Blog d'en Xavier Mir

Si en apunts anteriors deia que la República de Moldàvia estava en una cruïlla entre la UE i la Federació Russa, Marc Champion escrivia dilluns en un article a Bloomberg que ell ja la veu russa. I no és una afirmació gaire eixelebrada tenint en compte el que ha passat darrerament i el que pot passar els propers dies.

Evolució de l’aritmètica parlamentària

El 30 de novembre passat es van fer eleccions al Parlament. Com que la polarització entre els qui miren cap a l’est i els qui miren cap a l’oest és considerable, els moldaus sabien perfectament què s’hi jugaven i per les xarxes socials es van fer campanyes que demanaven “fer un favor al país”  perquè la coalició de partits que governaven des de 2009 pogués continuar, malgrat tot un seguit de decepcions importants, el procés d’aproximació a la UE. Des del 2009, any en què es va produir una revolta anticomunista que va forçar la repetició de les eleccions i un punt d’inflexió al país, els comunistes del PCRM havien continuat guanyant les eleccions (això sí, a cada contesa amb menys suports), però una coalició de tres partits (PLDM, PL i PD) havia fet possible aquest govern d’orientació europea. Si el 2010 el resultat va ser de 42 escons per al PCRM, 32 per al PLDM, 15 per al PD i 12 per al PL, el novembre de l’any passat va haver-hi canvis importants: certament, el PCRM de Voronin va continuar perdent suports (de 42 a 21), però un altre actor pro Rússia, el PSRM d’Igor Dodon va entrar amb tanta força que va guanyar les eleccions amb 25 escons. En segon lloc, la pèrdua de suports del PLDM de Vlad Filat (de 32 a 23) va posar en risc la coalició europeista, perquè els seus vots, sumats als del PD (de 15 a 19) i als del PL (de 12 a 13) van passar de sumar 59 a sumar 55, amb l’afegitó que durant el mandat 2010-2014 hi va haver una escissió del PL (el PLR va continuar a la coalició i el PL se’n va desmarcar) que feia preveure que el PL no contribuiria a reeditar la coalició. En resum, el mandat va començar coix de majories, amb el suport més o menys dissimulat dels comunistes i amb un primer ministre, Chiril Gaburici, investit finalment el 14 de febrer i que al juny va dimitir i va provocar la primera crisi de govern. Durant uns dies va sonar el nom de l’exministra Maia Sandu per substituir-lo, però finalment el 30 de juliol els tres partits que tradicionalment havien format la coalició europeista, PLDM, PD i PL troben el punt de consens en la persona de Valeriu Strelet, actual primer ministre.

Lladres i còmplices

Al marge de les peripècies per formar govern, el punt d’inflexió real de la vida política moldava es va produir quan es va saber que al sistema bancari del país s’havia produït un robatori monumental amb la complicitat de les autoritats públiques competents. Això ha fet que moltes persones assegurin que es van sentir estafades perquè van renovar la confiança a certs partits amb grans dosis de reticència, però amb la idea que malgrat tot calia avançar en el camí de la UE  i no permetre que el país tornés a l’òrbita de la influència russa. Ara, sabent que se’ls va amagar aquesta informació, diuen que potser haurien canviat el sentit del vot. Aquest megarobatori és la gota que fa vessar un vas que ja era molt ple de corrupció, amb capítols com l’assassinat suposadament accidental d’una persona en una jornada de caça, la concessió de l’aeroport de la capital o l’encariment desmesurat de certes tarifes en el país més pobre d’Europa. A poc a poc, però, crec que es pot anar distingint entre una corrupció endèmica o estructural heretada de l’època comunista i una altra que és fruit de l’entramat muntat per una única persona a la qual em referiré més endavant.

El factor Dignitat i Veritat

Com a resultat de la indignació que provoca l’anomenat “furt del segle” i l’entramat de corrupció que l’ha fet possible, el febrer d’enguany neix la Plataforma Cívica Dignitat i Veritat, que organitza un seguit de concentracions de protesta mensuals que cada cop reben més suport al carrer i que van acumulant i concretant les reclamacions i les exigències fins que organitzen la del 6 de setembre, aquesta vegada amb el propòsit d’acampar a la plaça de la Gran Assemblea Nacional a l’estil del 15M o del Maidan ucraïnès. D’això també en vaig parlar anteriorment en aquest blog, concretament el 7 de setembre i el 9 de setembre. Aquesta Plataforma, de manera semblant al paper que han tingut a casa nostra l’ANC o Òmnium, ha exercit pressió popular i ha entrat de ple en l’agenda de les formacions polítiques, sigui perquè hi volen dialogar, sigui perquè volen intentar aprofitar-se’n o sigui perquè volen desacreditar-la.

Un dels primers problemes que ha hagut de plantejar-se, però, com a conseqüència d’una de les seves reivindicacions principals, la convocatòria d’eleccions anticipades, ha estat si s’havia de convertir en partit polític per poder fer entrar al parlament el clam del carrer. Plantejar-ne la conveniència és del tot sensat des del punt de vista dels qui volen que el país mantingui el rumb europeu iniciat el 2009, perquè és clar que qui més pot patir el desgast de la pressió articulada per aquesta plataforma són els partits que formen la coalició de govern. Dit d’una altra manera, hi ha moltes persones que entenen que si el clam del carrer no es pot convertir en alternativa política el principal beneficiari del desgast del govern  serà l’oposició de Dodon (PSRM) i Voronin (PCRM), que junts ja sumen ara 46 dels 101 diputats i que en cap cas sembla que sigui l’opció preferida ni dels impulsors de la Plataforma ni dels qui hi han estat donant suport des del carrer. Val a dir que la reacció del fins fa poc vicepresident del PD, Vlad Plahotniuc, davant d’aquest escenari va ser penjar a Facebook un apunt en què afirmava que per part seva no hi havia cap inconvenient a fer unes eleccions anticipades. Això, tanmateix, ho ampliaré tot seguit.

El factor Maia Sandu

De l’exministra Sandu ja en vaig parlar a l’apunt del 7 de setembre, quan tot feia pensar que era la persona més ben situada per encapçalar una nova formació política que recollís l’esperit i les reivindicacions de la Plataforma Dignitat i Veritat. Amb tot, després d’un breu període de desconnexió, Sandu ha tornat a concedir algunes entrevistes en què ha afirmat, entre altres coses, que veu molt difícil obtenir els diners que fan falta per poder crear el nou partit que caldria i fer-lo fort perquè tingui opcions reals d’assolir la majoria necessària. En canvi, està convençuda que des de la Presidència del país també es poden canviar moltes coses, que aquesta institució té més atribucions que no sembla i que ella estaria disposada a presentar-hi candidatura sempre que es fes realitat una de les reivindicacions de la Plataforma Cívica Dignitat i Veritat: l’elecció directa d’aquest càrrec, que actualment recau en Nicolae Timofti per designació dels partits que formen l’aliança de govern.

La proposta unionista

Enmig de tots aquests elements, l’aprofundiment de la crisi política que està vivint Moldàvia fa que des de diversos sectors es plantegi que l’única sortida del país és la reunificació amb Romania. De fet, abans de la creació de la Plataforma Dignitat i Veritat el febrer d’enguany, qui estava mobilitzant més la població era la Plataforma Unionista Acció 2012, sobre la qual també he escrit en aquest blog. Aquesta altra plataforma conté una referència al 2012 perquè es va crear aquell any per commemorar els 200 anys del Tractat de Bucarest, pel qual, després d’anys de guerres entre els imperis otomà i rus, bona part de l’actual República de Moldàvia va passar a mans dels russos. La regió de Moldàvia va quedar dividida en dues: l’occidental, que avui forma part de Romania i que inclou ciutats com Iaşi, i l’oriental, que queda sota l’imperi rus fins que l’esclat de la revolució bolxevic acaba afavorint, primer, la recuperació de la sobirania, i posteriorment, l’annexió a Romania el 27 de març de 1918 per formar la Romania Gran. Un segon període sota influència russa arriba arran del Pacte entre Molotov i Ribbentrop (signat el 1939 i aplicat el 1940) i no s’acaba fins que el 1991 es proclama la independència.  Aquest cop, però, un nou impuls unionista acaba provocant la guerra del Transdnièster, que té com a conseqüència la generació d’aquest conflicte congelat i el manteniment de la República de Moldàvia com a estat independent separat de Romania.

Atesa la història, doncs, la proposta unionista ha estat sempre present enmig de les pors d’un nou conflicte i de la desesperació d’un país incapaç de deixar enrere la pobresa i la corrupció, però a mesura que passaven els anys s’ha anat consolidant la sensació que a la República de Moldàvia ja hi havia una dinàmica i una realitat diferent de la romanesa. Actualment, alguns del líders del moviment unionista basen el seu argumentari en la idea que el país ha fracassat estrepitosament i que l’única salvació és cedir la sobirania a Romania, cosa que alhora seria la manera més ràpida d’assegurar l’orientació europea del país (Romania és membre de la UE) i d’evitar de tornar a caure sota la influència russa. Contra aquest argument, altres veus opinen que la reunificació no es pot fer en les condicions actuals, que abans el país ha de resoldre els problemes més candents.

Aquesta diferència de plantejaments ha generat certes tensions entre la Plataforma Cívica Dignitat i Veritat i la Plataforma Acció 2012. Els segons han vist com els primers els arrabassaven enguany el protagonisme del carrer que s’havien estat treballant des de 2012 i quan han provat de sumar-se a les manifestacions no sempre han estat ben rebuts. Lògicament, les reivindicacions de la Plataforma Dignitat i Veritat passen pel manteniment de la sobirania nacional, si més no fins que es facin realitat les seves reivindicacions, i en aquest sentit, tot i que molts dels seus fundadors i impulsors es declaren unionistes, temen que la introducció d’aquesta variable en el futur immediat tingui un efecte més aviat distorsionador. Aquestes diferències, viscudes en les diverses manifestacions que s’han anat produint enguany, van fer que el líder dels unionistes es plantegés obertament si la seva plataforma havia de donar suport a l’altra en la gran convocatòria del 6 de setembre o que un grup de joves unionistes acabés abandonant finalment l’acampada.

I no falta pas qui des de Romania es planteja seriosament la qüestió i prova d’articular-la com un projecte polític des d’un think tank, com seria el cas de Dan Dungaciu al capdavant de la Fundació Universitària del Mar Negre. Però tampoc falta qui, com l’expresident Basescu, està disposat a aprofitar-se’n, a fer-ne un dels seus principals reclams per tornar a la primera línia de la política. De fet, en alguns casos, quan es planteja la reunificació d’una República Moldava completament fallida que torna a la mare pàtria com a única salvació possible, n’hi ha que deuen pensar “a bodes em convides” i estan convençuts que l’eina és el populisme en forma de discurs “som germans” i que l’objectiu és poder-se apuntar l’èxit de reeditar la Gran Romania del segle passat, sense plantejar de manera gaire honesta els avantatges i els inconvenients que pugui tenir la reunificació. Tampoc no es pot obviar que per a alguns, com el fa poc traspassat Corneliu Vadim Tudor, la idea de la Romania Gran va ser més aviat una vel·leïtat nacionalista i mig imperialista i tot, però això no vol dir que el projecte s’hagi de plantejar forçosament en aquests termes. De la intel·ligència dels impulsors en dependrà l’evolució, segurament.

El factor principal: Vladimir Plahotniuc

He deixat el més important per al final. Plahotniuc és un ambiciós home de negocis que a poc a poc ha anat acaparant poder econòmic, mediàtic i polític. Controla diversos mitjans de comunicació i tot fa pensar que ha anat col·locant en llocs clau del poder un seguit de persones que li deuen obediència. Encara no se sap si aspira a presidir el país ell mateix o si té pensat posar-hi una d’aquestes persones que li són fidels, però sembla clar que la seva ambició de poder no ha tocat sostre.

Com en les millors pel·lícules de complots polítics i de corruptel·les diverses, mai no se sap quin pot ser el següent moviment de qui mou tots els fils. (No és en va que moltes persones es refereixin a ell com el titellaire.) Vist que la setmana passada va aconseguir treure la immunitat a Vlad Filat per poder-lo apartar del poder, vist que es va mostrar tranquil i desafiador davant l’exigència d’eleccions anticipades que feia la Plataforma Dignitat i Veritat i vist l’anunci de moció de censura que s’ha fet públic aquest dimarts, no és gens esbojarrat pensar que Plahotniuc hagi volgut formar part del govern (ho ha fet utilitzant el PD de Marian Lupu com a eina, del qual ha estat primer vicepresident fins fa poc) amb l’única finalitat de rebentar-lo des de dins i afavorir el relleu en favor de PCRM i PSRM, que en unes noves eleccions, si fossin ben aviat, podrien perfectament tenir la majoria absoluta o en tot cas el PD podria tenir la clau a l’hora de formar un govern o altre amb una orientació geoestratègica o altra. Aquest darrer escenari d’un pacte entre aquests tres partits ja l’ha apuntat Vitalie Călugăreanu, periodista de la Deutsche Welle a Chișinău, a Independent.md.

És probable que Plahotniuc vulgui fer tornar la República de Moldàvia a l’espai d’influència de la Federació Russa amb l’esperança que en aquest espai hi haurà menys control democràtic que no pas a la Unió Europea i que d’aquesta manera es podrà moure amb més llibertat i eixamplar els seus tentacles. Si s’acabés confirmant aquest escenari, no tinc cap mena de dubte que el següent pas seria intentar desestabilitzar Romania mateixa per, a poc a poc, anar reconstituint l’antic espai d’influència.

En definitiva, si finalment es produeixen aquestes eleccions i el resultat és un parlament amb majoria novament russòfila com fins al 2009, crec que serà important subratllar que no haurà estat com a conseqüència de l’afebliment d’un dels “blocs ètnics” en benefici de l’altre, sinó per l’acció premeditada i maquiavèl·lica d’una única persona amb un gran poder econòmic que ha aconseguit comprar bona part dels espais de poder i de les persones que l’exerceixen. I per sota d’aquests espais de poder hi ha un poble que s’ha mobilitzat i que està intentant articular una alternativa. Potser no hi seran a temps per a les properes eleccions, però faríem bé de fixar-nos-hi, d’ajudar-los en la mesura que puguem i de no llençar la tovallola sigui quin sigui el resultat. Tindrem un parlament sobirà amb un mandat democràtic que caldrà acceptar, però a la composició del qual s’haurà arribat a partir d’un sistema que moltes veus autoritzades han coincidit a qualificar de capturat. La situació serà delicada, sens dubte, però crec que no seria just abandonar els moldaus de Bessaràbia perquè més enllà de l’eix Europa – Federació Russa, en realitat l’eix que s’hauria imposat seria el que oposa les anomenades oligarquies al poble moldau, el més pobre d’Europa. I, de fet, les oligarquies podrien reduir-se a Vladimir Plahotniuc.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!