LA GÀBIA DE L’ECLIPSI D’OR
Pegaves bots d’alegria, Àngel, perquè na Júlia t’havia demanat una cosa i a canvi te’n donava una altra. L’altra! L’havies deixada a ca seva, just devora la plaça de la Reina, i ara corries per davall dels molins del Jonquet amb tota la força dels teus disset anys perquè demà podries viure allò que des de feia setmanes et mories de ganes de fer. «Que superguai!», repeties. I corries com un eixelebrat, perquè ta mare, Bel Rovira, professora de literatura, t’havia dit que ton pare, Esteve Matamalas, cirurgià, volia celebrar amb tu i la teva germana gran, Paula, el vintè aniversari de casament. Mirares el rellotge, les vuit i tres quarts. Bufff! Arribares més just que la pell del nas. Quan entrares al pis et trobares amb na Paula histèrica: «Tothom està vestit. Tothom t’espera.» Vertaderament la meva germana és una pomeral, pensares mentre et treies les adidas, els levis i la camiseta desigual, entraves dins la dutxa, sorties, et posaves les clarks, els diesel i la camiseta bassi i anaves cap a la cuina. «Ton pare no arribarà fins a les deu. Ha tengut una urgència. Pots ajudar a la teva germana a posar taula.» Què li havies notat a la mirada? «Trob que mumare fa cara trista, té els ulls tristos», li comentares a na Paula que et contestà remugant que no aficassis la pota. Era normal que registràs aquell retard del pare en una nit així. Després tot rutllà a la perfecció. Mentida. Amb la teva poca mà esquerra, Àngel, tregueres tres temes tabús: la mortaldat de negres subsaharians a Ceuta i Melilla, la sortada que tenien els catalans del Principat amb aquell estatut collonut i l’anunci que l’endemà et posaves un pírcing al llavi inferior. Semblava, Àngel, que ho feies a posta perquè creaves tensió. Feliçment els obsequis foren una cortina de fum: ta mare li regalà un rólex d’or i ell un collar de maragdes. Vosaltres els sorprenguéreu amb una gàbia daurada amb dos inseparables. Us colgàreu tard. A la mala hora et despertares, Àngel, amb una cridòria. Ta mare acusava ton pare de colgar-se amb na Rosa, la subdirectora de l’hospital. I ell ho negava. Quan partires l’endemà horabaixa avisares que et quedaries a dormir a can Tolo. Els seus pares havien partit i teníeu el xalet d’Amanecer per a vosaltres. Júlia adorava els pírcings. El teu de la llengua la feia enfollir. Àngel, no volgueres sortir de marxa amb en Tolo i n’Aina per tenir més temps de llit. No saps quants de pinyols pegàreu entre sopar, porros i vodka. A la matinada tocaren a la porta. Un policia municipal us comunicava que en Tolo i n’Aina s’havien estavellat amb la moto.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!