O reflexionem o perdrem

 Santiago Espot | 15/07/2016 a les 08:58h

«La famosa desconnexió ha esdevingut una broma de mal gust i els únics desconnectats de la realitat seuen a l’hemicicle del parc de la Ciutadella»

Si ara preguntem quin és el “full de ruta” per arribar a la creació d’un estat català no crec que hi hagi ningú que pugui tenir cap resposta. Dels divuit mesos, de la declaració d’independència o de la Constitució catalana que s’hauria de refrendar a les urnes ja no se’n canta ni gall ni gallina. La famosa desconnexió ha esdevingut una broma de mal gust i els únics desconnectats de la realitat seuen a l’hemicicle del parc de la Ciutadella. La cascada interminable de propostes i contrapropostes amb què ens castiguen dia sí i dia també els protagonistes d’aquesta pel·lícula anomenada “El procés”, només és comparable a la genial escena de la cabina del germans Marx. Fins i tot, algunes de les veus que més han justificat les accions dels seus protagonistes principals comencen a demanar clemència per tal que no ens continuïn bombardejant amb idees estrambòtiques. Ningú no sap on som.

L’horitzó de la independència sempre es marca segons els interessos d’aquest o de  l’altre partit. Si fa quatre dies tot depenia d’uns pressupostos autonòmics, ara la moció de confiança del setembre ha esdevingut pràcticament el ser o no ser de l’independentisme. Tinc la sensació que tot plegat només intenten aguantar-ho a base d’eslògans dels membres del govern, com el darrer de Carles Puigdemont que deia a Sant Feliu de Guíxols que “estem a punt de ser independents”. President, una cosa és intentar aixecar la moral de victòria col.lectiva i una de ben diferent tractar els catalans com a lectors del Cavall Fort.

En un ambient com aquest, on tothom sembla tenir un màster en “com fer la independència”, no ens ha de sorprendre que visquem una cerimònia de la confusió. Cadascú a la seva. Hem passat per llistes unitàries, votacions plebiscitàries, proclamacions d’inici del procés, manifestacions multitudinàries, elaboracions de constitucions i festeigs amb la declaració d’independència que, al final, ningú al Parlament té el coratge de proposar obertament. Ara és el torn de l’anomenat RUI. Sembla que s’hagi descobert la sopa d’all i tothom hi diu la seva segons quins siguin els seus interessos.

Fa quatre dies els que deien que en Mas era l’home que ens havia de portar a Ítaca ara diuen que se’n vagi cap a casa. Són els mateixos que diuen que en Puigdemont sí que ho té clar i és l’home ideal perquè sempre ha estat independentista. Com si haver estat sempre seguidor del Barça signifiqués que pots jugar al costat de Messi o Iniesta. Sobre la CUP hem passat de dir que eren els que aguantaven el tipus i els que tenien més sentit patriòtic (recordem l’acord per celebrar el 9-N) a afirmar que són uns traïdors i uns còmplices d’Espanya, amb manifestació inclosa davant la seva seu. Esquerra neda i guarda la roba i els vots li van caient al sarró. Són els grans beneficiats parlamentaris de tot plegat. S’acosta el moment de repartir cadires i per això no veureu cap fissura entre ells.

L’ANC va proposar en el seu dia declarar la independència el 23 d’abril de 2014, i ara els seus associats votaran si estan o no a favor de convocar l’anomenat RUI per no se sap ben bé quan. Curiosament això contradiu el full de ruta de Junts pel Sí al qual donaven suport de forma entusiasta no fa ni un any. En canvi, l’altra entitat insígnia, Òmnium Cultural, i per boca del seu president, afirmava fa quatre dies que calia consensuar un altre full de ruta. Veritablement, entendre la política independentista s’ha convertit en un desafiament només a l’abast dels genis de la política.

Després de tot plegat, no són pocs els independentistes que es rumien llençar el barret al foc farts de tanta comèdia que veuen que no porta enlloc. Quan una situació política es converteix en un embolic col.lectiu el més assenyat es aturar-se per reflexionar. I fer-ho al marge de les dinàmiques dels actors que ens han portat a l’actual batibull conceptual. Clarificar idees, valorar les nostres possibilitats, decidir si estem disposats a encarar el conflicte amb Espanya i quins costos pot tenir, definir com han d’actuar els nostres dirigents per assolir l’èxit i no fer el ridícul… Aquestes són només algunes de les coses que l’independentisme ha de resoldre seriosament i rigorosament abans d’encarar la recta final. Sense això, derrota segura.

Santiago Espot

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!