Tot i que la campanya electoral encara no ha començat, vivint immersos
en un mar de declaracions i contradeclaracions que sovint confonen més que no
pas il·lustren. Així, a l’espai polític que va del nacionalisme a
l’independentisme s’ha instal·lat una mena de competició retòrica per veure qui
fa la proclama sobiranista més immediata i més sonora.
Paradoxalment, el moment social, polític i econòmic que viu la societat
catalana requereix i reclama lideratges sòlids que ens permetin superar els
reptes que tenim plantejats.
Arrel de la polèmica sobre l’emissió de bons per part del Govern de Catalunya
hem pogut escoltar força soroll i, enmig d’aquest soroll, la petició raonada
d’Artur Mas dirigida al president Montilla i al
conseller Castells: ‘Aquesta és una qüestió que
hauria valgut la pena parlar i acordar amb l’oposició.’
No és una petició oportunista, sinó que és la continuació d’una forma de fer
política i de fer oposició que ha sabut mantenir l’equilibri entre el marcatge
rígid i, quan ha calgut, sever al Govern, amb la mà estesa per fer possible
aquelles lleis i aquells acords necessaris per al país i que el Govern
tripartit, dividit, no hauria pogut aprovar per si sol: els pactes nacionals
per l’educació, per l’acollida, pels serveis socials, pel cinema o per la
innovació i la recerca, en són un bon exemple.
Més enllà del soroll, doncs, la tossuda determinació de situar les fites de
país per sobre dels límits esquifits de l’estratègia partidista amb la vista
posada en la construcció d’una nova Catalunya per al segle XXI.
Per sobre de la gesticulació, de la rialleta i
de la broma fàcil ens cal bastir el futur polític de Catalunya sobre nous
valors humans i sobre el necessari sentit d’estat amb què han de comptar els
líders d’una nació. I més enllà de les fílies i les fòbies, cal reconèixer que
Artur Mas aporta solidesa, rigorositat i un salt qualitatiu evident en la
presidència de la Generalitat.
Almenys podem donar per descomptat una cosa, i no menor, i és que ja sabem que
amb l’Artur Mas de president del Govern de Catalunya les formes seran unes
altres. Amables en la forma i efectives en el fons. I aquest canvi de formes i
aquest canvi d’actituds ens permet recuperar valors perduts en els darrers
anys.
L’Estat a què em referia a principi d’aquest article no es construeix el dia
després de la independència sinó que es palpa en els lideratges, les formes i
els posicionaments que som capaços de mostrar i demostrar en el nostre trajecte
cap a la independència.
M’agradaria que més enllà del debat encorsetat
dels interessos electorals de curta volada poséssim l’accent i l’atenció en qui
confiem a l’hora d’atorgar la màxima responsabilitat nacional. Entenc, tot i
assumint el meu parer subjectiu, que Artur Mas retornarà Catalunya a la primera
divisió europea. I començarem per casa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!