BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

Josep Castany

A la taula El reconeixement de nous estats de la 3a conferència internacional Building a New State (BNS 2013) que Sobirania i Justícia organitzà el passat 4 d’octubre a Barcelona, el codirector de l’Institut de Dret Internacional Públic de la Universitat de Bonn, Stefan Talmon, assenyalà que el reconeixement de nous estats és primordialment un fet de caràcter polític -no jurídic- i una decisió que prenen els estats de forma unilateral en consonància amb els seus interessos interns i externs. No descobrim pas res de nou. Sir Ian Brownlie, influent especialista en l’àmbit del Dret Internacional, desaparegut ara fa tres anys en un accident de cotxe a El Cairo, i professor d’aquesta matèria a Òxford i a la London School of Economics, ens ho recorda repetidament en un dels seus nombrosos textos esdevinguts un clàssic, Recognition in Theory and Practice (1983):  “Diplomatic recognition is always a privilege, never a right… There is nothing automatic about recognition”, proclamà John Foster Dulles, secretari d’estat estadounidenc, el 1957, quan era interpel·lat sobre el no reconeixement diplomàtic nord-americà al règim comunista xinès.

Una Declaració Unilateral d’Independència (DUI), malgrat no ser prohibida per la legalitat internacional, no es concep a Catalunya com un objectiu en si mateixa. Estats amb moviments independentistes com Brasil, Sud-àfrica, Rússia o la Xina, a fi d’evitar un precedent reeixit, podrien esdevenir socis d’Espanya en l’intent d’impedir el reconeixement internacional del nou Estat català. També podrien posar pegues Grècia, Romania, Xipre o Eslovàquia, que són els països de la Unió Europea que, amb Espanya, no reconeixen Kosovo com a estat sobirà. Prou que ho sabem. A més, pel que fa a l’admissió al si de les Nacions Unides, el nou Estat hauria de ser reconegut per almenys nou membres del Consell de Seguretat, inclosos els cinc permanents (Estats Units, França, Gran Bretanya, Rússia i Xina) i dos terços de l’Assemblea General (129 països).

La DUI, òbviament, a Catalunya perseguiria unes altres finalitats. Seria un mer instrument que hauria de propiciar la propagació de l’escenari del conflicte al terreny polític europeu. Per descomptat, la diplomàcia espanyola intentaria evitar-ho apel·lant al dret de no ingerència en qüestions d’ordre domèstic. Tanmateix, el desprestigi i la greu ineptitud per encarar amb solvència la profunda crisi econòmica, política i institucional que assola Espanya fa que les seves capacitats de maniobra internacional siguin a hores d’ara ben lluny de ser òptimes. Tampoc no hem de comptar gaire amb una possible predisposició filantròpica dels socis europeus per intervenir-hi. Cal, però, preguntar-se: set milions i mig de ciutadans europeus d’una regió pròspera, contribuent neta a la Unió Europea, amb drets consolidats després de 28 anys d’adhesió al seu sistema legal, trucant estrepitosament la porta de Brussel·les i clamant per la mediació europea en una taula de diàleg internacional amb l’Estat espanyol, poden ser ignorats impunement? Davant d’aquesta tessitura, podrien París, Berlín i Londres inhibir-se’n?

El catedràtic de Dret Internacional Públic i especialista en legislació europea de la Universitat de St. Gallen (Suïssa), Bardo Fassbender, expressà durant la seva intervencióen la conferència internacional BNS 2013 el convenciment que quan es produeixi el xoc de legitimitats entre Catalunya i l’Estat espanyol Europa no podrà defugir pronunciar-se’n. I ho haurà de fer en sintonia amb la lletra i també amb l’esperit dels valors establerts pels tractats fundacionals:

“The Union does not defend the existing borders of its member states within the EU. In other words, the EU was not founded to petrify the borders between its member states as they presently exist. The EU rather provides a legal frame in which peaceful change can occur even relating to questions of self-determination and territory”.

En acabar, tots dos, Talmon i Fassbender, coincidiren emfàticament en una idea. A Catalunya se’ns ha girat feina. Recomanaren invertir, de forma peremptòria, totes les energies i recursos disponibles a teixir les complicitats internacionals, dins i fora d’Europa, necessàries per materialitzar aquest ambiciós propòsit. Catalunya té bones cartes en aquesta partida, això és ben segur, però haurà d’aconseguir, primer, asseure els jugadors a la taula. Vet ací el quid de la qüestió.