Fa uns quants dies parlava amb un home acostumat a treballar de valent des de la seva joventut. El vaig conèixer fa molts anys. Li havia perdut la pista i em va agradar retrobar-lo.
La conversa va dur a la meva feina. I em va fer un retret. Poc o molt em va venir a dir que parlàvem massa del futur i fèiem poc pel present.
A casa, suposo que es referia a la seva empresa, vaig insistir sempre a aquells amb qui treballava que havíem de demostrar, amb fets, que érem bons perquè havíem fet bé les coses i les seguíem fent bé.
I si els clients veien que les fèiem bé confiarien en nosaltres per a nous encàrrecs i feines que mantindrien l’empresa funcionant per molts anys.
Vaig dir-li que creia que la política no es diferenciava massa del que explicava de la seva empresa: de poc serveixen proclames de futur (farem, aconseguirem, ajudarem…) si no resolem bé, o prou bé, el present (fem, aconseguim, ajudem…).
Vam coincidir que, tanmateix, sempre cal tenir projectes de futur, sòlids i ben arrelats. No es va estar de reblar el clau: ensenyem el que fas i no m’expliquis què faràs.
Fets i no paraules. “Facta, non verba”, deien els clàssics.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!