rpala |
divendres, 13 de gener de 2012 | 12:35h
Amb el paisatge de l'Empordà com a teló de fons, el guitarrista i compositor Toti Soler publica un nou treball, Raó de viure (Satélite K, 2011), on inclou enregistraments realitzats durant els últims deu anys. Hi trobarem, sobretot, les sis cordes de la guitarra d'en Toti, de vegades nues, de vegades en companyia de la seva pròpia veu, i en alguna ocasió al servei de veus femenines com la de Sílvia Pérez-Cruz ("El corazón es agua"), o la seva pròpia filla Laia("Aurora"). Senzill i genial. [Més]
TV3 va emetre fa unes setmanes un magnífic documental sobre la història d'Òmnium Cultural. Entre d'altres aportacions, hi destacava la del sociòleg Salvador Cardús, que assenyalava una idea que es troba en l'arrel de l'èxit d'Òmnium i de moltes altres iniciatives socials i culturals de matriu catalanista. Diu Cardús que, durant els anys seixanta, els impulsors d'Òmnium van connectar amb la societat perquè van trencar amb les tesis del resistencialisme antifranquista. La clau, segons Cardús, és que Òmnium va decidir treballar a partir de la lògica del “com si”, és a dir, “com si fóssim un país normal”. Així haurien nascut des de productes com Cavall Fort fins al moviment de la Nova Cançó. I sota aquesta premissa han seguit desenvolupant-se multitud d'iniciatives durant els últims cinquanta anys.
Cada matí, el primer que veig quan entro per la porta de l’Enderrock és l’Ovidi Montllor. A la recepció de la revista hi tenim penjats una sèrie de retrats d’artistes catalans, obra d’en Juan Miguel Morales. I el de l’Ovidi és el primer. És una foto de la darrera època, en què el cantant d’Alcoi apareix envoltat de llibres, mirant a càmera amb una expressió cansada. És el rostre d’algú que se sap conscient d’estar esgotant els seus últims cartutxos. Data de 1994 i és, de fet, una de les últimes sessions de fotos –si no l'última– que se li va fer. Quan recorro el passadís que separa el vestíbul de la redacció, pel camí em topo amb altres mirades emmarcades. Albert Pla, somnolent entre llençols. Sisa arrossegant unes maletes. Lluís Llach amb un jersei de coll alt. Pi de la Serra, amb ulls clucs i pensatiu. Pau Riba, Pascal Comelade, Sopa de Cabra. Un triple retrat de Quimi Portet, Lluís Gavaldà i Adrià Puntí, que assenyala cap amunt. També hi ha una imatge dels primers Kitsch. La darrera foto, abans d’entrar a l’espai comú de treball, és la de Toti Soler. Mira de lluny, directe a càmera, el gest server i la guitarra entre les mans.
[Aquest text sobre el grup ebrenc Purkinje, obra d'
Acabem l'any dedicant un apunt a un disc que és molt possible que passi desaparcebut per als mitjans de comunicació convencionals. Al principi, aquesta mena d'oblits em sabien greu. Ara penso: "ells s'ho perden". Per principis elegants recull l'espectacle en directe d'At Versaris i Asstrio. El CD i DVD inclouen el concert de final de gira enregistrat a la sala Stroika de Manresa i una sèrie de càpsules audiovisuals realitzades pel propi grup sobre els seus referents vitals, artístics i polítics. Canela fina. 
El passat 16 de desembre vam participar d'una experiència singular, com a mínim per aquest bloc i pel seu autor. Vam fer de jurat al concurs Amazing Art, organitzat per l'empresa de telefonia mòbil Nokia per trobar nous talents musicals a nivell de l'Estat espanyol. La final de l'Amazing Art de música (hi havia una altra secció dedicada a la fotografia) va celebrar-se a Barcelona, i l'organització va voler que diversos blocaires catalans i d'arreu de l'Estat fessin de jurat i seleccionessin un artista que gaudirà d'una beca de formació de 1.000 euros. La guanyadora va ser la cantautora madrilenya Pilu Velver –podeu escoltar la seva cançó "Punto de fuga" 
L'editorial Dèria acaba de publicar una semblança de Francesc Cambó de la mà del recentment traspassat Heribert Barrera. El polític republicà aborda la figura del qui fou màxim dirigent de la Lliga Regionalista, i ho fa, com ha escrit Manel Cuyàs a El Punt-Avui, “no pas per criticar el personatge, o no només per criticar-lo”. Que aquesta aportació contemporitzadora aparegui precisament ara no hauria d'estranyar. En els últims temps prolifera en determinats àmbits del catalanisme conservador, fins i tot aquell que es tenyeix amb certa pàtina sobiranista, una explícita tendència a lloar Cambó i el seu llegat polític. Casualitat o no, fins i tot el diari Ara ha reeditat la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins, impulsada en el seu dia per la fundació del líder del partit històric de la dreta catalana. Cambó és presentat com un catalanista de pedra picada, i se'n destaca el seu paper com a filantrop i mecenes. Certament, la seva aportació en el camp cultural fou notable. Però això no ens hauria de fer obviar els seus aspectes més tèrbols, que són majoria.
Els darrers dies s’han fet públiques les dates del popArb i el Faraday, els festivals de referència del pop català. La sorpresa ha estat majúscula quan hem constatat que les dues cites coincidiran el darrer cap de setmana de juny. Un bon dilema per als amants de la bona música, que s’hauran de repartir entre Arbúcies i Vilanova i la Geltrú, i probablement també per alguns artistes, que hauran de fer malabarismes amb l’agenda. La coincidència, que els organitzadors volen desvincular de qualsevol mal rotllo, resulta curiosa. Sobretot si tenim en compte que, al marge que popArb i Faraday comparteixen audiència i els músics que hi actuen sovint fan doblet a un i altre festival, l’any passat fins i tot venien abonaments conjunts.
