Al darrera la nevera

Bloc de Roger Palà

23 de juny de 2013
General
0 comentaris

Mentides, diaris, fiscals, bombes i caps de premsa

Fins ahir es representava al Teatre Nacional de Catalunya l’espectacle Barcelona, de Pere Riera, que narra la història d’una família en el context de la Barcelona de 1938, ferotgement castigada pels bombarejos de l’aviació franquista. Un muntatge del tot recomanable: no he tingut ocasió de veure’l però em refio del criteri de la Teresa Ferré i del que explica en aquest apunt]. Doncs bé, ahir al vespre el responsable de comunicació d’Artur Mas, Joan Maria Piqué (que, pel que podem deduïr, va assistir a la darrera funció) ens obsequiava amb aquesta piulada on pretenia relacionar el context polític actual amb els dramàtics fets que narra l’obra: 

Déu n’hi do, oi? Parlem-ne. 

L’entorn intel·lectual de la dreta sobiranista ens ha acostumat els últims anys a certes reinterpretacions molt particulars de la història del país. Formen part d’aquesta estratègia de relectura imaginativa del segle XX des de la reivindicació i rentat de cara de Cambó fins a les lectures un pèl simplistes de les figures de Companys i Macià o la glorificació de personatges més que dubtosos com els Germans Badia. Passa, però, que de vegades hi ha relliscades difícils de justificar. Com ahir. De les paraules del cap de premsa de Mas podria deduïr-se que, al seu parer, les investigacions de la fiscalia sobre els casos de corrupció que afecten a CiU i els mitjans i periodistes que se’n fan ressò formarien part d’una mena d’exèrcit feixista –judicial i polític– que tindria com a objectiu minar la moral dels catalans i la seva fe en el President a base de mentides.  

Tanmateix, té aquesta comparació algun tipus de justificació? Una mica de context històric bàsic. Els bombardejos aeris de Barcelona de març de 1938 es van produir els dies 16, 17 i 18, per part de l’aviació legionària italiana i aviació alemanya des de les seves tres bases a Mallorca. Van causar entre 880 i 1.300 morts i entre 1500 i 2000. Les xifres oficials de l’ajuntament de Barcelona van assenyalar 875 morts (d’ells, 118 nens), més de 1500 ferits, 48 edificis destruïts i 78 greument danyats. Aquest bombardeig –el segon més mortífer de la Guerra Civil després del de Guernica– es considera el primer bombardeig de saturació de la història

La factoria d’idees de CiU ja va empescar-se el concepte “Gal mediàtic” a l’hora de fixar un relat exculpatori sobre els escàndols de corrupció que afecten a la federació. I posats a idear nous conceptes originals, ahir el senyor Piqué va fer un pas més. En aquest cas, però, profundament desafortunat. Per dos motius: en primer lloc, perquè comparar els bombardejos feixistes sobre Barcelona amb els atacs –justificats o no– dels mitjans de comunicació contra CiU és una impostura històrica i un insult a les víctimes. I en segon lloc perquè aquesta analogia no l’ha feta un opinador o un tertulià de cap de setmana, sinó el propi responsable de comunicació del President de Catalunya. I en aquesta mena de sortides de to, més enllà del que es diu, el que importa és qui ho diu. 

Tot plegat ens porta a una reflexió: molta deu ser la desorientació en els entorns ideològics de la dreta catalana si creuen que redundar en l’estratègia de la victimització –que ja va ser testada amb nefastos resultats durant la campanya electoral del 25N– els servirà d’alguna cosa per intentar sortir del pou. Més aviat el contrari. Per tant, potser el més sensat seria deixar de manipular la història per elaborar relats maniqueus i arremangar-se amb la qüestió de la consulta, que el més calent és a l’aigüera i el compte enrera fa temps que va començar.  
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!