En la mort d’Abbas Kiarostami

Ahir va morir el cineasta Abbas Kiarostami, a l’edat de 76 anys. Una mala notícia, que ha estat molt sentida en la comunitat cinèfila mundial, quan encara no s’ha refet de la mort de Michael Cimino, que va tenir lloc dissabte.

La importància i influència de Kiarostami és innegable, amb el seu cinema depurat, obert a la vida de la gent, extraordinàriament sensible amb els paisatges, prolífic amb la durada dels seus plans…

No puc pas dir, tanmateix, que jo en fos gaire admirador. Certament, en valoro força A través de les oliveres, El gust de les cireres i El vent se’ns endurà. Fins i tot el seu curt de Tickets. Però ja no combrego tant  amb el que li he pogut veure del 2000 ençà, ni tan sols amb Còpia certificada, llevat de Like someone in love, que em fa l’efecte que admiro més que molts kiarostamians de pro.

Com a comiat, permeteu que reprodueixi el comentari que el 21.05.2012 vaig publicar en aquest blog sobre Like someone in love:

Estem molt acostumats que les pel·lícules ens expliquin una història o trenin un discurs i no tant a trobar-nos amb obres cinematogràfiques en què, com passa en certs temes jazzístics, l’important són els sentiments que s’hi transmet. És el cas de Like someone in love, que Abbas Kiarostami ha presentat a la Competició de Canes 2012.

No és en va que el títol del film sigui el de l’estàndard que Bing Crosby va fer famós el 1945 i posteriorment interpretarien figures com Frank Sinatra, Ella Fitzgerald, Chet Baker o, més cap aquí, Bjork. Tema que, certament, sona alguna vegada al llarg del metratge, en versió de Fitzgerald. Kiarostami hi entrelliga una colla de personatges durant una nit i l’endemà, captant-ne i traspassant-nos-en la temperatura emocional. Són un venerable professor jubilat que ha contractat una noia guapíssima per a passar-hi la nit; aquesta universitària, jove i atractiva, que es paga els estudis venent el cos, i el seu xicot, un gelós mecànic de cotxes. Però també una àvia que ha vingut del poble a ciutat per a parlar amb la néta estudiant i li va deixant missatges al mòbil, i una veïna tafanera del professor que, de seguida que en té l’oportunitat, explica a aquesta mossa tant la seva vida sentimental i la del professor.

Geni i figura, Kiarostami no deixa d’ambientar bona part del film a l’interior d’un cotxe, on s’esdevé el gruix dels diàlegs entre els tres protagonistes principals. És així que en coneixem mentalitats, ens assabentem de part dels seus passats, dels secrets i mentides que traginen, de les expectatives i pors… No pas a base de xerrameca desfermada, sinó de simples converses, deixant que l’el·lipsi cinematogràfica actuï perquè lliguem caps si cal. Fent que el fora de camp sigui tan eloqüent com el que tenim en pantalla i, en aquest sentit, que el so esdevingui element essencial del relat.

Havent-la rodada al Japó i amb un equip japonès, Kiarostami no s’ha estat de fer-hi una pinzellada a la Yasuhirô Ozu a través d’aquella àvia que va a Tòquio per a parlar amb la néta. I això que pràcticament ni ens l’ensenya. Mentre el taxi du la noia de la capital a cal professor, anem resseguint la jornada d’aquella àvia a través dels missatges que ha deixat gravats al mòbil de la néta, anant-li dient on és, com la pot trobar, el que li ha passat, el que ha vist, el que espera d’ella. És magnífic com, amb pocs minuts i recorrent a l’audio d’un telèfon, es pot arribar a explicar tant, evocar un món filmogràfic i començar a perfilar un dels personatges!

Quan l’”acció” de la pel·lícula passa de la nit al dia, la pantalla queda en blanc pel reflex de la llum diurna a un parabrisa. És la llum que passa per entre els ponts d’unes autopistes superposades, de manera que quan el vehicle avança, l’ombra d’aquests ponts apareix al vidre, enquadrant dinàmicament, ara el vell professor que condueix, ara la noia que l’acompanya, ara tots dos, ara un o l’altre, segons el moviment coreogràfic que van describint aquestes ombres. Dura ben poc, però és un botó de mostra de l’acurat, elegant i prolífic, treball visual de Kiarostami en aquest film.

Sí, com una cançó de sentiments que s’assaboreix mentre dura i paladeges encara hores després, recordant l’entranyable Tadashi Okuno, en el rol del professor Watanabe Takashi; la maquíssima i fràgil Rin Takanashi, en el paper d’Akiko, i, per què no, Ryo Kase, el capsigrany i gelós Noriaki, Like someone in love és esplèndida. I tanmateix ha dividit el personal; segurament perquè no tothom està disposat a encaixar el que es considera un canvi de Kiarostami. Hi ha qui diu que es reinventa; veig a venir que d’altres afirmaran que els productoprs francesos i japonesos l’han desnaturalitzat… Tant se val. Us recomano que, quan s’estreni, us diposeu a gaudir de Like someone in love en tot el seu esplendor.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*