de Mogari, de Naomi Kawase (que, per mi, hauria d’haver-se endut la Palma). Reblant el clau, han lliurat el premi especial del 60è aniversari a Gus Van Sant, pel conjunt de la seva (cada cop més madura i interessant) carrera i pel film que ha presentat enguany, l’esplèndid Paranoïd Park. A l’altre plat de la balança, se’ls ha acudit la mala idea de coronar com a millor director Julian Schnabel, pel seu convencional treball de manipulació emocional a L’escafandre i la papallona (la història de l’editor d’ “Elle France”, tractada a la manera del Mar adentro, d’Alejandro Amenábar i que promet ser tot un èxit de taquilla, sobretot a França, com ho fou la pel·lícula sobre tetraplègic encarnat per Javier Bardem). Discutible, però no pas tant criticable, és el guardó a l’alemany d’origen turc Fatih Akin, pel guió de De l’altre costat, un artefacte narratiu de caràcter novel·lesc que parla de temes com identitat, emigració, arrels, il·lusions i desenganys polítics, relacions generacionals… i amb el qual Akin probablement repetirà l’èxit de Contra la paret / Head-on.

Per seguir, cal anar a “Vull llegir la resta de l’article

Atorgar l’anomenat premi del Jurat a Persèpolis ha estat una manera de donar suport a la denúncia política del règim dels aiatol·làs que Marjane Satrapi ja féu al seu còmic supervendes, que ara ha dut a la gran pantalla, amb la col·laboració de Vincent Paronnaud. Tanmateix, ho han matisat, fent que ex-aequo el rebi també Stellet Licht / Llum silenciosa / Luz silenciosa / Lumière silencieuses, recreació postmoderna del cinema de Dreyer a càrrec del mexicà Carlos Reygadas. Finalment, els premis d’interpretació, els han reservat a actors en personatges greus… en una edició que n’estava farcida de pel·lícules amb personatges que viuen una experiència dolorosa. Tant Jeon Do-Yeon, a Secret Sunshine, com Konstantin Lavronenko, a Izgnanie / El desterrament fan treballs molt sòlids; però, francament, no especialment més remarcables que el dels protagonistes d’altres films en competició. Fa tot l’efecte que el Jurat s’ha inclinat per, a través d’ells, guardonar les respectives pel·lícules, no precisament lleugeres ni de vocació comercial.

I, en qualsevol palmarès, pesa tant els presents com els absents, si n’hi ha. Enguany, ha sorprès l’absència de No country for old men, dels germans Coen (aclamada per la crítica) i d’ Alexandra, del rus Alexandr Sokurov. Per descomptat que els treballs de posada en escena d’aquestes dues pel·lícules són molt superiors als d’ Schnabel i, si parlem dels guions, la comparació no deixa gaire bé el d’Akin, no.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!