Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Una selecció de fragments de crítiques i comentaris publicats en català sobre Mommy, de Xavier Dolan, estrenada ja a la nostra cartellera.
Es tracta de crítiques o articles publicats a diferents mitjans ran de l’estrena de la pel·lícula a bona part de la nostra cartellera. La tria dels fragments no pressuposa ni un resum del que ha escrit l’autor, ni la conclusió de la seva reflexió sobre el film. La meva intenció és recollir-ne algunes aportacions a la reflexió. Per descomptat que les crítiques cal llegir-les completes i, per això, quan ho permet el mitjà on ha estat publicada, en poso l’enllaç.
Ran de la seva projecció al Festival de Canes, els cronistes en van dir coses així:
D’emocions a flor de pell.
(..) film de cor dramàtic negre, girat cap a la crueltat, desesperançat en el seu nucli dur, però lluminós i càlid en la seva superfície accelerada, frenètica, d’emocions a flor de pell (..) Amb el format de pantalla de relació pròxima a l’un per un (..) el paisatge no existeix: tan sols el personatge. Sempre al centre de tot (Salvador Llopart, Loach. Dotze vegades a la catifa vermella, La Vanguardia, 23.05.2014)
Li sobra metratge, i drama, i histerisme, i…
(..) per l’arrogància que atorga la joventut -a la qual en el seu cas s’hi ha d’afegir un ego com una casa-, Xavier Dolan està convençut que totes les idees són bones i irrenunciables (..) Li sobra metratge, i drama, i histerisme, i muntatges musicals d’ínfules poètiques (..) Al xaval el talent li surt per les orelles i ‘Mommy’ ho deixa molt clar (Nando Salvà, Un fals adéu insuls, El Periódico, 23.05.2014)
Amb força dramàtica.
(..) arrossega amb la força dramàtica amb la qual presenta la complexa relació entre una mare neuròtica i un fill passat de voltes (Imma Merino, Binoche, a la maduresa, El Punt Avui, 24.05.2014)
Flux torrencial d’emocions.
(..) s’ha ficat bona part de la premsa a la butxaca gràcies a un melodrama histriònic sobrepoblat de clímax emocionals (..) D’un atreviment formal lloable, el flux d’emocions és tan torrencial que a estones el visionat es fa insuportable (Xavi Serra, Binoche i Stewart posen el punt final, diari Ara, 24.05.2014)
Amb motiu de l’estrena, el 05.12.2014, a bona part de la nostra cartellera, a les crítiques publicades hi trobem textos així:
Pels seus detractors, Xavier Dolan no passa de ser un narcisista embadalit pel seu imaginari esteticista i per la seva aura d’”enfant terrible”. Pels seus seguidors, Dolan és un autèntic nen prodigi, un autor capaç de desencarcarar el cinema contemporani amb la seva sensibilitat pop, les seves ocurrències surrealistes i els seus melodrames a cor obert (..) “Mommy” confirma Dolan com un impetuós fabricant d’olles a pressió fílmiques: pel·lícules que, a la manera de John Cassavetes, s’expressen com torrents emotius desfermats, en una celebració apassionada i també ingènua del poder sacsejador del cinema (Manu Yáñez, Mommy, diari Ara, 05.12.2014)
(..) Dolan és alguna cosa més que un cineasta revelació, és algú que sap captar els codis i les formes dels camins del cinema actual amb talent i imaginació (..) “Mommy” avança com una pel·lícula sobre la depressió, sobre la soledat en què viuen uns personatges perduts dins de la gran ciutat –en aquest cas, Mont-real– i sobre la bogeria (..) Per rodar aquesta peculiar peça de cambra, Xavier Dolan decideix convertir l’enquadrament en una mena de presó.El format de la pel·lícula és quadrat –1/1– i aquest fet provoca el tancament de la gesticulació. Els cossos s’imposen sobre l’espai, la figura eclipsa el decorat i aquest fet no fa més que augmentar la força tensional de la posada en escena (Àngel Quintana, Atrapats en una presó emocional, suplement Cultura, diari El Punt Avui, 05.12.2014)
(..) A partir del pla, Dolan retrata l’opressió en què viuen els personatges. La imatge només s’expandeix en els moments d’alegria i esperança. Dolan planteja així una pel·lícula tan intel·ligent com emotiva, amb la qual, probablement, trobarà per fi el consens que fins ara se li havia escapat (Violeta Kovacsics, Mommy, Time Out Barcelona, 05.12.2014)
Xavier Dolan posseeix molt talent però també un ego majúscul: té moltes idees i totes li semblen boníssimes. Com a resultat d’això, aquest retrat de la tempestuosa relació entre una mare i el seu fill pateix d’excés de metratge, d’histerisme –hi ha crits, estirades de cabells, intents de suïcidi i camises de força–, i tant amanerament visual que, al final, les emocions dels personatges gairebé queden enterrades sota les ànsies que el director té d’enlluernar (Nando Salvà, Qüestió de (des)mesura, diari El Periódico, 05.12.2014)
Crèdits fotogràfics: Shayne Laverdière.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!