Orió amb un ull nou
He estat uns dies sense escriure. El motiu és que no veia bé la pantalla de l’ordinador.
Una doctora de l’hospital de la Creu Roja de Barcelona, ara fa sis dies, em va canviar molt ràpidament el cristal·lí de l’ull esquerre per un de plàstic, crec que acrílic, molt més transparent que el que tenia. I em va deixar l’ull enfocat a l’infinit.
Però la situació és que no tenia cap ulleres que em permetessin veure-hi bé a 50 cm que és om tinc la pantalla.
Vaig fer invents de tota mena, tapant un dels ulls, amb les ulleres velles o unes de prop… però res, era incòmode. I fins avui no he tingut unes ulleres noves enfocades a 50 cm. Ulleres que hauré de canviar quan m’arreglin l’altre ull. Però, afortunadament, ara ja torno a poder escriure.
I és la primera vegada en la vida que amb l’ull esquerre hi veig bé de lluny sense ulleres, o mes exactament amb unes on el vidre de l’ull esquerre no té graduació.
I els colors, la temperatura de color que veig amb un ull és ben bé 2000 K més alta que a l’altra. Especialment ara veig els violetes especialment brillants. Fins i tot diria que cap a la banda de l’ultraviolat veig llum més enllà del límit anterior. Mai no ho havia vist: l’ull és sensible a l’ultraviolat proper, més exactament ho són els bastons de la retina que ara tenen menys filtre que amb el cristal·lí antic. Els bastons no hi són sensibles, o sigui que veig aquesta llum sense color, blanca. Hauré de portar sempre filtre ultraviolat i qui sap si violeta-blau quan surti a la llum del sol, que ara tinc menys protecció.
I com que tinc un ull ben enfocat a l’infinit, ara puc veure les estrelles sense ullera.
Com sempre, la contaminació lumínica de Barcelona impedeix del tot veure les estrelles febles. Però des d’un lloc tan il·luminat com la plaça de Sant Jaume, vaig poder veure les set estrelles més brillants d’Orió, i algunes dels seu voltant.
La constel·lació d’Orió és molt curiosa en alguns aspectes. En principi les constel·lacions són zones delimitades de la volta celeste que contenen tota mena d’objectes, alguns dels quals són estrelles brillants que formen una figura reconeixible. En general, són estrelles que estan aproximadament en la mateixa direcció però que no tenen a veure les unes amb les altres.
En el cas d’Orió, això no és ben bé cert. Les cinc estrelles que he marcat en blau i probablement també Betelgeuse, tenen un origen comú, es van formar al mateix gran núvol de gas i pols fa pocs milions d’anys i encara resten relativament prop les unes de les altres. Bellatrix és una estrella similar però està més propera a nosaltres i podria tenir un origen diferent. Alnilam, que es veu força similar a les dues veïnes Alnitak i Mintaka, podria ser també exterior al complex, però en aquest cas estaria més enllà. De totes maneres, el que veiem en direcció a Orió, és la part més interna del braç de la Galàxia més proper a nosaltres, braç que conté molts més núvols de gas i pols que l’immediatament més proper que ha originat els estels més brillants de la constel·lació.
Tots aquests estels brillants, són molt massius i joves. Consumeixen grans quantitats d’hidrogen i duraran —en termes astronòmics— relativament poc. En alguns milions d’anys esclataran en forma de supernoves. Probablement Betelgeuse, que ja ha exhaurit l’hidrogen del seu nucli, serà la primera. De totes maneres, no representa cap perill, són estrelles prou llunyanes perquè la seva explosió no representi un perill significatiu per a nosaltres.
El núvol de gas i pols, encara resta actiu i en algunes zones, especialment a la nebulosa coneguda com a Messier 42 —M42— al mapa, hi continuen naixent noves estrelles. Però el complex de gas és molt més extens que les nebuloses fàcilment visibles, i abasta pràcticament tota la meitat sud d’Orió, encara que només és visible en fotografies de llarga exposició.
Incidentalment, com que Orió rau en el pla de la Galàxia, justament en direcció contraria al centre, els núvols de gas impedeixen veure-hi més enllà i pràcticament no s’hi pot veure cap galàxia exterior a la nostra.